HISTÒRIA
Per Felix Rabassa
Pau Claris és un dels grans personatges de la nostra Història. És el protagonista del primer acte de sobirania nacional catalana després que la nostra Nació fos englobada en la monarquia hispànica dels Habsburg, com a conseqüència de la unió de la Corona de Castella i la Corona Catalanoaragonesa durant la segona meitat del segle XV.
El canonge Pau Claris, president de la Generalitat, va néixer l’any 1586 a Barcelona, i fou canonge de la Catedral de la Seu d’Urgell. Va ser nomenat president de la Generalitat l’any 1638 i el 16 de gener de 1641, en el context de la Guerra dels Segadors que enfrontava Castella, d’una banda, amb Catalunya i França de l’altra, proclamà la República Catalana, de manera que deslligava el Principat de Catalunya de la monarquia hispànica regida pel monarca castellà Felip IV.
Pau Claris va ser un patriota català avant-la-lettre, defensor de la independència de Catalunya i de les
OPINIÓ
Jordi Goula
25.02.2025 - 20:01
Actualització: 25.02.2025 - 23:00
Quin enrenou! Ahir, la ministra d’Hisenda espanyola, Maria Jesús Montero, va fer pública la proposta de condonació de deute. Finalment, allò que havia de ser una quitança del deute català s’ha acabat convertint en un veritable festival de reduccions, propi del “cafè per a tots” al qual estem acostumats de fa molts decennis. La polseguera ha estat important, com era d’esperar, per motius diferents. El que jo penso del deute català, ja ho vaig explicar en la píndola del 10 de gener, “Un deute vergonyós, pervers i injust”, i no hi entraré més. Ara cal parlar dels diners que “perdona” l’estat espanyol a les comunitats autònomes, que és el resultat d’una fórmula complicada que han cuinat al ministeri.
A Catalunya, els qui van pactar la quitança, ERC i PSC –per a permetre la investidura de Pedro Sánchez–, deuen estar contents per l’acompliment del pacte, i a la resta de l’estat, hi ha de tot, des dels habituals improperis a Catalunya, aprofitant qualsevol excusa, fins als silencis de les comunitats del PSOE que se’n veuen beneficiades, sense ni tan sols haver-ho demanat. Una vegada més, Catalunya haurà fet un favor a la majoria de comunitats autònomes i, com sempre, li serà reconegut amb insults i mentides.
La proposta de condonació de deute que ha fet la ministra d’Hisenda és fruit de la complexa fórmula de càlcul esmentada, que beneficia més uns que uns altres, però que, segons l’explicació que va fer, “tots han d’estar molt contents”. En la presentació, la vice-presidenta primera espanyola va destacar:
INDEPENDENTISME
Martí Odriozola i Marcé
Foto:
Montse Giralt
Madrid. Dijous, 20 de febrer de 2025. 16:08
Temps de lectura: 4 minuts
85 vulneracions de drets en protestes independentistes al llarg del 2024. És una de les conclusions a les quals arriba l’informe Diagnóstico del derecho a la protesta elaborat per Defender a quien Defiende a través d’una eina de monitoratge de vulneracions de drets en context de protesta (Red Malla). L’independentisme català és el quart moviment social que va patir més vulneracions de drets l’any passat, darrere del de solidaritat amb Palestina (amb 282), l’ecologisme (amb 249) i la defensa del dret a l’habitatge (amb 235). Entre les vulneracions en protestes de l’independentisme, en destaquen 38 de vinculades a la integritat psicofísica, 28 de repressió judicial, deu identificacions i cinc detencions. Entre altres episodis, el document menciona les “identificacions i vulneracions a la integritat psicofísica” que es van produir a Barcelona durant la investidura de Salvador Illa i el retorn de Carles Puigdemont el 8 d’agost a causa de les càrregues policials dels Mossos d’Esquadra i, especialment, per l’ús de gasos lacrimògens, cosa que “no és gaire habitual per part del cos policial autonòmic”.
![]() |
Manuel Puentes Saavedra, en un moment de la seva declaració contra Boye/QS |
Quico Sallés Barcelona
14/02/2025 10:34
A l’espera que l’advocat de Carles Puigdemont, Gonzalo Boye, declari la setmana entrant, les sessions d’aquesta setmana del judici del cas Mito, on se’l jutja per blanqueig, han acabat favorablement per a la seva defensa. Precisament, la jornada de dijous va acabar amb una de les declaracions més esperades tant per la fiscalia com per bona part de les defenses, la de Manuel Puentes Saavedra. Un imputat clau que gràcies als seus canvis de declaració, casualment coincidents amb la seva sortida de la presó, la fiscalia va poder processar Boye i, de retruc, imputar blanqueig a bona part de la banqueta que des de fa setmanes seu a l’Audiència Nacional, amb José Ramon Prado Bugallo, alies Sito Miñanco, al capdavant en el marc d’una macrocausa per narcotràfic.
La seva declaració, però, va ser un absolut contrast amb les manifestacions que havia fet durant la instrucció perquè va aportar fets nous i dades que topen, fins i tot, amb les proves pericials de la policia. De fet, la seva declaració va obviar el que es coneix com el Principi de Billing: el silenci és una de les coses més difícils de refutar. Una errada clamorosa que es veia a venir per l’historial d’aquesta polèmica figura processal, la de l’imputat que aconsegueix la llibertat malgrat la contundència dels càrrecs dels quals se l’acusa, a canvi d’embolicar als altres investigats a qui la fiscalia els hi té jurada. Com que no va poder mantenir el silenci, el seu testimoni va ser fàcil de refutar o restar-li credibilitat.
![]() |
José Ramon Prado Bugallo, Sito Miñanco, arriba a l’Audiència Nacional Gustavo Valiente / Europa Press |
SOCIETAT - POLICIA I JUSTÍCIA
Arnau Lleonart i Fernandez
13.02.2025 - 15:39
Actualització: 13.02.2025 - 23:13
Mohàmmed Houli Chemlal, condemnat a quaranta-tres anys de presó pels atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017, ha comparegut emmanillat i acompanyat de la policia a la comissió del congrés espanyol que investiga què va passar ben bé en aquells atemptats. El testimoni de Houli té un alt valor, perquè és l’únic supervivent reconegut de l’explosió de la casa d’Alcanar i ha estat citat perquè aclarís un dels principals dubtes: quanta gent hi havia a la casa i si realment l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satti, va morir-hi.
Houli tenia temps per a fer una primera intervenció inicial abans de les preguntes dels diputats, i ha dit tres frases breus però d’una gran magnitud:
OPINIÓ
OPINIÓ Lluis Buscato
31 de gener de 2025
Ara farà un parell d’anys amb una bona amiga, aprofitant que passàvem les vacances a la comarca del Matarranya, vam fer una breu escapada a la formosa i propera vila de Morella. L’estada ens va encantar i recomano a tothom fer-hi una visita. Tanmateix, no volia parlar d’això sinó d’un fet que ens va succeir en marxar. Ja sortíem de la població quan, juntament amb d’altres vehicles, un control de la Guàrdia Civil ens va fer aturar. Secament, ens indicaren que paréssim el motor i esperéssim. Quan ja feia prop de mitja hora que hi érem la meva acompanyant es va començar a impacientar i em demanà que sortís a demanar explicacions. Jo, que al llarg de la meva vida ja he tractat els agents d’aquest cos i he gaudit de les seves “amables reaccions” davant de qualsevol suposat senyal d’insubordinació, m’hi vaig negar en rodó. Llavors em va etzibar: “Noi, sí que et fan respecte aquesta gent, més que no pas els Mossos”. La meva resposta fou quasi instintiva i la va colpir força: “Respecte cap! Em fan por”. Pocs minuts després, sense cap mena d’explicació ens van dir que podíem marxar. Certament, això no deixa de ser una anècdota sense importància, però crec que descriu perfectament el canvi de percepció que s’ha operat en pocs anys en l’àmbit social respecte a aquest cos armat i que la reacció de la meva acompanyant exemplificà perfectament.
Actualment, dins l’imaginari nacional espanyol, la Guàrdia Civil ha esdevingut una de les seves icones més destacades, fins i tot a un nivell superior que la “Roja” o el conegut brau d’Osborne. Com a resultat d’això, posar en dubte públicament qualssevol de les seves actuacions fàcilment pot donar lloc a un conflicte i, en el pitjor dels casos, ser dut davant d’un jutge (l’anomenada Llei Mordassa simplement ha estat la cirereta d’aquest procés). Certament, aquest fet és sorprenent, sobretot per aquells que tenim una certa edat i encara recordem com durant els primers anys de la mal anomenada “Transició” aquest era un cos policíac socialment desprestigiat, no només a Catalunya, pel seu destacat paper com a eina de repressió durant la dictadura. És, doncs, evident que durant aquests darrers anys aquest cos armat ha estat objecte d’una política d’emblanquiment promoguda des de les més altes institucions per tal de dotar-lo d’un prestigi social que li mancava. A la pràctica, només cal mirar les televisions generalistes per constatar-ho atès que, tot sovint, s’hi programen suposats documentals totalment hagiogràfics on es lloen les seves grans “virtuts”. (En concret, la cadena DMAX excel·leix en aquest aspecte). Però per què les elits dirigents de l’estat espanyol han emprat esforços en l’acompliment d’aquest objectiu quan tenien d’altres cossos policíacs a mà que es podien dotar més fàcilment d’una patina democràtica dins del règim del 78?
Fent un breu incís, que crec necessari per comprendre l’afer, cal dir que una pràctica habitual de tot estat per tal d’assegurar la seva estabilitat és dotar-se d’un cos armat, que pot presentar formes molt diverses, el qual el protegeix de possibles atacs exteriors i, sobretot, interiors. Alhora, sovint aquesta força és reclutada entre els sectors socialment més febles, fins i tot desclassats (allò que tradicionalment es definia en castellà com a: “desertores del arado y estudiantes fracasados”); que així passen de ser una possible font de conflicte a esdevenir els màxims defensors del status quo vigent. A canvi d’aquesta fidelitat els seus membres són remunerats econòmicament i lloats socialment. Així s’estableix una entente cordiale entre els governants i els seus subordinats, que fan mans i mànigues per mantenir la seva privilegiada situació, si cal exagerant o inventant-se suposats perills que justifiquin la seva posició i privilegis. La suposada existència de l’organització anarco-terrorista anomenada “La Mano Negra” al segle XIX o l’actual obsessió amb buscar vincles entre l’independentisme català i Rússia són uns bons exemples d’això.
En el cas concret de la Guàrdia Civil, aquest cos armat fou creat fa poc més de 180 anys, el 1844, a la fi de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), per l’anomenat liberalisme moderat. Aquest grup polític agrupava els sectors més benestants del liberalisme els quals, després de foragitar manu militari els elements més progressistes del moviment, volien consolidar-se en el poder i gaudir del premi obtingut: el control de l’estat i l’explotació dels béns obtinguts mitjançant desamortització. Immediatament, establiren un model d’estat econòmicament liberal, políticament conservador i territorialment centralista que, de facto, s’ha mantingut fins a l’actualitat. Dins d’aquest marc general la Guàrdia Civil passà a substituir a l’Exèrcit, que s’havia mostrat com una eina inadequada per garantir el control social; i a la Milícia Nacional, que era massa progressista i popular, com a força encarregada del manteniment de l’ordre públic i la protecció de persones i propietats. Curiosament, a Catalunya, malgrat ser un territori especialment conflictiu, s’introduí de manera lenta i progressiva, en part perquè ja existien altres organitzacions paramilitars que exercien aquestes funcions: els Mossos d’Esquadra. Tanmateix, de mica en mica, es desplegà pel país. Inicialment al llarg de les grans vies de comunicació i, en una segona fase, a les capitals de partit judicial i poblacions rurals de l’interior del país. El resultat fou la creació d’una àmplia xarxa territorial que permetia establir un fort control social, sobretot en llocs amb una nombrosa població obrera. És a dir, una veritable ocupació del país. De fet, aquesta assolí la seva màxima extensió amb el caciquista règim de la Primera Restauració, que l’emprà àmpliament per enfrontar-se amb els diversos conflictes polítics i socials que el sacsejaren de manera cada cop més sovintejada.
A la pràctica, aquest ús com a eina repressora només tingué una frenada puntual durant la breu República espanyola. El franquisme, en canvi, a més de purgar violentament el cos, accentuà el seu caràcter repressiu. Aquest no desaparegué ni durant la Segona Restauració, atès que les elits que la pilotaven –en bona part procedents dels quadres de la dictadura– necessitaven disposar d’unes forces de seguretat fidels i preparades que els asseguressin el control del territori espanyol. Certament, a partir dels anys vuitanta del segle XX, com a conseqüència dels nombrosos canvis demogràfics, socials i polítics que tingueren lloc es produí un cert replegament, tant en nombre de casernes com d’efectius. No obstant això, tal com s’ha evidenciat aquests darrers temps, si bé el cos no és gaire visible tampoc és residual i manté importants competències sota el seu control.
En definitiva, ens trobem davant d’un cos militaritzat (no oblidem que forma part de les forces armades) que al llarg dels seus gairebé dos segles d’història ha actuat com una mena de guàrdia pretoriana, la qual ha sostingut a les institucions i elits dirigents espanyoles amb una fidelitat canina. En conseqüència, no ens ha d’estranyar la protecció i enaltiment que ha rebut al llarg d’aquest anys, ja que és una eina bàsica de control i repressió, un fortí davant de cap possible revolta contra el règim (no oblidem que actualment la seva plantilla supera àmpliament a la de qualsevol altre cos armat de l’estat espanyol). Alhora, té l’avantatge evident que el seu ús sempre es pot excusar davant d’Europa, que no acceptaria una actuació militar pura i dura, ja que hom pot afirmar que només es tracta simplement d’una acció policial. Els fets de l’octubre del 2017 en són un exemple més que evident.
ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :
https://www.estat.cat/per-que-la-guardia-civil-es-un-totem-de-lestat-i-la-nacio-espanyola/
L’escrit demanava que es prengui declaració a Aguirre com a investigat, i com a testimonis al lletrat de l’administració de justícia del seu jutjat, a un periodista i a l’autor d’un llibre sobre la suposada trama russa. Cal recordar que la suposada trama russa investigada en el ‘cas Volhov’ va resultar ser una gran farsa construïda amb la connivència dels mitjans de comunicació i els jutges espanyols. La causa, que el jutge va anar convenientment dividint en diferents peces, no ha prosperat i va acabar arxivant-se; moltes de les peces, a més a més, per falta de proves i mancances en la instrucció. Cal recordar que Aguirre va ser qui va negar-se aplicar la llei d’amnistia a Artur Mas, Carles Puigdemont i onze persones més.