La intel·ligència europea no hi és ni se l'espera

 

 

OPINIÓ

 

 

Gonzalo Boye
Opinió. Divendres, 10 de desembre de 2021. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts  

 

 

 

 

Molt s'ha parlat de l'article del New York Times en què s'exposava una pseudoingerència russa en la política catalana. Davant d'una notícia d'aquestes característiques, propis i estranys es van llançar al coll dels qui hi sortíem esmentats sense ni tan sols qüestionar si l'article complia, mínimament, els cànons ètics que han de guiar una professió tan necessària com és el periodisme.

 

Aquesta allau de crítiques es podia preveure, ja que l'article, si bé escrit per dos plumilles però en un mitjà de prestigi, incloïa entre les fonts i com a suport principal un suposat informe de la "intel·ligència europea", el qual donaria carta de naturalesa al que

Editorial Vicent Partal : Heus ací el govern efectiu, en la seua perfecta inutilitat

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Menys Generalitat i més país, com a consigna. Més fer la nostra i menys esperar que facen res els qui res no faran  

 

El conseller Josep Gonzàlez Cambray, a la porta de l'escola Turó del Drac de Canet

Per: Vicent Partal

09.12.2021  21:50

 

 

Un dels arguments que es van repetir de manera més consistent els mesos posteriors a les eleccions del desembre del 2017 va ser que no podíem deixar les escoles en mans del 155 i governades per un partit que a Catalunya no representava res, el PP de Rajoy. Ens van dir una vegada i una altra que necessitàvem un govern efectiu per a alçar ràpidament el 155 i defensar la immersió lingüística. Estic segur que el lector ho recorda, això.

 

I és aquesta la frase que em va venir al cap ahir, quan vaig veure com el conseller d’Educació del govern efectiu, l’honorable Josep Gonzàlez Cambray, visitava l’Escola Turó del Drac de Canet de Mar per a reconèixer davant els pares, el claustre i l’ajuntament d’aquesta vila del Maresme que la Generalitat de Catalunya no té capacitat d’actuar per a defensar la immersió en aquest centre. Que no hi pot fer res. El conseller es va queixar que

Constitució formal, constitució material

OPINIÓ

 

"Les constitucions culminen les revolucions, no les provoquen. Tal serà també tasca de l'assemblea de representants del CxR com a assemblea constituent"

 

 

Ramón Cotarelo
07/12/2021 20:18

 

 

 

 

 

 

 

És l’encertadíssima doctrina de Ferdinand Lassalle, jove i brillant advocat romàntic alemany del segle XIX. La majoria dels països civilitzats tenen dues constitucions, una de formal i una altra de material. La formal és el text legal amb les normes racionalment organitzades d’abast constitucional, que afecten la totalitat. La material és el mode real en què aquesta totalitat està organitzada i funciona. La formal és el que hauria de ser; la material, el que és. La formal és la força de la llei; la material, la llei de la força.

 

L’ideal, al qual Lassalle havia dedicat la seva vida, fins a morir en un duel per una dama, és que hi hagi una plena coincidència entre les dues constitucions, però, com que és un ideal, no s’assoleix mai. Les relacions entre les dues constitucions oscil·len

Desperteu-vos d’una vegada, líders independentistes!

 

 

OPINIÓ

 

 

Cal buscar i trobar maneres de desobeir que destorbin a l’enemic espanyol, cal una resposta contundent basada en la desobediència compartida entre Govern, institucions civils, professors, pares i mares i estudiants

 

 

Joan Puig 06/12/2021

 

 

 

 

 

Què més necessiteu per reunir-vos i decidir una estratègia conjunta? Què posin més gent a la presó? Que segueixin robant-vos el patrimoni? Que continuïn amb la nostra liquidació com a minoria nacional? Què la repressió a l’escola de Canet es repeteixi a més col·legis? Què la deriva dels mitjans públics de comunicació amb la llengua catalana vagi en augment, com el que va succeir en el FAQS d’aquest dissabte on un periodista no va poder preguntar en català i no ha passat res?…

