Sense oblidar-nos d'una una frase que encara ara em posa els pèls dels genolls de punta de l'emoció i que diu així: “En Barcelona haymuchagentebuena”, les tres expressions estrella d'una de les dues estrelles que ha tingut la sessió d'avui del judici-escarment de l'Estat contra l'independentisme han estat “lo desconozco”, “no me consta” i “no lo sé”. I, sí, com ja ho haurà endevinat, aquesta estrella és el senyor exministre de l'Interior JuanIgnacioZoido i aquestes expressions són seves.
Ell ha triomfat de cos present, però en esperit ho ha fet el senyor Diego Pérez de los Cobos, que, pel que ens ha explicat Zoido,
que era el seu superior quan van succeir els fets que es jutgen, era
qui realment manava. Cada pregunta sobre qui decidia i qui executava era
resposta amb els mateixos cognoms: Pérez de los Cobos.
Ahir MarianoRajoy i SorayaSáenz de Santamaría van deixar la bossa de brossa a la porta de Zoido. I avui Zoido ha agafat la bossa i, tralaràtralarà, ha anat passejant fins a can Pérez de los Cobos, l'ha dipositat allà i ha fugit corrent després de tocar el timbre.
No puc evitar imaginar a qui fou responsable dels cossos de seguretat espanyols en
egurament en deveu haver sentit a parlar: fa uns dies, alguns CDR van
embrutar les portes de diverses seus judicials de Catalunya en protesta
pel judici que s’està fent aquests dies al Tribunal Suprem contra els
membres del Govern de la Generalitat i els Jordis. Arran d’aquests fets,
el TSJ va ordenar als Mossos que vigilessin totes les seus judicials de
Catalunya per tal d’evitar que es repetissin fets semblants. És el que
es coneix com a “Dispositiu Toga”.
Sembla una qüestió menor, quasi rutinària, però no ho és en absolut.
És una d’aquelles coses amb les que “se consigue el efecto sin que se
note el cuidado”, seguint la metodologia establerta al Decret de Nova
Planta per un altre Felip com el d’avui, només que amb un numeral menys.
Penseu que un dispositiu d’aquest tipus implica la presència constant
de dos mossos a cada lloc a vigilar, 24 hores al dia, 7 dies a la
setmana. Això vol dir que, amb festius, vacances i baixes diverses, cada
lloc a controlar compromet 9 persones en total.
Multipliqueu això pel
nombre de llocs (uns 80 en tot Catalunya) i us donarà una càrrega de
treball inassumible amb els efectius actuals. Segons han denunciat els
sindicats dels Mossos d’Esquadra, una quarta part de les seves patrulles
estan hipotecades amb la nova vigilància dels jutjats de tot Catalunya.
Per mirar de mitigar aquest efecte, segons han explicat fonts
policials, el dispositiu va pujant i baixant d’intensitat en funció de
les necessitats de seguretat, de forma que si hi ha més risc s’eleva la
vigilància policial. Tanmateix continua essent una càrrega feixuga que
repercuteix en altres serveis, i que ja ha provocat que no s’hagin pogut
donar els serveis adequats en casos de vertadera necessitat. Per
exemple, davant d’un avís de tiroteig a Riudoms, la Guàrdia Urbana de
Reus va fer el relleu de l’estàtica al Jutjat perquè Mossos poguessin
anar-hi. Va resultar una falsa alarma, però si hagués estat real, en
quina situació de suport s’haurien quedat els mossos i els mateixos
ciutadans?
En un comunicat, el sindicat Sap-Fepol afirmava que aquesta càrrega
de treball “impossibilita cobrir altres serveis que van sortint durant
el servei policial” i que la situació de mínims “genera estralls en el
col·lectiu” i “compromet la seguretat ciutadana”. USPAC, per la seva
banda, considera que vigilar els jutjats 24 hores és una
“irresponsabilitat” i un “despropòsit”, tenint en compte la manca
d’efectius. El resultat de tot plegat és que, segons els sindicats, per
causa d’aquest nou dispositiu en algunes localitats hagin de tancar
serveis o es quedin sense patrulles al carrer.
