Defensem #TanquemLaietana43 contra VOX. Via Toni Strubell

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 

Toni Strubell 06.11.2023 13.15 h

 

 

 

 

La situació política d’aquest país és una bogeria com caldria esperar del fet d’encara estar sotmesos a la política espanyola. Als anys 70, i liderats per una esquerra molt propensa a la sucursalització de la Catalunya postfranquista, no vam fer cas de Jordi Carbonell (que cridava a ser valents) i ens vam veure immersos en un marasme constitucional espanyol de conseqüències del tot previsibles, on els drets nacionals dels catalans i la voluntat de desintoxicació del franquisme eren tan absents com ho és avui l’aigua als nostres pantans. Això ens porta, quasi cinquanta anys després, a circumstàncies inimaginables en un estat democràtic com és que la Comissaria de la Policia “Nacional” de Laietana 43, Barcelona, encara estigui “operativa”, sense cap mena de gest de l’Estat en el sentit de reconèixer el gravíssim dany -tortures, maltractes de tot tipus- que s’hi ha infligit a gent pel mer fet de lluitar pels drets democràtics.

Ara bé, considero important de dir -després de tot el que hem vist de la Transició ençà- que lluitar pel tancament de la Comissaria de Laietana 43 no és una lluita que es faci per “democratitzar Espanya”.

De la “igualdad entre españoles”

 

 

OPINIÓ

 

Antoni Strubell i Trueta
Barcelona. Dijous, 28 de setembre de 2023. 05:30
Temps de lectura: 4 minuts  

 

 

 

Potser és la mateixa tossuderia amb què s’abusa aquests dies del mantra de “la igualdad entre españoles” que denota que estem davant una entelèquia que reclama la nostra atenció. Què vol dir exactament la “igualdad de los españoles” si es pot saber?  És una realitat? O més aviat una meta reivindicativa més de l’agenda colonial? A mig camí entre l’oxímoron i l’unicorni, el que no es pot negar en un sentit o altre és que aquesta expressió per si sola aporta una enorme i enganyosa càrrega ideològica.

Que s’hi hagi d’insistir tant, en aquesta “igualdad”, certament pressuposa dos possibles apriorismes. Primer, que els espanyols són iguals i que, per tant, cal lluitar contra qui ho nega. I segon, que els espanyols no són iguals, però que haurien de ser-ho. Més enllà d’un tercer apriorisme que ni se senten en l’obligació d’afirmar —que als catalans els incloguin en la categoria d’“espanyols” (la síndrome ¿qué pone en tu DNI?)—, tant l’un com l’altre

El dia 15 setembre, amb Julian Assange

 

 

OPINIONS

 

 

 

 

 Toni Strubell 14.09.2023 05.45 h

 

 

Després de l’èxit de la Diada, amb una manifestació massiva i un país en marxa de nou, una nova jornada de lluita important ens espera aquest proper divendres 15 amb el Dia de Solidaritat Internacional amb en Julian Assange, amb múltiples concentracions arreu del món. Els catalans que li tenim un deute especial pel suport mostrat al Procés -va dir que seria la prova del cotó per a les democràcies occidentals- no podíem ser menys. A Barcelona ens reunirem davant el Consulat Britànic a les 6 de la tarda (Diagonal 477, a prop de Francesc Macià) aquest divendres 15 de setembre per lliurar-los una carta de protesta. La gran preocupació és que a finals de mes, el govern britànic faci pública la data de la sentència sobre l’extradició d’en Julian Assange als Estats Units. I això seria un pas terrible per a la democràcia i el periodisme, un sector que ja pateix moltes agressions.

Un Manifest català marcarà la jornada tot recordant la dramàtica situació dels periodistes i la llibertat de premsa. Cada quatre dies mor un periodista a mans de governs corruptes i altres grups de poder -només el 13% de casos s’arriben a investigar mai- una situació dramàtica. Però avui també s'ha d'expressar una gran preocupació pel tracte que reben els periodistes a molts països anomenats dits “democràtics” també. Aquí els periodistes són víctimes de contractes precaris, acomiadaments improcedents, silencis, boicots, assetjaments, denúncies per difamació, multes desproporcionades, etc. Alguns també són condemnats a l'ostracisme o forçats a l'exili, simplement per fer pública la veritat. Però els casos de Julian Assange i de Pablo González revelen que els periodistes poden ser fins i tot injustament privats de llibertat durant llargs anys, ja sigui a presó o tancats en ambaixades estrangeres. S'ha de posar fi a això! Cal exigir el nostre dret a estar informats. Exigim que els periodistes puguin exercir la seva professió sense restriccions a la seva llibertat personal i als drets individuals. Amb el

Escoltar Ripoll

 

 

OPINIÓ

 

 

Antoni Strubell i Trueta
Barcelona. Dijous, 15 de juny de 2023. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

 

 

 

Crec que tota la polèmica declarada als mitjans pel resultat de les eleccions a Ripoll ens planteja l’oportunitat, i l’obligació, de reflexionar sobre temes que són clau per a aquest país i que no podem negligir de cap de les maneres. Fins ara, tota la controvèrsia ha vingut en forma d’un sí o un no al que representa la senyora Sílvia Orriols i Aliança Catalana, no mancada d’un cert fariseisme molt característic del moment que vivim. Crec que molt més productiu que la cacera de bruixes que s’està portant a terme seria que entre tots plantegéssim una anàlisi en profunditat sobre què ha passat a Ripoll. Jo no puc pretendre tenir-ne més que una visió parcial, però amb tot el respecte per la gent de Ripoll, crec que l’actual polèmica ha fet aflorar qüestions candents, que dubto que la gestió dels actuals partits hegemònics sabrà comprendre ni solucionar, atès el simplisme partidista que els caracteritza.