 

Encara no us creieu que els governants espanyols mai, mai no donaran el més mínim als ciutadans de Catalunya? Ens consideren una minoria nacional que mai serè fidel a Espanya i que, per tant, cal exterminar. Ni nou model de finançament, ni execució pressupostaria, i sobretot ni cap pas endavant amb cap la taula de diàleg, negociació o de perdre el temps. La prova evident és que des del setembre no s’han produït més reunions, ni tan sols de discretes. El PSOE ja ha tret els fruits que volia de la taula, foto i

“Li pots preguntar en castellà, sisplau?”

 

 

OPINIÓ

 

 

"El problema el tenim a casa, amb partits polítics que ni tan sols utilitzen la seva majoria parlamentària per fer complir els principals fundacionals de TV3 amb la llengua"

 

 

Pilar Carracelas
09/12/2021 08:20

 

 

És una història ben coneguda en aquest país ocupat que és Catalunya. Algú que vol imposar el castellà només ha de dir que no entén el català. És igual que no sigui veritat, és igual que ho faci a un país on el català és llengua oficial, és igual que ho faci qui ve d’un país on també ho és, és igual que li ofereixin traducció simultània, és igual que representi una circumscripció electoral catalana.

 

És colonialisme modern, aquell que entén la imposició lingüística com civilització o cordialitat, com ha dit la colonitzadora Cayetana Álvarez de Toledo, o amb la bona educació, com evidentment assumeixen els colonitzats que som la majoria de nosaltres com a mínim algun cop de tant en tant, quan se’ns escapa l’automatisme que ens fa pensar que

Editorial Vicent Partal : Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Els mestres i sobretot les famílies han eixit amb valentia a defensar la seua escola i és això que importa i ha de servir d'exemple per a tots

 

 

 

 

 

Per: Vicent Partal 

08.12.2021  21:50

 

 

Fa uns quants anys que em van convidar a un debat a Vílnius, la capital de Lituània. Era sobre la situació a Catalunya i la meua intervenció va traçar un paral·lelisme entre el nostre procés d’independència i el dels països bàltics, que jo havia cobert com a periodista als anys vuitanta i noranta del segle passat. Entre el públic hi havia una majoria de gent molt a favor de Catalunya i a la taula, amb mi –o hauria de dir contra mi–, polítics i funcionaris lituans pendents sobretot de no enutjar Espanya. I molt concretament, vetllant perquè no se sentís molest l’espia que havia enviat l’ambaixada dels nostres veïns. Va haver-hi un moment còmic, en què es van trobar descol·locats. Va ser quan els vaig ensenyar el meu primer visat de la Lituània independent, un document anterior al reconeixement de la independència pels altres estats. Els vaig explicar que aquell document era il·legal segons les lleis de l’època, perquè Lituània encara formava part de l’URSS quan me’l van expedir. Però els vaig demanar que s’atrevissen a dir en públic que aquell paper, aquell gest d’unilateralitat, no era una expressió legítima i legal del procés de constitució de l’estat lituà. Òbviament, no van tenir cap més remei que reconèixer-ho –reconèixer que podien anar, cínicament, contra la nostra unilateralitat, però que no podien anar contra la seua.

 

En acabant l’acte, els catalans, bàsicament gent del Diplocat, i un grup de lituans, entre els quals algun vell conegut meu, vam tenir una conversa més desimbolta en un cafè de prop del lloc on es feia el debat, que havia estat organitzat per la Universitat de Vílnius. Vaig comentar-los que no entenia com s’havien tornat tan covards com a país. Jo els havia vist

Ramón Cotarelo : Ni amb Franco

 PALINURO

 

 

divendres, 26 de novembre de 2021

 

 

No he trobat cap informació als diaris que llegeixo habitualment sobre l'entrada dels mossos a la UAB . He cercat al tweeter, que mai falla, i he ensopegat amb aquest vídeo de xinoxano on es veu com els "@mossos colpegen directament al cap quan el rector de la @UABBarcelona els deixa entrar". Sembla que als informatius de TV3 han donat la notícia com un enfrontament entre estudiants constitucionalistes i independentistes. No sé si hauran emès imatges com les del vídeo de xinoxano perquè no miro TV3. Però sospito que qualificar de "constitucionalistes" uns energúmens que volen fer de l'UAB "zona nacional" no és massa adient; més bé una miqueta esbiaixat. 

 

Siguin quines siguin les explicacions de la conselleria d'interior, la brutalitat policial és inadmissible. És inadmissible enlloc i també a la universitat que, per cert tradicionalment fruïa una mena de privilegi pel qual la força pública no podia entrar sense permís exprés del

Ho haurà de fer la gent

 

 

OPINIÓ SINGULAR

 

 

"És molt difícil d'imaginar que els mateixos partits que ni tan sols són capaços de pactar un pressupost trobin la manera de plantar cara a l'Estat"

 

 

Sílvia Barroso

 
21/11/2021 22:13

 

 

 

Silvia Barroso

 

 

Els pressupostos de la Generalitat que havien de ser els primers del Parlament del 52% pengen d’un fil. Els quatre partits que tenen cartes en la timba en què s’ha convertit aquesta negociació transcendental per al país estan jugant les seves cartes amb una mirada molt curta. No mostren gens de sentit d’estat, cosa que s’esperaria sobretot als tres implicats en la majoria independentista històrica que han posat els electors a les seves mans. 

 

La CUP es comporta com si no formés part de la política institucional –ser al Parlament ja és haver entrat en la política institucional, encara que no siguin al Govern–, ERC vol fer veure que té la situació controlada quan és completament fals i Junts aprofita la crisi per recordar als republicans el pacte precipitat amb la CUP per pressionar-los a ells per a la investidura. I els comuns, com era de preveure, es rabegen en el seu paper protagonista d’aquest tram final histèric de la negociació.

 

Els gairebé 1,5 milions de votants independentistes del 14F assisteixen a aquest espectacle:

“Desgavell autonòmic”

 

 

La gent normal, no pot entendre la reculada en l’objectiu de la independència i no pot entendre que, quatre anys després de l’1-O, els líders polítics i socials no tinguin acordat un full de ruta guanyador

 

 

Joan Puig 21/11/2021

 

 

 

Ho va dir ahir al FAQS en Lluís Llach, i també va dir que calia convertir la decepció del procés en fortalesa per posar-s’hi al capdavant i no callar. Com a poble i minoria nacional oprimida no tenim més sortida que forçar un altre cop als nostres líders polítics, els actuals o altres de nous, cap a un embat unitari i guanyador contra el govern de torn de l’estat espanyol.

 

Les paraules d’en Llach són un exemple de lleialtat al país: com a votant de la CUP, va dir no entendre la proposta d’un referèndum. Som molts els militants i socis, tant dels partits polítics com de les entitats que ara demanen un nou referèndum, que sabem que Espanya mai de la vida no ho permetrà. De referèndum en vam celebrar un, amb una victòria esclatant, malgrat la repressió i la violència practicada per l’estat espanyol sota l’aval de les seves forces polítiques, PP, PSOE i Ciudadanos. En l’hipotètic cas que tots els que no van anar a votar haguessin votat que no, el sí igualment hauria guanyat i, en

Editorial Vicent Partal : Finalment un revulsiu positiu: una Assemblea per a construir

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Sabem, i aquesta és una gran diferència, que ací ningú no marcarà cap límit des de fora i que, per tant, solament caldrà tenir en compte la voluntat de la gent que vulga contribuir en llibertat a construir, a construir positivament  

 