Aquest no és el primer cop que els sindicats denuncien la situació de
mínims en què es troba el cos, conseqüència de la “manca de
planificació” del govern de la Generalitat. La incorporació de 500
agents el juny suposarà la primera promoció des de l’any 2012.
Tot i la por a les possibles conseqüències de no proporcionar aquest
servei (no és difícil imaginar, per posar un exemple, la pèrdua de
competències en algun àmbit policial), cal remarcar que el prestigi del
cos no el concedeix aquell que li encomana tasques irrealitzables, sinó
els ciutadans als quals es deuen els policies. És, doncs, una tasca
assignada amb una clara intencionalitat política que no té un rerefons
policial i que, per tant, suposem que deu ser de difícil comprensió per
als mossos que hi participen.
Tot plegat es tradueix en una desmoralització de molts dels mossos
que provoca una quantitat de baixes —laborals i d’abandó del cos, els
que poden— que agreuja encara més la situació.
Tot plegat es barreja amb unes actuacions recents més que
discutibles, en especial per part dels antidisturbis (la BRIMO, en
l’argot policial) que darrerament sembla que estan entestats a
carregar-se aquell prestigi tan merescudament guanyat als atemptats de
Barcelona i Cambrils el 17 d’agost de fa dos anys.
No cal, em sembla, pensar gaire per detectar què està passant. Els
Mossos, com TV3 i l’escola catalana són objectius principals de qui tots
sabem.
José Antich
Barcelona. Dimarts, 29 de gener de 2019
La història de l'imam de Ripoll quan es van produir els atemptats de Barcelona i Cambrils, l'agost del 2017, i la seva relació amb els serveis de seguretat espanyols
té encara massa punts negres per pensar que sabem tota la veritat. És
possible, fins i tot, que en sapiguem molt poc. Aquest dimarts, a la
comissió extraordinària del Parlament sobre la investigació dels
atemptats del 17-A hem sabut que la policia espanyola va
visitar l'oratori de Ripoll i els responsables de l'associació islàmica
Annour i va preguntar directament pel cervell dels atemptats, l'imam Abdelbaki es-Satty.
No una vegada, no dues, sinó tres.
Moltes vegades per no parlar de res o
de qüestions intranscendents quan el seu nom ja havia aparegut en
sumaris judicials per la seva presumpta relació amb terroristes
gihadistes.
A més, Es-Satty ja havia entrat en contacte amb la policia espanyola el 2014, quan complia condemna a Castelló per tràfic de drogues.
Informador ocasional de la policia espanyola? Informador important de
la policia espanyola? Infiltrat? No en sabem res més, llevat que
«És molt
contradictori fer servir el ministeri d'Afers Estrangers contra un afer
que, per una altra banda, ells mateixos s'encaboten a dir que és intern»
El govern espanyol ha anunciat que un servei de l’estat anomenat
‘Oficina de la España global’, que depèn del ministre d’Afers
Estrangers, Josep Borrell, es dedicarà a combatre allò que ells
defineixen com a ‘campanyes de desprestigi’ de l’independentisme; i que
ho faran amb vídeos, campanyes en xarxes socials i col·loquis en
diverses ciutats del món. Tot això quan comence el judici.
La maniobra crida molt l’atenció. D’entrada, del punt de vista
tècnic, perquè tal com ha remarcat l’advocat Andreu Van den Eynde és
probable que signifique una violació flagrant de la directiva 2016/343,
del dret de tenir un judici just (del conveni europeu dels drets humans)
i de la presumpció d’innocència. Van den Eynde creu que el govern
espanyol vol bastir un ‘judici paral·lel’, menystenint principis tan
bàsics com la neutralitat política de l’estat i la separació de poders.
