OPINIÓ - EDITORIAL
«Dotzenes de milers de persones van cridar i cridar fins a cansar-se, reivindicant el Primer d'Octubre però sobretot reclamant d'enllestir la feina començada aquell dia»
Per: Vicent Partal
01.10.2019 21:50
Ja fa dies que les organitzacions cíviques i els partits polítics tenen la sensació que el carrer els comença a superar. I t’ho expliquen en converses que potser reflecteixen una certa desorientació, però diria que no pas preocupació, sinó més aviat alleujament. Sembla fins i tot que confien que de baix estant es podrà fer allò que no es fa de dalt estant. I a mi em sembla que no és una sensació equivocada. Ahir, una altra volta, les concentracions a diverses ciutats del Principat varen superar de llarg les previsions més optimistes.
Escampats pertot arreu, en dotzenes de poblacions i en actes de tota mena i intenció, desenes de milers de ciutadans independentistes varen tornar a eixir al carrer, infatigables i, com en aquestes últimes manifestacions, més endurits, més conscients de què fan, més decidits. Els crits, el to, la manera de dir les coses, fins i tot què s’hi diu, tot ha canviat molt. El carrer sembla haver assumit la necessitat de rescatar el país.
Ho vàrem veure dissabte a Sabadell, on els familiars dels nous presoners polítics capturats a la darrera ràtzia convocaren una extraordinària mobilització que va col·lapsar la ciutat. I ahir cal recordar que la convocatòria de Barcelona era d’entrada una iniciativa espontània d’algunes assemblees locals de l’ANC i per això la primera pancarta la duien ciutadans poc coneguts, tot un símbol que es repetia en moltes ciutats. Dotzenes de milers de
01.10.2019 21:50
Ja fa dies que les organitzacions cíviques i els partits polítics tenen la sensació que el carrer els comença a superar. I t’ho expliquen en converses que potser reflecteixen una certa desorientació, però diria que no pas preocupació, sinó més aviat alleujament. Sembla fins i tot que confien que de baix estant es podrà fer allò que no es fa de dalt estant. I a mi em sembla que no és una sensació equivocada. Ahir, una altra volta, les concentracions a diverses ciutats del Principat varen superar de llarg les previsions més optimistes.
Escampats pertot arreu, en dotzenes de poblacions i en actes de tota mena i intenció, desenes de milers de ciutadans independentistes varen tornar a eixir al carrer, infatigables i, com en aquestes últimes manifestacions, més endurits, més conscients de què fan, més decidits. Els crits, el to, la manera de dir les coses, fins i tot què s’hi diu, tot ha canviat molt. El carrer sembla haver assumit la necessitat de rescatar el país.
Ho vàrem veure dissabte a Sabadell, on els familiars dels nous presoners polítics capturats a la darrera ràtzia convocaren una extraordinària mobilització que va col·lapsar la ciutat. I ahir cal recordar que la convocatòria de Barcelona era d’entrada una iniciativa espontània d’algunes assemblees locals de l’ANC i per això la primera pancarta la duien ciutadans poc coneguts, tot un símbol que es repetia en moltes ciutats. Dotzenes de milers de