Per: Vicent Partal

14.11.2021  21:50

 

 

D’ençà de l’octubre del 2017, l’independentisme català ha viscut, sobretot, revulsius negatius. La presó, l’exili, la repressió, les agressions de tota mena, però també el caïnisme i la lluita partidista. És clar que hi ha hagut grans victòries —que altrament no seríem ací. De les victòries electorals als grans moments de protagonisme del carrer, com ho va ser, molt especialment, la reacció a la sentència contra els presoners polítics. Però del 2017 ençà la dinàmica ha estat sempre marcada per Espanya i si de cas la nostra actitud ha estat reactiva. Tanmateix, ahir, finalment, la constitució de l’Assemblea de Representants del Consell per la República va ser un revulsiu positiu i completament autònom, unilateral, serenament desvinculat d’allò que puga fer o vulga fer l’estat espanyol.

 

La biologia, o la cronologia si ho voleu dir així, va fer que Blanca Serra, dirigent històrica del PSAN-p i dels IPC, presidís la mesa d’edat i fes els primers passos oficials del nou parlament republicà. I va ser aquesta dirigent històrica, forjada en els moments més durs de l’independentisme contra Franco i contra el postfranquisme, que va afirmar en un discurs calmat però contundent: “La resposta som nosaltres.” Un “nosaltres” que, en boca de Serra, actualment membre de Poble Lliure, va sonar volgudament, estudiadament, ambigu. Perquè era el nosaltres-Assemblea de Representants, però també era el nosaltres-ciutadans, un

El Consell per la República agafa velocitat

 

 

EDITORIAL

 

 

José Antich
Barcelona. Diumenge, 14 de novembre de 2021. 21:00
Actualitzat: Diumenge, 14 de novembre de 2021. 22:33
Temps de lectura: 2 minuts  

 

 

 

 

Amb la constitució de l'Assemblea de Representants del Consell per la República aquest diumenge a Canet del Rosselló i la posterior elecció de la presidenta -Ona Curto, regidora de la CUP d'Arenys de Mar- i els altres quatre membres que l'acompanyaran a la Taula, escollits tots ells entre els 121 representants elegits en votació telemàtica a finals del mes d'octubre passat, es fa un pas important en el funcionament d'un organisme creat al marge de qualsevol paral·lelisme amb la política pensada en clau d'acció autonòmica.

 

El Consell pretén ser un organisme transversal i el motor permanent de la reclamació de la independència de Catalunya i les eleccions per conformar la Taula de l'Assemblea -el Parlament del Consell per la República- han respirat una transversalitat política imprescindible per iniciar una nova etapa. El següent pas serà, segurament, l'elecció del

El cap dels espies

 

 

OPINIÓ

 

 

Gonzalo Boye
Madrid. Divendres, 12 de novembre de 2021. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts  

 

 

 

 

Moltes vegades, per entendre què passa en un moment i lloc concrets s'ha de tenir clar l'origen d'aquesta situació o com s'ha gestat l'escenari que permet que tot això passi. Tenir clar d'on ve la pols que ara enfanga la realitat de l'estat espanyol requereix, com en qualsevol altre escenari, fer la vista enrere i, tard o d'hora, això s'acabarà descobrint.

 

Fa molt poc he pogut llegir El jefe de los espías, d'Editorial Roca i escrit per Juan Fernández-Miranda i Javier Chicote, llibre sense el qual és molt difícil comprendre determinats fenòmens que afecten no només la realitat espanyola i catalana, sinó, també, la manera d'aproximar-se a aquesta realitat i com se n'informa.