 

Una primera cosa que cal rebatre és aquesta mena de lectura subterrània que impera en el sentit que a Ripoll hagin pogut aflorar 1.400 vots de “fanàtics racistes d’extrema dreta”.  Vejam. Ripoll és una població molt digna, d’on, ens agradi o no, va sorgir un grup radicalitzat que va cometre 16 assassinats de gent innocent l’any 2017. Més enllà de la simplista lectura que lamenta un suposat aflorament d’impulsos feixistes en els nous votants ripollesos,

El deute de Catalunya amb Assange

 

 

OPINIÓ

 

 

 

 Antoni Strubell i Trueta
Barcelona. Dilluns, 12 de desembre de 2022. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 

Ahir vaig tenir el privilegi de participar en un dels múltiples actes de suport que arreu del món es van celebrar per la llibertat de Julian Assange i en contra de la seva extradició als Estats Units. En aquell acte, celebrat a la plaça del Vi de Girona amb una notable assistència, es va deixar clar que el seu cas no és aïllat i que la persecució política i mediàtica a la qual s’ha vist sotmès Assange és la mateixa a la qual es veuen sotmesos cada cop més espais de llibertat, lliure expressió i democràcia en el món actual. La brutal repressió que pateix Assange no és més que una operació agreujada del sistemàtic i globalitzat assetjament que pateixen la premsa lliure i la llibertat d’expressió arreu. Ho imposen els poders ocults, lliures de tot control democràtic, que criminalitzen els qui exposen l’actuació dels Deep State —que cada Estat en té un— i dels organismes internacionals opacs que els donen cobertura, sovint amb finalitats delictives i criminals. No descobrirem res si diem que la gravetat de la situació va en augment. I ho hem de dir no només per queixar-nos-en, per plorar inútilment —ara que la “utilitat” (perfectament inútil) està de moda— sinó per posar les bases per a una reacció cívica efectiva de rebuig i superació de la hipocresia, de l’economia de l’armamentisme i de les falses transparències “democràtiques”.

 

Perquè és aquesta la política que aplica el "Gobierno más progresista de la historia" la que infla pressupostos militars i borbònics mentre maquilla —amb objectius inconfessables— la suposada supressió de la sedició i endureix les penes contra els qui amb tota legitimitat exerceixen el seu dret d’expressió i protesta. I ho fan també allargant la llei mordassa que havien promès suprimir. La lliçó que ens arriba del cas Assange és múltiple. Per una banda, hi ha l’objectiu de destrucció de la premsa lliure per impossibilitar l’accés dels ciutadans a la informació independent, veraç i no banalitzada. I, per altra

Conservadorisme o feixisme, Sr. Tajani?

 

 

Al descobert les mancances democràtiques dels líders de la UE

 

 

Toni Strubell Núria Bassa 28/10/2022

 

 

 

 

La líder de Germans d’Itàlia i guanyadora de les eleccions del 25 de setembre, Giorgia Meloni, ha jurat el càrrec de primera ministra i ha fet pública la llista d’integrants del seu  nou govern d’extrema dreta. Un dels nomenats és el del seu viceprimer ministre, Antonio Tajani, periodista, monàrquic, oficial de l’exèrcit de l’aire, conservador, berlusconià de pedra picada -però compte!- un dels líders amb més recorregut per al front de la Unió Europea. Tajani ara liderarà el Ministeri d’Exteriors, cosa que diuen que li permetrà matisar les sortides de to i embolics diplomàtics del seu cap de partit i fer d’escuder d’una primera ministra que ha col·locat molts feixistes confessos al seu govern (a Agricultura, Cultura etc.), això sí, presentant-los com a demòcrates de tota la vida. Però a qui pot haver enganyat això? No s’ha preguntat ningú a Brussel·les què fa un expresident del Parlament Europeu, que tantes proclames ha fet pels “valors democràtics”, acceptant de formar part d’un govern filofeixista que els nega?

 

Començarem per preguntar-nos com pot ser vista la presència de Tajani al govern Meloni  com una garantia que li rentarà la cara, com han opinat alguns observadors? De cap de les maneres. Fins i tot ocupant el càrrec de president del Parlament Europeu, ell mateix va fer declaracions que ratllaven el filofeixisme i que van desencadenar fortes crítiques i reaccions dins i fora del seu país. Sense anar més lluny, l’any 2019 va afirmar en una entrevista radiofònica que