dijous, 15 de juny del 2023

Escoltar Ripoll

 

 

OPINIÓ

 

 

Antoni Strubell i Trueta
Barcelona. Dijous, 15 de juny de 2023. 05:30
Temps de lectura: 3 minuts  

 

 


 

 

 

Crec que tota la polèmica declarada als mitjans pel resultat de les eleccions a Ripoll ens planteja l’oportunitat, i l’obligació, de reflexionar sobre temes que són clau per a aquest país i que no podem negligir de cap de les maneres. Fins ara, tota la controvèrsia ha vingut en forma d’un o un no al que representa la senyora Sílvia Orriols i Aliança Catalana, no mancada d’un cert fariseisme molt característic del moment que vivim. Crec que molt més productiu que la cacera de bruixes que s’està portant a terme seria que entre tots plantegéssim una anàlisi en profunditat sobre què ha passat a Ripoll. Jo no puc pretendre tenir-ne més que una visió parcial, però amb tot el respecte per la gent de Ripoll, crec que l’actual polèmica ha fet aflorar qüestions candents, que dubto que la gestió dels actuals partits hegemònics sabrà comprendre ni solucionar, atès el simplisme partidista que els caracteritza.

 

Una primera cosa que cal rebatre és aquesta mena de lectura subterrània que impera en el sentit que a Ripoll hagin pogut aflorar 1.400 vots de “fanàtics racistes d’extrema dreta”.  Vejam. Ripoll és una població molt digna, d’on, ens agradi o no, va sorgir un grup radicalitzat que va cometre 16 assassinats de gent innocent l’any 2017. Més enllà de la simplista lectura que lamenta un suposat aflorament d’impulsos feixistes en els nous votants ripollesos,

no seria més que justificat suposar que molta gent demanés solucions dràstiques —les que fossin— per a determinats pous negres associats amb la manera en què s’ha gestionat aquest afer? I no estic pensant en res racista, per descomptat, tot el contrari, sinó en una demanda de solucions davant la immensa inoperància dels partits clàssics en aquest front (i tants més).

 

En lloc de renyar Orriols, la resta de partits haurien de demanar-se quina part de culpa ha pogut tenir la seva inoperància en l’aflorament d’aquest vot

 

Jo soc dels que pensa que la conducta de la nostra classe política, arran dels devastadors atemptats del 17 d’agost de 2017, ha estat de tot menys comprensible. I tenint en compte que a Ripoll és molt probable que acabi formant part del nou equip de govern un partit —el PSC-PSOE— que repetidament s’ha negat a les Corts de Madrid a permetre la creació d’una comissió d’investigació parlamentària sobre l’17-A, què pot induir els ripollesos a pensar que no es pugui reproduir un cas semblant? No és gravíssima aquesta manca de transparència davant d’un cas on, a més, hi ha molts indicis que ha existit una escandalosa complicitat Estat-gihadisme, tal com ha admès Villarejo i suggerit el mateix exministre García-Margallo? És més, cal demanar-nos a quin país democràtic no hauria fet caure el govern un cas així de greu. Però a Espanya no. I posats a comparar, què és pitjor, la suposada inclinació d’una part dels votants d’Aliança Catalana cap a les idees d’extrema dreta o la molt real voluntat de la classe política autonomista a fer costat a Felipe VI i els governs de Madrid en l’ocultació sistemàtica d’un més que probable crim d’estat? A més, no és el PSC l’únic punt fosc en aquesta trama (del PP i Vox, ja ni comentem). Per què, qui pot explicar l’estranya inhibició de la senyora Colau a l’hora de la política commemorativa del 17-A, la manca d’un acompanyament com hagués calgut a les víctimes internacionals i el refús a col·locar-los un monument a la Rambla?  Sembla que tot l’espectre autonomista català s’hagi conjurat per fer oblidar el significat d’aquells tràgics fets amb el bonisme col·laboracionista que el caracteritza, indisposat com es mostra sempre a fer enfadar un rei que, ell sí, és un by-product directe de l’extrema dreta espanyola a qui —ara sí— tantes coses es perdonen.

 

Crec que a ningú pot estranyar que una part dels electors de Sílvia Orriols hagin pogut participar d’aquesta més que justificada visió. Igualment, és possible que també hagin pogut tenir clar que els actuals partits parlamentaris catalans simplement no han estat a l’altura de defensar amb la dignitat requerida el que es va votar l’1 d’octubre i la causa d’aquest poble. La qual cosa no vol dir que estigui gens d’acord amb Sílvia Orriols en com s’ha de procedir en aquest front, ni en la qüestió de la integració d’immigrants. Però més que criminalitzar-la —ella tindrà les seves coses bones i menys bones com tothom— el que haurien de fer certs partits és una severa autocrítica que els permeti entendre per què ha resultat tan votada. En lloc de renyar-la, haurien de demanar-se quina part de culpa ha pogut tenir la seva inoperància en l’aflorament d’aquest vot. Quines solucions ofereixen ells per resoldre alguns dels temes candents en què Sílvia Orriols, sens dubte, ha plantat el dit? No pot ser que tots els seus votants siguin estúpids, ni feixistes, com tants semblen reclamar. En tot cas, és vital escoltar Ripoll amb tot el respecte del món.

 

I acabo aquest breu article amb unes paraules de l’admirat Jair Domínguez, amb qui coincideixo plenament: “A qui sembla que no veuré a la tele ni a la ràdio és a la senyora de Ripoll. Preocupa molt la seva opinió. En algun codi deontològic desconegut es diu que no pot parlar. Doncs a mi m'interessa saber què diu. Perquè per solucionar un problema el que no pots fer és amagar-lo”. (piulada a Twitter, 14 juny 2023, 09.25).

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/escotar-ripoll-antoni-strubell_1044756_102.html