 

El jefe de los espías és una gran recopilació, anàlisi i contextualització molt documentada de les agendes, anotacions i reflexions d'Emilio Alonso Manglano, qui va ser director del

Editorial Vicent Partal : Jordi Pujol, a punta de pistola

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Cada dia és més clar que l'estat espanyol va començar l'any 2014 un atac proactiu sobre Catalunya

 

 

 

Per: Vicent Partal

11.11.2021  21:50

 

 

L’escena és digna d’un film. Una furgoneta blanca d’una coneguda empresa de repartiment de paquets avança per l’avinguda Entrevías de Madrid. És una Fiat Ducato típica, d’aquelles que veiem passar cada dia pertot arreu. El carrer té quatre carrils, dos per banda, que en bona part del recorregut no donen a edificis perquè hi ha, paral·lela, una via de tren, una via que precisament dóna nom a l’avinguda.

 

Un semàfor en roig obliga la furgoneta a aturar-se. I, de sobte, apareix un vehicle tot terreny negre, amb els vidres tintats, d’on ixen quatre encaputxats armats que trenquen el vidre i apunten el conductor amb una pistola. L’obliguen a tombar-se bocaterrosa, un dels atacants s’enfila al vehicle i els dos cotxes arranquen junts a tota velocitat. Hi han estat uns pocs segons, al centre de la capital espanyola. Aparentment, un robatori.

 

 

La furgoneta apareixerà poques hores més tard en un descampat. Cremada. Si allò era un robatori, hi havia una manera de saber què havien robat. L’empresa té un registre de tot allò que replega i lliura. I la llista conté una sorpresa. Dins el vehicle hi havia un paquet amb uns quants rellotges de luxe. Però la major part de la càrrega eren tots els ordinadors, concretament vuit, tots els telèfons mòbils, tots els DVD i tots els llapis de memòria, concretament quinze, que la policia espanyola havia decomissat en dues operacions contra la família de Jordi Pujol, el 2014 i el 2017.

 

Aquests aparells havien estat reclamats pels advocats. De manera sorprenent i completament irregular, de primer el jutge s’havia oposat a lliurar-los-els. Tanmateix, finalment va haver

Clara Ponsatí i el nas de Cleopatra

 

 

OPINIÓ

 

 

"Els inquisidors de TV3 van donar l'entrevista a Clara Ponsatí ometent els trossos crítics que després es veuran forçats a publicar"

 

 

 

 

Ramón Cotarelo  

09/11/2021 8:27 pm

 

Ambdues entrevistes de TV3 (FAQS i Diaz de furia) a la MHC Ponsatí han estat un terratrèmol al pacífic estany clientelar de l’esfera pública independentista. L’hegemonia del nou PRI català s’ha vist sacsejada per una onada d’honesta indignació a les tertúlies i altres cercles de difusió de la sana doctrina. La indignació no neix del contingut de les entrevistes. Al cap i a la fi, tothom sap que les coses són i estan com Ponsatí diagnostica. Però, nom de Déu, no cal que es faci públic, la gent ho sàpiga, que es rentin els draps bruts als mitjans de comunicació. La indignació neix de la forma en què l’entrevistada s’expressa.

 

Clara Ponsati apareix de sobte com una figura mediàtica capaç de connectar directament amb la gent al carrer perquè parla la seva llengua, va directa als fets, sense concessions a la retòrica a l’ús. Es fa entendre a la primera i té una gran força comunicativa. L’audiència rep un missatge clar, amb independència de judici, d’una persona que no sigui una línia de partit sinó una convicció personal. I això imposa respecte, sobretot si ve avalat

Un referèndum impossible per matar la victòria democràtica de l’1-O. Per Joan Puig

 

 

I, si la comunitat internacional ens demanés referendar l’1-O amb un nou referèndum garantit, aleshores cap problema i ho farem amb la República Catalana ja proclamada.

 

 

Joan Puig 07/11/2021

 

 

Les paperetes de l'1-O es van imprimir a Elna.

