OPINIÓ - EDITORIAL
«Vull que es complesca el mandat que va eixir de les urnes i que el parlament va solemnitzar en la declaració del 27 d'octubre. I per això, i no per res més sinó això, avui eixiré al carrer»
Per: Vicent Partal
30.09.2018 22:00
Dels membres del govern empresonat i a l’exili fins als milers i milers de persones que van dur a terme l’operatiu de la votació –inclosos els nord-catalans, que van tenir un paper clau que avui expliquem en una exclusiva de VilaWeb.
Però sobretot, crec, avui és el dia de recordar els més de dos milions de catalans que anaren a votar enmig de l’atac dels criminals d’uniforme. El primer d’octubre, i el 3 d’octubre, representen la capacitat de prendre el destí a les nostres mans, el dia que vàrem ser tots millors, més que no havíem imaginat que podríem ser.
Tots tenim les retines plenes d’imatges inoblidables. Tots recordem les abraçades. I la por i la tensió. Tots sabem les llàgrimes que vàrem vessar i l’eufòria que vàrem viure. Tots recordem que sabíem perfectament que la llibertat l’acabàvem de guanyar aquell dia.
Però fa un any que la llibertat, la república independent, la tenim proclamada i encara no és efectiva. I per això jo no vull celebrar el primer d’octubre sinó exigir que se’n complesca el mandat.
Una generació única de polítics ens demanà que ens enfrontàssem a tot. I ho vàrem fer. Tots ho vàrem fer. Molta gent, a tot arreu, va obeir el Parlament de Catalunya i va posar en joc –al seu nivell– la seua vida, la seua feina, el seu futur. Avui tenim un govern a l’exili i a la presó per això. I una presidenta del parlament que roman empresonada únicament per haver fet de presidenta de la cambra.
Però hi ha també més de dues mil persones i empreses encausades, ja. I moltíssima més gent que va fer coses inimaginables per a guanyar aquell primer d’octubre i que avui no diu que ens vàrem equivocar, no pensa que no vàrem calcular bé les forces o no creu que calga passar quatre anys més com una autonomia d’Espanya perquè de sobte algú ens diu que no som prou gent.
El 21-D el vot d’aquest país va ser explícit i rotund a favor de la ruptura. Una altra volta. Però el 30 de gener, quan el parlament no va estar a l’altura d’allò que la gent havia fet amb els seus vots, es va començar a obrir un abisme que cada dia és més preocupant. Avui celebrarem el primer d’octubre i demà potser veurem, astorats, com el Parlament de Catalunya deixa set diputats electes sense poder exercir la seua condició de diputats. Quina contradicció tan gran…
Jo no sé quants independentistes creuen avui que és millor d’esperar o de fer-se enrere i quants continuem pensant que cal fer efectiva la república ara. Això tan sols ho sabrem quan hi haja eleccions. Els electors decidiran i qualsevol pronòstic és irrespectuós i no seria honrat. Accepte que és possible –i no tinc cap dubte que seria legítim– que la major part de l’independentisme estiga d’acord que no es pot aconseguir la república i que cal gestionar l’autonomia. Però si jo accepte això, qui discrepe amb mi ha d’acceptar que igualment és possible que la major part de l’independentisme estiga d’acord que ara mateix cal fer tant com siga possible per fer efectiva la república i que això concerneix i obliga els setanta diputats que vàrem portar al parlament votant programes que no deien res de deixar-ho estar, ans al contrari; i obliga també els dos governs, el legítim i l’autonòmic.
Per això avui no vull que allò que vàrem fer ara fa un any siga una commemoració, ni encara menys que acabe convertint-se en un ritual anual. Vull que es complesca el mandat que va eixir de les urnes i que el parlament va solemnitzar en la declaració del 27 d’octubre. I per això, i no per res més sinó això, avui eixiré al carrer.
Enllaç opinió :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada