OPINIÓ
Quan l’acabaven de nomenar conseller d’ensenyament, Bargalló va rebre la visita de dos membres de Koiné preocupats per la situació del català a l’escola. «La immersió no existeix» va dir-los cruament, i se’ls va treure de sobre sense gaires més explicacions; va deixar clar, això sí, que personalment ell no pensava moure un dit i que no valia la pena amoïnar-s’hi perquè amb la independència tot s’arreglaria. Recordem que Bargalló va ser el conseller d’educació de Torra, de manera que aquesta tranquil·litat de fiar-ho tot a la independència amb aire de cowboy ni tan sols es podia emmarcar en l’onada d’adrenalina i descontrol prèvia a l’1 d’Octubre. Era l’estiu del 2018, amb el 155 encara cuejant i gestionat per càrrecs de l’administració catalana que des de feia mesos treballaven diligentment en direcció contrària a la independència. És una anècdota que va molt bé per entendre on som, en tot aquest afer del 25% de castellà a les escoles, i què vol dir el conseller Cambray quan felicita els centres escolars «per la seva capacitat d’adaptació» mentre afirma amb contundència que «el català no es toca».
L’estiu
del 2018, mentre el conseller es despatxava els dos activistes ‒tots
dos amb una trajectòria històrica que el país recordarà quan de Bargalló
ja no se’n recordi ningú‒, el departament d’ensenyament acabava de
redactar una «nova» proposta de model educatiu per a Catalunya.
Inspirant-se en la retòrica que uns anys abans havia fet servir Bauzá
al seu famós Decret del Trilingüisme, el document impulsat per Esquerra
donava la immersió per superada ja a la primera pàgina, perquè en
quaranta anys, deien, tot havia canviat molt. A les escoles es parlen
dues-centes llengües i calia anar cap a un model
