Orriols, a l’avantguarda

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Diana Coromines

28-10-2024

 

 

 

A Catalunya, algú com Orriols ‒ideològicament propera a la socialdemocràcia danesa‒ ha de cridar més que en altres llocs d’Europa perquè som un país ocupat. Però si ens hi fixem una mica i estem atents a l’actualitat del nostre entorn, és fàcil veure que el seu discurs i les seves raons són exactament les mateixes que comencen a posar damunt la taula els partits que avui intenten moure Europa per treure-la del forat on es troba. Quan Orriols denuncia els crims i violacions comesos per 'menas' ‒que el govern i els mitjans silencien‒ no fa res que no s’estigui fent en altres països. A Suècia saben, segurament millor que a cap altre país del continent, quines són les conseqüències de no haver posat fre a la immigració en l’última dècada, i per això ara miren (com els alemanys) cap a Dinamarca. La primera ministra Mette Frederiksen, que és socialdemòcrata, va penjar la setmana passada a Instagram una foto seva amb Meloni, després d’una trobada amb altres líders europeus per parlar de propostes com la d’enviar immigrants irregulars en camps de repatriació ubicats a l’estranger.

Com és que Frederiksen i Meloni poden reunir-se i fer-se selfies i Orriols no pot, ni tan sols, criticar l’aspecte misogínic del vel islàmic sense que li tallin el micro al Parlament?

L’estafa més gran després de l’1O . Per Diana Coromines

 

 

OPINIÓ

 

 

Diana Coromines 25.01.2022 05.30 h

 

 

 

 

Quan l’acabaven de nomenar conseller d’ensenyament, Bargalló va rebre la visita de dos membres de Koiné preocupats per la situació del català a l’escola. «La immersió no existeix» va dir-los cruament, i se’ls va treure de sobre sense gaires més explicacions; va deixar clar, això sí, que personalment ell no pensava moure un dit i que no valia la pena amoïnar-s’hi perquè amb la independència tot s’arreglaria. Recordem que Bargalló va ser el conseller d’educació de Torra, de manera que aquesta tranquil·litat de fiar-ho tot a la independència amb aire de cowboy ni tan sols es podia emmarcar en l’onada d’adrenalina i descontrol prèvia a l’1 d’Octubre. Era l’estiu del 2018, amb el 155 encara cuejant i gestionat per càrrecs de l’administració catalana que des de feia mesos treballaven diligentment en direcció contrària a la independència. És una anècdota que va molt bé per entendre on som, en tot aquest afer del 25% de castellà a les escoles, i què vol dir el conseller Cambray quan felicita els centres escolars «per la seva capacitat d’adaptació» mentre afirma amb contundència que «el català no es toca».

 

L’estiu del 2018, mentre el conseller es despatxava els dos activistes ‒tots dos amb una trajectòria històrica que el país recordarà quan de Bargalló ja no se’n recordi ningú‒, el departament d’ensenyament acabava de redactar una «nova» proposta de model educatiu per a Catalunya. Inspirant-se en la retòrica que uns anys abans havia fet servir Bauzá al seu famós Decret del Trilingüisme, el document impulsat per Esquerra donava la immersió per superada ja a la primera pàgina, perquè en quaranta anys, deien, tot havia canviat molt. A les escoles es parlen dues-centes llengües i calia anar cap a un model