 

 

 

Ho saben prou bé la CUP, ERC i Òmnium que el nou referèndum que demanen és impossible. Espanya ha dit per activa i per passiva que no en volen ni sentir parlar, ni d’amnistia ni d’autodeterminació. Aquest hipotètic nou referèndum només es posa sobre la taula per la por que hi ha en afrontar un nou embat amb l’estat i més encara si la via per arribar-hi és la mal anomenada taula de negociació que, del primer a l’últim, tothom sap que fracassarà. No és negociació, és fer-ho veure.

 

Veiem aquests dies com el govern més progressista de la història nega qualsevol ajuda a les llengües catalana, basca i gallega; incompleix com mai l’execució pressupostaria, segueix augmentant la repressió i, ara que ja fan bondat, estan domesticats i col·laborem amb les forces d’ocupació, permet augmentar el nombre d’efectius dels Mossos, això sense afegir-hi ni un cèntim més. Al País Basc, quan augmenten el nombre de policies, ells mateixos s’ho descompten del que els toca pagar segons estableix el seu concert econòmic. Nosaltres, com sempre, seguim amb el procediment invers:

Editorial Vicent Partal : L’Assemblea de Catalunya, Clara Ponsatí i l’anomalia catalana

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d'exemple al propi  

 

Per: Vicent Partal

07.11.2021  21:50

 

 

En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.

 

Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.

 

En relació amb això,

Editorial Vicent Partal : Un judici indignant i una situació insostenible, fins i tot per als Mossos

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Hem arribat a un punt que la BRIMO pot liquidar els Mossos si els Mossos no la liquiden

 

 

 

Per: Vicent Partal

03.11.2021  21:50

 

 

Això que hem vist aquests dies durant el judici als Nou dels Lledoners clama al cel. Que la Generalitat demane anys de presó per motius polítics basant-se en les imputacions d’uns agents que després resulta que no reconeixen els agressors o no tenen cap lesió important és molt greu. Tant greu que crec que la situació no és tan sols que siga insostenible durant més temps per als polítics –com ho va ser per al president Torra i ho és ara per al president Aragonès–, és que la situació és insostenible sobretot per al cos dels Mossos d’Esquadra, que hauria de ser el primer interessat a acabar aquesta xacra que tant en degrada la imatge, el prestigi i la credibilitat davant la societat.

 

Aquesta situació té origen en una colla de despropòsits que s’han de resoldre i que convergeixen, una vegada més, en la necessitat de dissoldre la BRIMO i reconsiderar totalment l’ordre públic a Catalunya. Perquè hem de tenir clar tots que hem arribat a un punt que la BRIMO, sobretot aquesta unitat, pot liquidar els Mossos si els Mossos no la liquiden.

 

Si m’ho permeteu, miraré d’explicar la ruta que mena a aquestes situacions tan indefensables, tot dibuixant tres fases.

 

Primera fase: la legalitat

Una assemblea constituent

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si el Consell per la República ha de vertebrar un moviment d'alliberament nacional per sobre dels partits, el seu president no pot ser al mateix temps el president d'un partit"

 

 

Ramón Cotarelo 02/11/2021 7:23 pm   

 

 

 

 

Cal una primera valoració de les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per a la República. La participació ha estat al voltant del 26% dels inscrits al CxR el setembre proppassat. No és un percentatge aclaparador, però si molt superior als habituals en votacions internes als partits, potser perquè es tractava d’una votació constituent que sempre tenen una motivació major. Es tractava de constituir una assemblea que decidirà l’orientació posterior de la República catalana.

 

A la part de representació ciutadana la majoria sembla ser d’independents amb una variada representació de partits i organitzacions socials. La part de càrrecs electes està gairebé monopolitzada per representants de JxC. Arran del debat (endarrerit) sobre la reorganització del CxR, ERC i la CUP s’han abstingut de la votació. Una circumstància que afebleix la condició de transversalitat del CxR fent-ho més semblant a un òrgan de JxC. Un cas típic de profecia que s’autocompleix.

 

La gran representació de dones i professionals és un tret decisiu del caràcter progressista de l’assemblea. Gairebé un 72% de representants són dones, un cas únic. Els participants són conscients d’aquest caràcter progressista que fan valer a les xarxes, vehicle de

Espanya ens fa la guerra. Per Jaume Sastre

 

 

Aixecar la suspensió de la DUI i proclamar, amb totes les conseqüències, la nació catalana, lliure i plena, en forma de República. Som-hi!

 

 

Jaume Sastre 28/10/2021

 

 

Pla mitjà de la taula presidida per Carles Puigdemont en la reunió del consell de govern del Consell per la República aquest dissabte 4 de juliol de 2020. (Horitzontal)

 

 

Ahir mateix (27 d’octubre), el president Carles Puigdemont va dir: «Fa quatre anys que defensam la DUI dels qui la voldrien esborrar». Diumenge passat, 24 d’octubre, en un discurs des de Pinte (Flandes), Puigdemont va afirmar que la intenció «és tornar a Catalunya com home lliure i aixecar la suspensió de la DUI per fer-la efectiva».  Dies abans, el 13 d’octubre, en una entrevista al primer canal belga líder en informació, LN24, havia declarat:  «Si aguantam, cosa que no vam fer fa 4 anys, ens reconeixeran». Aquestes paraules s’han de situar devora les que va dir dia 21 d’agost de 2020, a la UCE de Prada de Conflent, quan va afirmar que de l’estat «no en sortirà mai una plataforma negociadora per l’autodeterminació de Catalunya» i que ens havíem de preparar per a la «confrontació intel·ligent» amb Espanya.

 

 

Si repassam les declaracions de Puigdemont hi trobam tres idees força:

 

 

1.- HEM D’AIXECAR LA SUSPENSIÓ DE LA DUI PER FER-LA EFECTIVA.

 

2.-  HEM D’AGUANTAR LA PROCLAMACIÓ, COSA QUE NO VAM FER FA 4 ANYS.

 

i 3.- ANAM CAP A UNA «CONFRONTACIÓ INTEL·LIGENT» AMB ESPANYA.

 

 

La primera condició per guanyar una guerra és reconèixer que tenim un enemic i que ens fa la guerra. Hi ha diferents tipus d’enemics: grossos i petits. I diferents tipus de guerra. Sobre l’enemic gros, poderós i cruel com un gegant, David ens va demostrar que es pot derrotar Goliat si s’analitza la seva forma de combatre i tot seguit, amb decisió i audàcia, se li aplica

Els partits independentistes ja no fan por al govern espanyol

 

 

Espanya mai, mai no negocia sinó que sempre imposa. Només amb una derrota, Catalunya hi sortirà guanyant.

 

 

Joan Puig 24/10/2021

 

 

Pla general de la reunió a Palau amb Quim Torra, Pere Aragonès, Meritxell Budó, representants dels partits i entitats independentistes, i Toni Comín a la pantalla, el 15 de gener de 2020 (Horitzontal)

 

 

Sembla més que evident que el 155 va trencar molt més que la unitat d’acció dels partits independentistes i, en menor mesura, la de les entitats de la societat civil.

 

El govern més progressista de la història, el format pel PSOE i Podemos, veu amb alegria el festival d’incoherències independentistes que provoca la negociació dels pressupostos espanyols. El PDeCAT va anant de cap a aprovar-los; ERC depèn de si aclareix què vol prioritzar que, per un cantó, avui l’Oriol Junqueras diu que prioritza salvar el català a la llei de l’audiovisual i, per l’altra, Marta Rovira parla que la prioritat és que la taula de negociació avanci. Si els republicans segueixen Junqueras i el tema de la llei de l’audiovisual se separa dels pressupostos, els poden donar el Si, però, si acaben decantant-se per l’opció Rovira, el No podria ser factible.

 

Ahir es va veure molt clar al FAQS de TV3: no només són PSOE i Podemos els qui asseguren que