I del punt de vista polític, la decisió encara és més xocant. És molt
contradictori fer servir el ministeri d’Afers Estrangers contra un afer
que, per una altra banda, ells mateixos s’encaboten a dir que
David González
Barcelona. Dilluns, 28 de gener de 2019
Elcongrés fundacional de la Crida,el partit de Puigdemont per anar més enllà de Puigdemont, ha desembocat en una crida-pressing a ERC perquè
es repensi la negativa i accepti anar a les properes eleccions
municipals i europees amb una llista unitària, en lloc de concórrer-hi
amb candidatura pròpia i en competició oberta, per tant, amb les
candidatures puigdemontistes i postconvergents. Sabut és que parlar de llista unitària als d’Oriol Junqueras
és com parlar del dogal a casa del penjat. Per què, doncs, la
insistència de Jordi Sànchez, d’Elsa Artadi, o dels presidents Torra i
Puigdemont? Mera estratègia electoral ―ERC seria responsable d’un
eventual fracàs de l’independentisme pel fet d'anar dividit als
comicis―? O bé hi ha raons més o menys empíriques que aconsellen a
l’independentisme anar com més junt millor a les urnes ―i més ara, a les
portes del judici de l'1-O i sense haver fet net de la depre del 27-O―?
La Crida ha fet un pas al costat: no hi serà com a tal als comicis
del 26 de maig, tot i que els seus candidats sí que formaran part de les
llistes de Junts per Catalunya (amb les sigles adaptades, en general, a cada municipi) i en les quals s’integra també el PDeCAT.
Si més no, aquesta decisió contribueix a no afegir més confusió i
fragmentació a un espai prou confús i fragmentat: el de
l’independentisme no enquadrat als rengles d’ERC o la
El moviment independentista s'ha trobat atrapat en tres obsessions que li limiten la capacitat de maniobra. Potser abandonar-les, o discutir-les, podria obrir una nova via
No n’he trobat la cita exacta, però diria que pertany a una obra de Bertolt Brecht i que ve a dir, si no em falla massa el record, que una provocació és una manera de restablir la realitat. Avui, doncs, us propose tres provocacions i ho faig, en part, com a resposta a algunes reaccions al meu editorial d’ahir. Hi ha qui se’l va agafar com una mena de reconeixement d’un fracàs que jo ni vaig fer ni veig per enlloc. Però ja vaig aprendre fa molt temps que tu escrius i la gent llig el que vol. A veure si avui m’explique més bé…
Parle de com fer efectiva la República. I al mateix temps de com eixir de l’atzucac evident on s’han ficat els partits polítics, especialment el PDECat o, en general, l’entorn postconvergent i Esquerra Republicana. Exposaré tres obsessions que crec que s’haurien de discutir si es vol, per exemple, que la sentència del judici deixe pas a una segona oportunitat.
Dijous tant el president de la
República d’Eslovènia com el del parlament eslovè van rebre el president
de la Generalitat a Ljubjiana, amb la qual cosa van fracassar tots els
esforços de la diplomàcia espanyola d’impedir-ho. L’opinió pública
eslovena és clarament partidària a la independència de Catalunya i els
polítics de tots els partits hi mostren un gran interès i solidaritat.
Les piulades i les declaracions d’aquests dies per part de ministres i
dirigents de la dreta i també de l’esquerra eslovena han causat una gran
preocupació a Madrid, que ja no pot tapar un fet que abans de la
proclamació de la independència era difícil d’explicar: que hi ha estats
membres de la Unió Europea disposats a ajudar Catalunya.
La frustració, cadascú l’expressa com pot, i ahir La Vanguardia va
desencadenar una ofensiva contra la Generalitat a compte de la via
eslovena. Torra s’hi va referir en la constitució del Consell per la
República, dient que era un exemple per a Catalunya perquè era la via de
la llibertat. La Vanguardia ho ha manipulat centrant l’atenció en els
morts que havia causat no pas la independència d’Eslovènia, sinó
l’intent dels serbs d’aturar-la. Alguns polítics s’hi han afegit,
inclosa, per cert, una Ada Colau que no perd mai l’ocasió de perdre
l’ocasió…
Efectivament, la independència d’Eslovènia va costar la mort de
seixanta-dues persones.
Després d’haver guanyat el referèndum
d’independència amb una participació del 93% i
La vaga de fam indefinida que han començat avui Jordi Sànchez i Jordi
Turull els permet de denunciar de la presó estant una violació flagrant
dels drets fonamentals de tots els presos polítics. Fa més d’un any que
el Tribunal Suprem espanyol va decidir de mantenir-los tancats en presó
incondicional i preventiva a l’espera de judici. I hi ha un precedent
europeu que indica fins a quin punt és una violació de drets, el del
diputat i dirigent kurd Selahattin Demirtaş, copresident del Partit
Democràtic dels Pobles (HDP, les sigles en turc), que fa més de dos anys
que roman empresonat a Turquia. Per això, el Tribunal Europeu dels
Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg, ha condemnat aquest país. I
Espanya procura d’evitar una condemna semblant per la repressió contra
els dirigents independentistes blocant al Tribunal Constitucional la via
que permet d’arribar a la justícia europea.
El TEDH va sentenciar fa deu dies que Turquia havia vulnerat els
drets de llibertat i de seguretat de Demirtaş, el dret de ser presentat
ràpidament davant un jutge, de revisió ràpida de la legalitat de la
detenció i d’eleccions lliures, a més d’haver-li limitat restrictivament
tots els altres. Va mantenir l’acta de diputat a l’Assemblea Nacional
de Turquia i es va presentar a les eleccions següents, però no va poder
participar en el parlament. El paral·lelisme que es pot establir és
evident, perquè el TEDH també considera que l’empresonament de
Selahattin Demirtaş durant dues campanyes electorals crucials (de les
presidencials i del referèndum de reforma constitucional turca) havia
perseguit el propòsit ulterior predominant de sufocar el pluralisme i de
limitar la llibertat de debat polític.
«Tot plegat no té
cap justificació, però reconec –i això és veritat– que despulla el règim
i serveix per a palesar i per a explicar quan calga a qualsevol
observador que tenim davant un judici amb motivacions polítiques»
Hi ha coses en què tot l’independentisme i una part del país que hi
ha més enllà estem d’acord. Una de molt clara és que el judici contra el
govern és una farsa. No conec cap independentista que crega que es farà
un judici just.
De fet aquesta qüestió no és opinable, perquè n’hi ha una prova
evident. Alemanya, el patró or del dret penal, ja ha fet el judici que
es farà a Madrid, contra el president Puigdemont, i ha determinat que no
hi ha culpabilitat, ni per rebel·lió ni per sedició. I això fa
impossible d’acceptar o defensar que Espanya tinga el dret de jutjar i
de condemnar a vint-i-cinc anys de presó el vice-president Junqueras i
els altres empresonats.
La violació de drets bàsics que implica la simple realització del
judici s’agreuja encara més amb la violació gravíssima dels drets dels
parlamentaris, drets reforçats en qualsevol democràcia.
Els qui són a les presons fa un any que es troben en una situació
abusiva de presó provisional. Però, a més, avui hi ha una tercera part
dels diputats independentistes al Parlament de Catalunya que viuen amb
una amenaça legal al damunt, tres d’entre ells no han pogut ser
investits president de la Generalitat, malgrat tenir prou vots; i encara
hi ha
«Ja que Borrell s'hi
ha volgut agafar, agafem-nos-hi tots. I fem-ho a la manera de Ciceró,
potser. Amb una 'improbitatem coarguo' que no deixarà el ministre
espanyol precisament en un bon lloc»
Borrell venia ahir d’una entrevista publicada el dia abans a
Politico, en què sense cap vergonya mentí així que obrí la boca i amb
què va causar uns quants incidents majors. En un moment determinat va
arribar a dir al pobre periodista que només el Regne Unit acceptava la
possibilitat d’un referèndum d’independència. Com qui no diu res i quan
fa poques setmanes tots vam veure que França feia un referèndum
d’independència a Nova Caledònia. Només aquest segle, l’Irac, els Estats
Units, els Països Baixos, Sudan, Nova Zelanda i Sèrbia ja n’han pactat
amb conseqüències legals…
Però el ministre Borrell sembla que va decidir que no n’hi havia prou
de mentir a la premsa i ahir va organitzar un cafarnaüm més que notable
al congrés espanyol, insultant descontroladament el diputat d’ERC
Gabriel Rufián i inventant-se una escopinada que ningú més no ha vist
–ni els seus companys d’escó. I, supose que poc content encara amb
«Siga per això o
siga perquè el conseller és incapaç de manar i de donar les ordres
corresponents per evitar que es repetesquen aquests fets, el resultat és
que la crisi de confiança de bona part de la població catalana envers
la policia pròpia és innegable»
Dissabte Jusapol es va manifestar, una vegada més, a Barcelona.
