OPINIÓ - EDITORIAL
«Dotzenes de milers de persones van cridar i cridar fins a cansar-se, reivindicant el Primer d'Octubre però sobretot reclamant d'enllestir la feina començada aquell dia»
Per: Vicent Partal
01.10.2019 21:50
Ja fa dies que les organitzacions cíviques i els partits polítics tenen la sensació que el carrer els comença a superar. I t’ho expliquen en converses que potser reflecteixen una certa desorientació, però diria que no pas preocupació, sinó més aviat alleujament. Sembla fins i tot que confien que de baix estant es podrà fer allò que no es fa de dalt estant. I a mi em sembla que no és una sensació equivocada. Ahir, una altra volta, les concentracions a diverses ciutats del Principat varen superar de llarg les previsions més optimistes.
Escampats pertot arreu, en dotzenes de poblacions i en actes de tota mena i intenció, desenes de milers de ciutadans independentistes varen tornar a eixir al carrer, infatigables i, com en aquestes últimes manifestacions, més endurits, més conscients de què fan, més decidits. Els crits, el to, la manera de dir les coses, fins i tot què s’hi diu, tot ha canviat molt. El carrer sembla haver assumit la necessitat de rescatar el país.
Ho vàrem veure dissabte a Sabadell, on els familiars dels nous presoners polítics capturats a la darrera ràtzia convocaren una extraordinària mobilització que va col·lapsar la ciutat. I ahir cal recordar que la convocatòria de Barcelona era d’entrada una iniciativa espontània d’algunes assemblees locals de l’ANC i per això la primera pancarta la duien ciutadans poc coneguts, tot un símbol que es repetia en moltes ciutats. Dotzenes de milers de
persones van cridar i cridar fins a cansar-se, reivindicant el Primer d’Octubre però sobretot reclamant d’enllestir la feina començada aquell dia. Ho van fer als Lledoners, allà on hi ha, tan sols rere un mur, els presos polítics acusats precisament de fer possible el Primer d’Octubre.
A la presó hi van confluir quatre impressionants marxes de torxes arribades de pobles i viles del Bages. I a Girona feien una altra marxa de torxes, pel Barri Vell, on els representants dels tres partits independentistes van ser sorollosament escridassats per la gent. I hi va haver manifestacions a Lleida i Tarragona, ciutat on uns centenars de manifestants van ser prou per a tallar la A-7. A la capital de Ponent, a primera fila, una pancarta deia una veritat com una casa: ‘Escolta Espanya: mai no ens rendirem’. La gent s’ajuntava pertot arreu: a Arenys de Mar, on fa ja 689 dies que la gent es concentra cada dia en suport dels presos polítics; a Mataró; a Mont-roig, aquella població que no oblidarem mai, que va fer retrocedir els guàrdies civils; a Rubí; a Santa Perpètua; a Vilafranca del Penedès; a Fonollosa, amb la presència del pare del vice-president Junqueras; a Banyoles; a Tornabous; a Valls, on una enorme cadena humana va relligar els jutjats i la plaça del Primer d’Octubre; a Arbúcies; a Calella; a Palafrugell; a València mateix, on la solidaritat es va fer visible a la plaça de la Mare de Déu.
Aquesta mobilització enorme i descentralitzada, plena d’energia, superava de molt les reaccions del camp institucional, contingudes. Al matí les autoritats autonòmiques havien repetit l’escenografia de l’històric acte de convocatòria del referèndum, però sense oferir res en concret, llevat de la promesa de continuar treballant per la República. I a la vesprada les autoritats republicanes, a Brussel·les, anunciaven un pas més en la institucionalització del Consell per la República: la creació de l’Assemblea de Representants.
Però ni l’una ni l’altra no eren la notícia del dia. La notícia és aquesta sensació que resta d’ahir, la que pesa i puja, i il·lusiona: que aquests dos anys de parèntesi sembla que van arribant a la fi. Perquè la gent ha decidit que ja no ha d’esperar que ningú li diga què ha de fer ni quan ho ha de fer. I perquè no podem perdre més temps esperant que passen coses mentre l’estat deté, amenaça i reprimeix la nostra gent, els nostres veïns, sense cap control –i diuen per Madrid que el qualificatiu de ‘descontrolat’, en aquest cas, és més literal que mai.
