OPINIÓ - EDITORIAL
«Vull que es
complesca el mandat que va eixir de les urnes i que el parlament va
solemnitzar en la declaració del 27 d'octubre. I per això, i no per res
més sinó això, avui eixiré al carrer»
30.09.2018 22:00
Avui el país viurà amb emoció el primer aniversari del primer
d’octubre. Serà una jornada per a recordar, amb el respecte que es
mereix el moment més important de la nostra història contemporània. I és
evident que també per a retre homenatge a tota la gent que el va fer
possible.
Dels membres del govern empresonat i a l’exili fins als milers
i milers de persones que van dur a terme l’operatiu de la votació
–inclosos els nord-catalans, que van tenir un paper clau que avui
expliquem en
una exclusiva de VilaWeb.
Però sobretot, crec, avui és el dia de recordar els més de dos
milions de catalans que anaren a votar enmig de l’atac dels criminals
d’uniforme. El primer d’octubre, i el 3 d’octubre, representen la
capacitat de prendre el destí a les nostres mans, el dia que vàrem ser
tots millors, més que no havíem imaginat que podríem ser.
Tots tenim les retines plenes d’imatges inoblidables. Tots recordem
les abraçades. I la por i la tensió. Tots sabem les llàgrimes que vàrem
vessar i l’eufòria que vàrem viure. Tots recordem que sabíem
perfectament que la llibertat l’acabàvem de guanyar aquell dia.
Però fa un any que la llibertat, la república independent, la tenim
proclamada i encara no és efectiva. I per això jo no vull celebrar el
primer d’octubre sinó exigir que se’n complesca el mandat.
Una generació única de polítics ens demanà que ens enfrontàssem a
tot. I ho vàrem fer. Tots ho vàrem fer. Molta gent, a tot arreu, va
obeir el Parlament de Catalunya i va posar en joc –al seu nivell– la
seua vida, la seua feina, el seu futur. Avui tenim un govern a l’exili i
a la presó per això. I una presidenta del parlament que roman
empresonada únicament per haver fet de presidenta de la cambra.
Però hi
ha també més de dues mil persones i empreses encausades, ja. I
moltíssima més gent que va fer coses inimaginables per a guanyar aquell
primer d’octubre i que avui no diu que ens vàrem equivocar, no pensa que
no vàrem calcular bé les forces o no creu que calga passar quatre anys
més com una autonomia d’Espanya perquè de sobte algú ens diu que no som
prou gent.
El 21-D el vot d’aquest país va ser explícit i rotund a favor de la
ruptura. Una altra volta. Però el 30 de gener, quan el parlament no va
estar a l’altura d’allò que la gent havia fet amb els seus vots, es va
començar a obrir un abisme que cada dia és més preocupant. Avui
celebrarem el primer d’octubre i demà potser veurem, astorats, com el
Parlament de Catalunya deixa set diputats electes sense poder exercir la
seua condició de diputats. Quina contradicció tan gran…
Jo no sé quants independentistes creuen avui que és millor d’esperar o
de fer-se enrere i quants continuem pensant que cal fer efectiva la
república ara. Això tan sols ho sabrem quan hi haja eleccions. Els
electors decidiran i qualsevol pronòstic és irrespectuós i no seria
honrat. Accepte que és possible –i no tinc cap dubte que seria legítim–
que la major part de l’independentisme estiga d’acord que no es pot
aconseguir la república i que cal gestionar l’autonomia. Però si jo
accepte això, qui discrepe amb mi ha d’acceptar que igualment és
possible que la major part de l’independentisme estiga d’acord que ara
mateix cal fer tant com siga possible per fer efectiva la república i
que això concerneix i obliga els setanta diputats que vàrem portar al
parlament votant programes que no deien res de deixar-ho estar, ans al
contrari; i obliga també els dos governs, el legítim i l’autonòmic.
Per això avui no vull que allò que vàrem fer ara fa un any siga una
commemoració, ni encara menys que acabe convertint-se en un ritual
anual. Vull que es complesca el mandat que va eixir de les urnes i que
el parlament va solemnitzar en la declaració del 27 d’octubre. I per
això, i no per res més sinó això, avui eixiré al carrer.
Enllaç opinió :