L’excusa, una vegada més, era una equiparació salarial que s’ha de
resoldre a Madrid i no a Barcelona. La raó real de la manifestació era,
una vegada més, indignar els ciutadans retent homenatge als policies i
guàrdies civils que havien atacat els votants del primer d’octubre. La
manifestació, una vegada més, va ser un espectacle ultra i els
manifestants van tornar a cridar consignes agressives i insultants i van
fer el símbol de la pistola amb els dits. En l’anterior va haver-hi
manifestants que es van encarar a mossos i fins i tot van intentar
d’agredir-los; s’hi van detectar coses fosques que calia que fossin
investigades i no ho van ser.
Aquell dia, els Mossos ja van concentrar
l’esforç a perseguir els qui protestaven contra el desplegament
d’aquesta gent, mentre deixaven que l’extrema dreta campàs al seu aire. I
dissabte passat, igual. Vàrem veure els Mossos girats d’esquena a
manifestants agressius que insultaven, també, el seu uniforme, i
vigilant tota l’estona els CDR i la gent que denunciava el feixisme que
desfilava pel seu carrer. Mirant-los com si fossen ells els perillosos,
és a dir, enviant el missatge que
Ens agradi o no, un polític del segle XXI és aquell que domina
l'escena. Capaç de sorprendre i d'improvisar fent veure que ho tenia tot
previst. I que comuniqui. Sobretot, que comuniqui. Pedro Sánchez
és bastant això: cada dia, un conill del barret de copa i amb un
somriure com a presentació.
Tan aviat es treu de la màniga uns
pressupostos amb què guanya sempre ―si s'aproven, ho presentarà com un
exemple de l'estabilitat del seu govern i si el Congrés dels Diputats
els tomba, serà una basa perfecta per a la seva campanya electoral― com
es reconcilia amb una certa dreta en incorporar al Consell d'Estat
l'exvicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría. I mentrestant, deixa fer Pablo Iglesias visitant els presos polítics a la presó de Lledoners
amb la dreta en peu de guerra perquè els comptes de l'Estat es debatin
en un centre penitenciari amb Oriol Junqueras. Molt espectacle, però
d'això en política es pot viure molt temps.
L'arribada de l'arquitecta del 155 al Consell d'Estat és, sens dubte,
un plat de difícil digestió per als independentistes catalans que,
paradoxes de la vida, van portar a la Moncloa amb els seus vots Pedro
Sánchez. Una amarga ironia. Com la de Josep Borrell de ministre d'Afers Exteriors. I mentrestant, a Madrid es repeteix una vegada i una altra que el govern Sánchez és ostatge dels partits
“No entenc què fan els polítics independentistes al Congrés dels Diputats negociant uns pressupostos autonòmics.
Ahir va fer un any que “els Jordis” van entrar a la presó. I el
comptador dels dies continua caient per als membres del govern legítim
que estan a la presó o a l’exili. I en molts pobles i ciutats cada dia
molta o poca gent surt al carrer a manifestar-se en solidaritat amb els
presos polítics. I també amb més o menys assiduïtat sentim el president
Torra o algú altre del govern manifestar la voluntat que Catalunya
esdevingui un estat propi.
Fa temps que tinc la sensació d’estar, com en Bill Murray, atrapat en
un etern dia de la marmota. Veig el mateix a la televisió; a la ràdio,
els tertulians de sempre especulen recurrentment sobre el mateix; i els
diaris en paper i digitals informen del mateix proporcionat per les
agències de notícies; per no parlar de les xarxes socials, que ens han
permès descobrir que dins de cadascú de nosaltres, a més d’haver-hi un
entrenador de futbol, hi ha un polític, un economista i una part
d’Ernesto Ekaizer!
Res canvia. Tinc una pregunta ben senzilla que m’agradaria que algú
contestes: què estem esperant?
Caure de genolls davant el poder de
l’Estat o fer efectiva la independència i vinga!, “valor y al toro que es una mona!”.
Em costa estar eternament aguantant la respiració sense moure’m, com
quan
José Antich
Barcelona. Dilluns, 1 d'octubre de 2018
Les multitudinàries manifestacions celebrades durant tota la jornada a
totes les capitals i en molts municipis de Catalunya, que van tenir la
seva màxima expressió en la massiva assistència a la concentració de la
tarda a Barcelona i que la Guàrdia Urbana va xifrar en 180.000 persones,
així com les accions de protesta que van tenir lloc en l'aniversari
d'un dia tan emblemàtic com l'1 d'octubre permeten
extreure diverses conclusions. També, de tornar al realisme polític, el
que succeeix quan una part molt significativa de l'independentisme se
sent entre frustrada i inquieta per la falta de concreció en què es
troba la política catalana i molt concretament la dels qui tenen
l'obligació de portar endavant el país després dels resultats del 21 de
desembre. L'aniversari del referèndum ha tingut poc a
veure amb les manifestacions de l'11 de setembre. Molt més lúdica la
Diada i més exigent amb els polítics independentistes aquest 1-O.
La primera conclusió de la intensa jornada té a veure amb el toc d'atenció al Govern
com a representant de la legitimitat guanyada ara fa un any al
referèndum d'autodeterminació. S'equivocarà qui vulgui veure-hi una
esmena a la totalitat del que s'està fent, molt concentrat en l'acció de
govern, la reivindicació de la llibertat dels presos i els exiliats, la
denúncia d'un judici injust, polític, i amb un resultat manipulat, i la
denúncia internacional d'un Estat espanyol amb un dèficit profund de
valors democràtics i molt autoritari. Però també s'equivocaran els
qui pretenguin reduir a uns quants milers i molt radicalitzats les
crítiques que es van poder escoltar d'una manera clara en la
manifestació que va concloure al Parc de la Ciutadella, a les portes del
Parlament. El gruix de l'independentisme està
«Enhorabona per
haver fet pressió sobre els polítics. Per haver fet pressió al parlament
i al govern. Per haver ocupat la Ciutadella reclamant que ja no es faça
ni un pas més enrere»
Enhorabona. Quanta gent ahir,
quanta, va recuperar les sensacions d’ara fa un any! Quanta gent va
tornar a veure aquella llum tan especial que té la Via Laietana a boca
de nit, quan les banderes s’apoderen de l’espai i la gent és una massa
compacta i inabastable que tapa el paviment i t’obliga a mirar lluny.
Enhorabona. Enhorabona per haver traçat, dissabte, una ratlla a terra
contra les provocacions. Des de la raó i la indignació. Dissabte, a
Barcelona, els ultres van tenir una sensació que feia temps que no
tenien. Van tornar a saber que no eren benvinguts. Els criminals
uniformats no van poder passejar l’odi venjatiu, l’intent d’humiliació. I
se’n van anar perduts, en els seus autocars colonials. S’ha acabat la
farsa. Ens volien fer creure que érem allò que no som, però el teatre ja
no se sosté.
Enhorabona dissabte i diumenge per tots els actes escampats arreu del
país. Centenars. Per la ciutadania una altra vegada debatent a les
places durant hores com fem i com farem un país millor.
Per la voluntat
indomable de tornar a les escoles i als centres cívics, allà on ens
dugué el primer
Ahir es va complir un any del
referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre a Catalunya. I tant la
premsa internacional com la premsa espanyola han cobert els actes,
manifestacions, càrregues policials i disturbis d’ahir al vespre. I és
ben interessant de veure com les dues mirades són ben diferents. Per
posar un exemple, el New York Times parla de ‘desobediència civil’ i
‘tensió’, i en canvi El Mundo parla de ‘violents’ i El País de ‘setge’.
Els titulars de premsa internacional i premsa espanyola marquen dues
mirades de matís ben diferents, perquè mentre els uns qualifiquen els
fets de ‘tensions’, ‘renovades protestes’, o ‘disturbis’ els altres hi
veuen directament ‘violència’, ‘incitació a la violència’, ‘setge’ o
surten, com fa l’ABC, amb aquesta titular de Pablo Casado: “Hay que tomar el control en Cataluña”
«Vull que es
complesca el mandat que va eixir de les urnes i que el parlament va
solemnitzar en la declaració del 27 d'octubre. I per això, i no per res
més sinó això, avui eixiré al carrer»
Avui el país viurà amb emoció el primer aniversari del primer
d’octubre. Serà una jornada per a recordar, amb el respecte que es
mereix el moment més important de la nostra història contemporània. I és
evident que també per a retre homenatge a tota la gent que el va fer
possible.
Dels membres del govern empresonat i a l’exili fins als milers
i milers de persones que van dur a terme l’operatiu de la votació
–inclosos els nord-catalans, que van tenir un paper clau que avui
expliquem en una exclusiva de VilaWeb.
Però sobretot, crec, avui és el dia de recordar els més de dos
milions de catalans que anaren a votar enmig de l’atac dels criminals
d’uniforme. El primer d’octubre, i el 3 d’octubre, representen la
capacitat de prendre el destí a les nostres mans, el dia que vàrem ser
tots millors, més que no havíem imaginat que podríem ser.
Tots tenim les retines plenes d’imatges inoblidables. Tots recordem
les abraçades. I la por i la tensió. Tots sabem les llàgrimes que vàrem
vessar i l’eufòria que vàrem viure. Tots recordem que sabíem
perfectament que la llibertat l’acabàvem de guanyar aquell dia.
Però fa un any que la llibertat, la república independent, la tenim
proclamada i encara no és efectiva. I per això jo no vull celebrar el
primer d’octubre sinó exigir que se’n complesca el mandat.
Una generació única de polítics ens demanà que ens enfrontàssem a
tot. I ho vàrem fer. Tots ho vàrem fer. Molta gent, a tot arreu, va
obeir el Parlament de Catalunya i va posar en joc –al seu nivell– la
seua vida, la seua feina, el seu futur. Avui tenim un govern a l’exili i
a la presó per això. I una presidenta del parlament que roman
empresonada únicament per haver fet de presidenta de la cambra.
Però hi
ha també més de dues mil persones i empreses encausades, ja. I
moltíssima més gent que va fer coses inimaginables per a guanyar aquell
primer d’octubre i que avui no diu que ens vàrem equivocar, no pensa que
no vàrem calcular bé les forces o no creu que calga passar quatre anys
més com una autonomia d’Espanya perquè de sobte algú ens diu que no som
prou gent.
El 21-D el vot d’aquest país va ser explícit i rotund a favor de la
ruptura. Una altra volta. Però el 30 de gener, quan el parlament no va
estar a l’altura d’allò que la gent havia fet amb els seus vots, es va
començar a obrir un abisme que cada dia és més preocupant. Avui
celebrarem el primer d’octubre i demà potser veurem, astorats, com el
Parlament de Catalunya deixa set diputats electes sense poder exercir la
seua condició de diputats. Quina contradicció tan gran…
Jo no sé quants independentistes creuen avui que és millor d’esperar o
de fer-se enrere i quants continuem pensant que cal fer efectiva la
república ara. Això tan sols ho sabrem quan hi haja eleccions. Els
electors decidiran i qualsevol pronòstic és irrespectuós i no seria
honrat. Accepte que és possible –i no tinc cap dubte que seria legítim–
que la major part de l’independentisme estiga d’acord que no es pot
aconseguir la república i que cal gestionar l’autonomia. Però si jo
accepte això, qui discrepe amb mi ha d’acceptar que igualment és
possible que la major part de l’independentisme estiga d’acord que ara
mateix cal fer tant com siga possible per fer efectiva la república i
que això concerneix i obliga els setanta diputats que vàrem portar al
parlament votant programes que no deien res de deixar-ho estar, ans al
contrari; i obliga també els dos governs, el legítim i l’autonòmic.