PS.
Avui us vull recomanar que visiteu els nostres col·legues i amics del Hong Kong Free Press. Perquè a Hong Kong varen viure ahir un primer d’octubre terrible, que pense que recordaran per molt temps. La Xina feia anys que preparava intensament el setantè aniversari de la República Popular per a presentar-se davant el món com una superpotència. Però la valentia i el combat dels xiquets d’Hong Kong li ha fet miques tots els plans i l’ha despullat davant el món. I ens ha recordat a tots que tant se val quin siga el preu: lluitar és viure.
Com cada dia, permeteu-me de recomanar-vos que no us deixeu perdre la nostra secció d’opinió, sempre tan elegant com rebel. Perquè avui Joan Minguet Batllori canta les quaranta ben cantades a Miquel Iceta, en aquest article, mentre que Julià de Jòdar enfila un article recordant i debatent sobre l’octubre republicà que t’obre la ment com si fos una finestra. També entrevistem una altra víctima de la repressió, el raper Pablo Hassel, que aclareix alguns dels rumors d’aquests darrers dies.
Aquesta vesprada a les set farem un nou acte amb els subscriptors de VilaWeb, que després podreu seguir en vídeo. Parlarem de la repressió espanyola com una constant en les nostres vides i ho farem amb Núria Cadenes, que va passar quatre anys a la presó; amb Ramon Piqué, que va ser detingut i torturat arran de la ràtzia del 92; i amb Tamara Carrasco.
VilaWeb és un diari que tothom pot llegir sense pagar, però que demana el compromís d’aquells qui poden i volen pagar per sostenir-lo i fer-lo possible. Més de quinze mil lectors ja en són subscriptors. Llegiu què significa ser subscriptor i com ens ajuda.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://www.vilaweb.cat/noticies/carrer-ix-rescat-pais-editorial-vicent-partal/
01.10.2019 21:50
Ja fa dies que les organitzacions cíviques i els partits polítics tenen la sensació que el carrer els comença a superar. I t’ho expliquen en converses que potser reflecteixen una certa desorientació, però diria que no pas preocupació, sinó més aviat alleujament. Sembla fins i tot que confien que de baix estant es podrà fer allò que no es fa de dalt estant. I a mi em sembla que no és una sensació equivocada. Ahir, una altra volta, les concentracions a diverses ciutats del Principat varen superar de llarg les previsions més optimistes.
Escampats pertot arreu, en dotzenes de poblacions i en actes de tota mena i intenció, desenes de milers de ciutadans independentistes varen tornar a eixir al carrer, infatigables i, com en aquestes últimes manifestacions, més endurits, més conscients de què fan, més decidits. Els crits, el to, la manera de dir les coses, fins i tot què s’hi diu, tot ha canviat molt. El carrer sembla haver assumit la necessitat de rescatar el país.
Ho vàrem veure dissabte a Sabadell, on els familiars dels nous presoners polítics capturats a la darrera ràtzia convocaren una extraordinària mobilització que va col·lapsar la ciutat. I ahir cal recordar que la convocatòria de Barcelona era d’entrada una iniciativa espontània d’algunes assemblees locals de l’ANC i per això la primera pancarta la duien ciutadans poc coneguts, tot un símbol que es repetia en moltes ciutats. Dotzenes de milers de
persones van cridar i cridar fins a cansar-se, reivindicant el Primer d’Octubre però sobretot reclamant d’enllestir la feina començada aquell dia. Ho van fer als Lledoners, allà on hi ha, tan sols rere un mur, els presos polítics acusats precisament de fer possible el Primer d’Octubre.
A la presó hi van confluir quatre impressionants marxes de torxes arribades de pobles i viles del Bages. I a Girona feien una altra marxa de torxes, pel Barri Vell, on els representants dels tres partits independentistes van ser sorollosament escridassats per la gent. I hi va haver manifestacions a Lleida i Tarragona, ciutat on uns centenars de manifestants van ser prou per a tallar la A-7. A la capital de Ponent, a primera fila, una pancarta deia una veritat com una casa: ‘Escolta Espanya: mai no ens rendirem’. La gent s’ajuntava pertot arreu: a Arenys de Mar, on fa ja 689 dies que la gent es concentra cada dia en suport dels presos polítics; a Mataró; a Mont-roig, aquella població que no oblidarem mai, que va fer retrocedir els guàrdies civils; a Rubí; a Santa Perpètua; a Vilafranca del Penedès; a Fonollosa, amb la presència del pare del vice-president Junqueras; a Banyoles; a Tornabous; a Valls, on una enorme cadena humana va relligar els jutjats i la plaça del Primer d’Octubre; a Arbúcies; a Calella; a Palafrugell; a València mateix, on la solidaritat es va fer visible a la plaça de la Mare de Déu.
Aquesta mobilització enorme i descentralitzada, plena d’energia, superava de molt les reaccions del camp institucional, contingudes. Al matí les autoritats autonòmiques havien repetit l’escenografia de l’històric acte de convocatòria del referèndum, però sense oferir res en concret, llevat de la promesa de continuar treballant per la República. I a la vesprada les autoritats republicanes, a Brussel·les, anunciaven un pas més en la institucionalització del Consell per la República: la creació de l’Assemblea de Representants.
Però ni l’una ni l’altra no eren la notícia del dia. La notícia és aquesta sensació que resta d’ahir, la que pesa i puja, i il·lusiona: que aquests dos anys de parèntesi sembla que van arribant a la fi. Perquè la gent ha decidit que ja no ha d’esperar que ningú li diga què ha de fer ni quan ho ha de fer. I perquè no podem perdre més temps esperant que passen coses mentre l’estat deté, amenaça i reprimeix la nostra gent, els nostres veïns, sense cap control –i diuen per Madrid que el qualificatiu de ‘descontrolat’, en aquest cas, és més literal que mai.
PS.
Avui us vull recomanar que visiteu els nostres col·legues i amics del Hong Kong Free Press. Perquè a Hong Kong varen viure ahir un primer d’octubre terrible, que pense que recordaran per molt temps. La Xina feia anys que preparava intensament el setantè aniversari de la República Popular per a presentar-se davant el món com una superpotència. Però la valentia i el combat dels xiquets d’Hong Kong li ha fet miques tots els plans i l’ha despullat davant el món. I ens ha recordat a tots que tant se val quin siga el preu: lluitar és viure.
Com cada dia, permeteu-me de recomanar-vos que no us deixeu perdre la nostra secció d’opinió, sempre tan elegant com rebel. Perquè avui Joan Minguet Batllori canta les quaranta ben cantades a Miquel Iceta, en aquest article, mentre que Julià de Jòdar enfila un article recordant i debatent sobre l’octubre republicà que t’obre la ment com si fos una finestra. També entrevistem una altra víctima de la repressió, el raper Pablo Hassel, que aclareix alguns dels rumors d’aquests darrers dies.
Aquesta vesprada a les set farem un nou acte amb els subscriptors de VilaWeb, que després podreu seguir en vídeo. Parlarem de la repressió espanyola com una constant en les nostres vides i ho farem amb Núria Cadenes, que va passar quatre anys a la presó; amb Ramon Piqué, que va ser detingut i torturat arran de la ràtzia del 92; i amb Tamara Carrasco.
VilaWeb és un diari que tothom pot llegir sense pagar, però que demana el compromís d’aquells qui poden i volen pagar per sostenir-lo i fer-lo possible. Més de quinze mil lectors ja en són subscriptors. Llegiu què significa ser subscriptor i com ens ajuda.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://www.vilaweb.cat/noticies/carrer-ix-rescat-pais-editorial-vicent-partal/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada