dimarts, 25 de gener del 2022

L’estafa més gran després de l’1O . Per Diana Coromines

 

 

OPINIÓ

 

 

Diana Coromines

Quan l’acabaven de nomenar conseller d’ensenyament, Bargalló va rebre la visita de dos membres de Koiné preocupats per la situació del català a l’escola. «La immersió no existeix» va dir-los cruament, i se’ls va treure de sobre sense gaires més explicacions; va deixar clar, això sí, que personalment ell no pensava moure un dit i que no valia la pena amoïnar-s’hi perquè amb la independència tot s’arreglaria. Recordem que Bargalló va ser el conseller d’educació de Torra, de manera que aquesta tranquil·litat de fiar-ho tot a la independència amb aire de cowboy ni tan sols es podia emmarcar en l’onada d’adrenalina i descontrol prèvia a l’1 d’Octubre. Era l’estiu del 2018, amb el 155 encara cuejant i gestionat per càrrecs de l’administració catalana que des de feia mesos treballaven diligentment en direcció contrària a la independència. És una anècdota que va molt bé per entendre on som, en tot aquest afer del 25% de castellà a les escoles, i què vol dir el conseller Cambray quan felicita els centres escolars «per la seva capacitat d’adaptació» mentre afirma amb contundència que «el català no es toca».

 


L’estiu del 2018, mentre el conseller es despatxava els dos activistes ‒tots dos amb una trajectòria històrica que el país recordarà quan de Bargalló ja no se’n recordi ningú‒, el departament d’ensenyament acabava de redactar una «nova» proposta de model educatiu per a Catalunya. Inspirant-se en la retòrica que uns anys abans havia fet servir Bauzá al seu famós Decret del Trilingüisme, el document impulsat per Esquerra donava la immersió per superada ja a la primera pàgina, perquè en quaranta anys, deien, tot havia canviat molt. A les escoles es parlen dues-centes llengües i calia anar cap a un model

plurilingüe per satisfer reptes i no discriminar ningú. La propaganda cosmopolita, però, no aguantava la mentida més enllà de la introducció. Es donava autonomia als centres perquè a les zones de «catalanització plena» es pogués fer servir el castellà àmpliament, i es recomanava donar una bona acollida lingüística als alumnes de l’Amèrica llatina. De les zones del país més castellanitzades no en deien res, ni tampoc de quin tracte especial s’havia de donar als alumnes, posem per cas, d’origen georgià o paquistanès.

 


Tot i la indignació que va crear quan es va filtrar a l’opinió pública, el «model plurilingüe i intercultural» de Bargalló, fet durant el govern Torra, és el model que impera avui de forma tàcita a les escoles de Catalunya. El govern va publicar-ne la versió definitiva l’octubre del 2018; és exactament igual que l’esborrany però sense els paràgrafs inicials on es carregaven la immersió de forma explícita. I aquest canvi de cromos («immersió lingüística» per «model plurilingüe») és, segurament, l’estafa més gran que s’ha fet en aquest país després de l’1 d’octubre. Es va fer sense consultar el parlament, ni la comunitat educativa, ni les entitats de defensa de la llengua, sense cap debat públic informat i sense que se’n parlés en cap programa electoral. I cal entendre’l ‒perquè si no no entendrem res‒ com la culminació d’un camí que es va començar a aplanar des de Catalunya mateix fa més de quinze anys, pensat perquè la imposició castellana a les escoles es pugui anar integrant en la societat catalana sense conflicte.

 


De fet, el model Bargalló arreplega tota la faramalla discursiva de l’espanyolisme lingüístic aplicada en territori català les últimes dècades: des de Bauzá fins a Ernest Maragall, que el 2007 ja va obligar a modificar els projectes lingüístics de les escoles catalanes perquè incloguessin la famosa tercera hora de castellà. «No aplicarem el seu decret sinó el nostre», deia i repetia Maragall en aquella època, donant un vernís de sofisticació sobiranista al que en realitat era una submissió seca i pelada a Madrid, on des del 2006 un decret deia que calia uniformitzar el nombre d’hores de castellà a totes les comunitats autònomes. En lloc d’optar per la confrontació o com a mínim esperar que fos Madrid (no la Generalitat) qui apliqués la llei forana, se’ls va fer la feina bruta des de Catalunya mateix: no només a nivell legal sinó també retòric. «Hi ha zones del país on els nens no parlen bé el castellà», deia Maragall. Són les zones massa «catalanitzades» que recull el model actual, aquest model «plurilingüe» que fa anys substitueix la immersió.

 


I què passa entremig, en l’interludi entre Maragall i Bargalló? La famosa tercera hora ‒i el «principi d’autonomia dels centres» que Maragall utilitza per disfressar el seu espanyolisme de pedagogia moderna i liberal‒ va fent forat i anima sobretot la comunitat castellanoparlant que viu a Catalunya amb aires de gatxupí. És l’època en què unes quantes famílies comencen a exigir, agafant-se a la sentència contra l’Estatut del 2010, que els seus fills facin més classes en castellà. Irene Rigau va admetre llavors públicament que en algunes escoles ja se’n feien més de les que tocaven, i el 2014 és quan, amb una sentència del TSJC que després va confirmar el Suprem, la proporció es fixa judicialment per primer cop en un 25%. Si Maragall, per fer-se el cosmopolita, deia que era absurd barallar-se per una hora de més de castellà, Rigau va reduir a una anècdota el problema de les famílies que denunciaven la Generalitat, per no haver de reconèixer que la immersió se’ls desfeia davant dels nassos.

 


Quan ara Borràs exigeix a Cambray que planti cara i assumeixi la direcció de les escoles ho diu perquè a ella li surt de franc. Quan manaven Rigau i els convergents, tampoc no ho van fer. En canvi, el president Aragonès aquests últims dies està crescut i ha arribat a dir que els mestres no s’han de preocupar per res: tenen el govern al seu costat, que assumirà (diu) «la responsabilitat política, jurídica i d’actuar per defensar el model d’escola catalana». Vol dir, això, que donaran suport als mestres que es neguin a fer classe en castellà? No, vol dir que defensaran els mestres que es portin bé i demostrin, per dir-ho en paraules del mateix conseller, que tenen «capacitat d’adaptació» ‒en el marc plurilingüe i intercultural del sistema vigent. Perquè per davant, la immersió no es toca i el català s’ha de blindar i no passaran, però per darrere ja fa anys que es va fer el canvi de cromos com qui fa el joc del triler. Ja ho van dir representants de la conselleria l’octubre del 2018, quan es va presentar, al Petit Palau i amb gran pompa, el model Bargalló: «l’únic que fem és recollir les experiències dels últims deu anys i validar-les».

 


Jugant jugant, ens hem enganxat els dits i ara resulta que hi ha una sentència ferma que obliga a fer un 25% de castellà a totes les escoles del país. Què passa, però, amb el 75% restant? Això és el que hem d’exigir, ara, a aquests polítics que diuen que protegiran els mestres mentre subratllen que «això no va de percentatges». Que esbravin tant com vulguin el seu plurilingüisme de pa sucat amb oli en aquest 25% espanyol, però que facin complir el 75% en català que legalment ens queda. I quan dic exigir no ho dic retòricament sinó apuntant a fets concrets. A organitzar-nos com han fet les entitats de pares espanyolistes; a demanar inspeccions i portar la Generalitat a la justícia. Si cal, als tribunals europeus. Potser així agafaran prou capacitat d’adaptació per fer complir la llei del seu, del nostre parlament.

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.racocatala.cat/opinio/article/54325/lestafa-mes-gran-despres-l1o