Per això avui no vull que allò que vàrem fer ara fa un any siga una
commemoració, ni encara menys que acabe convertint-se en un ritual
anual. Vull que es complesca el mandat que va eixir de les urnes i que
el parlament va solemnitzar en la declaració del 27 d’octubre. I per
això, i no per res més sinó això, avui eixiré al carrer.
Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 1 d'octubre de 2018
Ja fa un any. Fa un any de la jornada que marcarà durant anys la
política catalana. El referèndum del primer d’octubre de l’any passat no
ha tingut l’efecte desitjat pel moviment sobiranista, que era assolir
la independència, però ha tingut unes conseqüències demolidores per a la
política catalana i espanyola. L’1-O, l’Estat va ensenyar la cara més
fosca. La repressió. Però va mostrar, sobretot, la podridura policial,
els insults xenòfobs dels agents de la Policia Nacional i la Guàrdia
Civil, que es van repetir en la manifestació de dissabte passat, per
altra banda terriblement mal gestionada pels responsables d’Interior de
la Generalitat de Catalunya. L’últim que es podia esperar pocs dies
abans de l’aniversari del gran trauma de l’any passat és que es
reproduïssin les càrregues policials, però aquesta vegada per iniciativa
dels Mossos. D’on no n’hi ha, no en pot rajar, diu la dita popular.
Aquest és el Govern que tenim, que és incapaç fins i tot de governar les
escorrialles. Qui va decidir que el MHP Quim Torra havia de participar
al programa de TV3 Preguntes freqüents? Cal ser enze de veritat! Els presidents no assisteixen a tertúlies, en tot cas les generen.
Un any després d’aquell referèndum popular, organitzat amb cura i
professionalitat per la gent, la primera línia de la política
sobiranista d’aleshores és a l’exili o a la presó. En el moment de la
veritat, l’independentisme no va poder sostenir la proclamació de la
república perquè l’aposta pel pacifisme va resultar inútil per oposar-se
a la força bruta i amb les teories profundament democràtiques, però
«Que la celebració
de la victòria de Valtònyc, com abans les de dels consellers a l'exili i
el president Puigdemont, les de Marta Rovira o Anna Gabriel, no ens
faça oblidar res ni ens aparte del nostre objectiu fonamental»
Valtònyc és lliure. Un tribunal
belga ha tornat a fer miques la credibilitat de la justícia espanyol
quan ahir refusà de cursar l’euroordre que l’acusava de terrorisme, ni
més ni menys. Perquè fa cançons. Però ahir la justícia belga deixà clar
allò que és evident. Que en els seus texts no hi ha cap delicte i que
dur-lo davant els tribunals és un atac a la llibertat d’expressió.
Bravo, doncs, pels tribunals belgues. Bravo pels advocats. I bravo per
Valtònyc, que amb la seua valentia ha obert un camí que esperem que
arribe a Estrasburg i cree precedents cabdals.
La lluita en l’espai lliure europeu es va demostrant d’una eficàcia
indiscutible. Un encert monumental. I ha de continuar així. Ha d’arribar
al final i empènyer contra les cordes la justícia espanyola, l’estat
espanyol. Però, dit això, nosaltres no hauríem d’oblidar ni un segon que
la justícia espanyola, aquesta justícia espanyola, és un perill concret
per a les nostres vides. No és solament una qüestió de debat polític.
Ho és evidentment per als presos polítics. Per als Jordis, tancats de
manera infame. Ho és per al govern, començant pel vice-president, per
la presidenta del parlament, per tots els consellers que són en una
presó provisional completament irregular i injusta. Demencial. Però ho
és també per a Tamara, que no pot eixir del seu poble. I per a la
vice-presidenta de la CCMA, a qui amenacen perquè TV3 i