divendres, 10 de desembre del 2021

La intel·ligència europea no hi és ni se l'espera

 

 

OPINIÓ

 

 

Gonzalo Boye
Opinió. Divendres, 10 de desembre de 2021. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts  

 

 


 

 

Molt s'ha parlat de l'article del New York Times en què s'exposava una pseudoingerència russa en la política catalana. Davant d'una notícia d'aquestes característiques, propis i estranys es van llançar al coll dels qui hi sortíem esmentats sense ni tan sols qüestionar si l'article complia, mínimament, els cànons ètics que han de guiar una professió tan necessària com és el periodisme.

 

Aquesta allau de crítiques es podia preveure, ja que l'article, si bé escrit per dos plumilles però en un mitjà de prestigi, incloïa entre les fonts i com a suport principal un suposat informe de la "intel·ligència europea", el qual donaria carta de naturalesa al que

no era més que un autèntic libel que forma part d'una orquestrada campanya de desprestigi iniciada fins i tot abans del referèndum de l'1 d'octubre.

 

Alguns, més aviat propis que no pas estranys, no van dubtar a assumir com a real la versió donada pels periodistes sense ni tan sols aturar-se a pensar que la notícia, en el fons, també estava dirigida en contra d'ells mateixos, tot i que, segurament, avui ja no es consideren part d'aquest col·lectiu constantment assetjat per campanyes mediàtiques, com és l'independentisme al qual diuen que pertanyen.

 

Sobre el fons de la qüestió, no hi ha res millor que el que va escriure Jordi Barbeta en aquest mateix mitjà, que subscric íntegrament i que només pretenc complementar amb algunes dades que serveixen per concloure un episodi més d'una cosa que ja és costum: la persecució i l'assenyalament mediàtic de tot el que faci olor d'independentisme català.

 

Per a aquells que es fan dir constitucionalistes, i que en realitat no són més que feixistes, simplement caldrà recordar-los que la Constitució ens garanteix el dret a obtenir una informació veraç, i la dels redactors plasmada a les pàgines del New York Times no ho era; ja que ni tan sols existia aquest suposat informe de la "intel·ligència europea", com ha deixat clar el departament que dirigeix Borrell, que no crec que puguin acusar d'aliat de l'independentisme.

 

Entre els molts deures que té una professió que admiro ―i a un dels representants de la qual dec tota la meva formació, el meu pare―, hi ha el del respecte a la veritat i a la presumpció d'innocència de l'afectat, però, a més, és un deure de tot periodista fonamentar les informacions que difongui, cosa que inclou el deure de contrastar les fonts i el de donar l'oportunitat a la persona afectada d'oferir la seva versió dels fets. Tot això no ho van complir aquests dos redactors.

 

S'hi suma el fet que, una vegada comès (anomenem-lo així) l'error, qualsevol periodista que es preï d'actuar conforme a una mínima ètica professional, quan detecta la divulgació de material fals, enganyós o deformat, està obligat a corregir l'error amb rapidesa i amb el mateix desplegament fet servir per difondre'l. Així mateix, publicarà a través del seu mitjà una disculpa, si s'escau.

 

Això no ho van complir aquests dos periodistes, però tampoc el New York Times, que es va escudar defensant l'indefensable i ometent, fins i tot, les sol·licituds de rectificació que li vam remetre.

 

En qualsevol cas, el problema d'aquests dos periodistes no sorgeix a partir de la publicació, atès que fins i tot existeix abans d'emetre-la, ja que també es van saltar les normes ètiques que obliguen qualsevol periodista decent a fer servir mètodes dignes per obtenir la informació, cosa que exclou els procediments il·lícits i obliga a establir una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures, especialment quan algunes d'aquestes eren prestades per sectors molt interessats en el desprestigi no només de l'independentisme sinó també dels qui exercim una altra professió necessària com és l'advocacia.

 

Tant abans com després de la publicació de l'article pamfletari se'ls va exposar a ambdós periodistes la falta de certesa de la informació que tenien entre mans i, tanmateix, van fer cas omís a tots aquests requeriments, sustentant la seva informació en la suposada existència d'un informe de la "intel·ligència europea" que ja sabem que no existeix.

 

"Fer públic aquest informe inexistent és el mínim que uns professionals seriosos, ètics i rigorosos farien en cas de tenir-lo"

 

Enfrontats a l'evidència de la seva falta de rigor i ètica professional, s'han desmarcat emparant-se en el secret de les fonts i, si bé és cert que els periodistes tenen l'obligació de protegir les seves fonts ―com els advocats tenim el deure i el dret al secret professional―, aquest deure de protecció no implica els documents, i el suposat i inexistent informe de la "intel·ligència europea" té aquesta consideració. Per això, no entra dins de la categoria de fonts, sinó de mera base documental, per la qual cosa aquesta excusa de mal pagador no és vàlida a l'hora de no publicar aquest informe inexistent.

 

Ningú, absolutament ningú, els demana que revelin qui els va donar l'informe inexistent de la "intel·ligència europea", però crec que molts, i especialment els qui hem estat víctimes del seu libel, tenim dret a exigir que exhibeixin aquest informe, que, insisteixo, ja sabem que no va ser elaborat per la intel·ligència europea.

 

Fer públic aquest informe inexistent és el mínim que uns professionals seriosos, ètics i rigorosos farien en cas de tenir-lo, però, a més, és el que permetria, d'una part, contrastar la serietat, imparcialitat i veracitat de la informació i, de l'altra, ens permetria als afectats defensar-nos; és el nostre dret.

 

Perquè tots ens entenguem sobre el que estic parlant, utilitzaré un exemple que és molt senzill de comprendre.

 

Una informació de rellevància internacional sobre les vies que determinades persones fan servir per eludir les seves responsabilitats fiscals, no seria creïble ni acceptable si no estigués basada en documents; doncs bé, ningú no dubta de la realitat, serietat i veracitat de les notícies publicades arran dels papers de Panamà perquè tot es basa en documents als quals s'ha tingut accés i han pogut ser contrastats.

 

En el fons i per ser clars: algú s'imagina parlar del frau fiscal sense que se'ns exhibissin els papers de Panamà? Doncs amb això hauria de passar el mateix.

 

Una altra cosa molt diferent seria exigir conèixer les fonts que van portar un consorci periodístic a accedir als esmentats documents. Això és un extrem que ningú no demana, perquè la veracitat de la informació no rau en les fonts que la van facilitar, sinó en els documents en què s'evidencia.

 

Aquí, i amb aquests periodistes, passa just el contrari: s'emparen amb la protecció de les fonts ―que no ens interessen i ja les coneixem― per no exhibir els documents en els quals sustenten la suposada veracitat de la seva informació.

 

Han passat més de tres mesos i continuem reclamant que tinguin l'honestedat professional de rectificar o de publicar aquests documents, perquè, a partir de l'exhibició dels papers, podrem defensar-nos i posar les coses al seu lloc. Mentre no ho facin, i ja fan tard, només serà un altre article més, escrit sota la influència dels de sempre i amb el mateix tuf pamfletari que emet la incessant campanya de desprestigi a la qual fa anys que estem sotmesos per part del denominat "periodisme d'Estat", que de periodisme no en té res i d'estat massa.

 

Probablement, l'única raó per la qual es neguen a exhibir el suposat informe de la "intel·ligència europea", deu ser la d'impedir que acabem descobrint que va ser “todo por la patria”.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-intelligencia-europea-esta-espera_680534_102.html