11.02.2014
Que des de dins del seu sistema de partits els posen també, en aquest cas Esquerra Unida, contra les cordes ja ens va bé.
Aquests darrers dies hem rebut mostres que el monolitisme espanyol
sobre el procés català potser comença a esquerdar-se, ni que siga
tímidament. Per una banda, hi ha hagut el parlament de David Trueba en
el moment de rebre el seu Goya, un parlament previsible coneixent el
personatge, sense que això el faça menys estimable. I, per una altra
banda, hi ha hagut una presa de posició política espectacular d'Esquerra
Unida, que hauríem de tenir molt en compte.
Esquerra Unida, l'organització estatal, havia de votar una
resolució interna proposada per la direcció en què reconeixia el dret de
decidir, però condicionant-lo al respecte a un marc legal. I resulta
que la majoria de delegats que votaven s'hi van oposar, perquè van
considerar que el referèndum s'ha de poder fer fins i tot si el govern
espanyol el prohibeix. Aquesta resolució amplia i amplifica les
posicions semblants que fins ara havien demostrat només grups com el que
encapçala Pablo Iglesias.
He sentit comentaris massa
suficients sobre aquests gests. Com menystenint-los. Però per mi són
importants. Molt importants. En primer lloc, perquè deixen molt clar que
l'enfrontament que s'ha entaulat no és, en abstracte, amb 'els
espanyols', sinó amb un model d'Espanya; de fet, amb el règim que els
governa. Que des de dins del seu sistema de partits els posen també
contra les cordes ja ens va bé, especialment si amb l'aportació
d'Esquerra Unida la frontera dels antireferèndum s'estableix exactament
en el PSOE.
De manera que, contra el no monolític, aquest és un
pas important. I l'hem de valorar sabent que, en definitiva, ens aniria
bé de pactar el procés d'independència amb l'estat, tal com ho han fet
Escòcia i el Regne Unit. He dit pactar el procés d'independència, no pas
la decisió de fer-nos independents. La decisió ens correspon
exclusivament a nosaltres, però això no significa necessàriament perdre
de vista que, pensant en la incorporació de Catalunya a la comunitat
internacional dels estats, sempre ens serà més fàcil de fer-ho després
d'un pacte amb Espanya que no unilateralment.
Entenguem-nos. Si
no hi ha cap més remei, ho farem unilateralment, tinga les
conseqüències que tinga. I per tant no crec que siga cap problema, dit
això, de reconèixer que és millor tenir aliats espanyols que defensen
una solució negociada que no pas no tenir-ne. Per si són capaços de
canviar el ritme del debat; o bé, si més no, com una denúncia, des de
dins, de l'absurda obstinació de Madrid.
L'opinió dels subscriptors