OPINIÓ - EDITORIAL
L'anunci d'Espanya
que no vetarà l'entrada d'una Escòcia independent a la Unió Europea té
una enorme importància també per al cas català
02.04.2017 22:00
Tots aquests mesos m’heu sentit dir mil vegades que qualsevol presa
de posició manifestada en la política internacional calia mantenir-la en
reserva, perquè quan passen coses importants el joc canvia de seguida. I
aquest cap de setmana, efectivament, el joc ha canviat després d’un fet
major, clau: el Brexit.
Divendres el president del Consell de la Unió Europea, Donald Tusk,
va reaccionar al lliurament de la carta oficial britànica que invocava
l’article 50. Va fer un discurs dur que posava en relleu que la Unió
Europea s’atansava al Brexit amb un afany de venjança. Personalment,
crec que és un enorme error, però les coses són com són.
Fruit d’aquest ànim de venjança, divendres vam saber dues coses. Que
la Unió Europea encoratjaria la unificació d’Irlanda i que donaria a
Espanya pràcticament un acord de vet sobre qualsevol cosa que puga
passar en el futur respecte de Gibraltar. Totes dues decisions són molt
fortes i sorprenents, però tenen un rerefons comú evident: ja que no
podem evitar que se’n vaja el Regne Unit, mirem que se’n vaja la menor
part possible del Regne Unit.
I diumenge ens vam despertar amb una sorpresa enorme: Espanya
anunciava oficialment que no faria res per impedir l’entrada d’Escòcia
en la Unió. És molt difícil, per a no dir impossible, de no relacionar
la qüestió de Gibraltar amb la d’Escòcia: canvi de cromos. I és molt
difícil, per a no dir impossible, de no entendre que amb aquesta
declaració tan important la Unió Europea comença a deixar clar que també
procurarà que una Escòcia independent no se’n vaja. De manera que
deixarà el Brexit reduït al mínim: el deixarà reduït solament als dos
països que van votar d’anar-se’n, Anglaterra i Gal·les.
Crida l’atenció, per tant, el canvi radical de la posició espanyola.
Recordeu que, tot just acabat el referèndum, Mariano Rajoy va fer
cèlebre aquella frase: ‘
Si el Regne Unit se’n va, Escòcia se’n va.’
El president espanyol afirmava, sense deixar cap indici de dubte i amb
aquella contundència amb què parlen ells, que Escòcia no tenia veu
pròpia en el Brexit, que els tractats ho prohibien (cosa que és falsa),
que, rotundament, els membres de la Unió Europea no farien cap
negociació amb Escòcia i que si passava això Espanya ho vetaria. Bé,
doncs ha estat fer-se efectiu el Brexit i, en quaranta vuit hores,
girar-se tot com un mitjó. Fins i tot la posició espanyola.
I com ens afectarà a nosaltres, tot plegat? Sobre això, hi ha unes quantes coses que hauríem de vigilar molt de prop.
1. El tomb que s’ha vist en poques hores demostra una vegada més la
flexibilitat de la Unió Europea a l’hora de cercar solucions. Allò que
era impossible quan només parlàvem en teoria passa a ser possible tot
d’una, quan fa un minut que les negociacions han començat.
2. El qui no podia ser de cap manera interlocutor passa immediatament
a ser-ho, fins i tot sense necessitat de ser encara un estat. Escòcia
no podia negociar ni tenir cap paper en el Brexit, però de sobte fins i
tot Espanya li fa costat, malgrat la incomoditat evident que això li
causa.
3. Es fa molt més clar quin és l’objectiu principal de la Unió
Europea: mantenir el màxim nombre possible de ciutadans europeus dins la
Unió Europea. I si per a això s’han de tombar fronteres es tomben. No
tan sols una sinó tres de colp: Irlanda, Gibraltar i Escòcia. Retingueu
la dada per al cas català: mantenir el màxim nombre de ciutadans
europeus dins la Unió, si cal tombant les fronteres actuals.
I encara quatre notes més sobre això que acaba de fer Espanya. Ahir
el govern espanyol estava eufòric i ja veien la bandera espanyola
onejant sobre el penyal, creguts a més que han passat a ser una
superpotència dins la UE amb dret de fer allò que vulguen. Jo els
recomanaria una mica més de prudència, per diverses raons.
1. En realitat, la condició de Gibraltar no canvia gens ni mica. La
Unió Europea fa servir Espanya per fer pressió al Regne Unit, però ni
reconeix que Gibraltar siga espanyol ni assegura res més que el fet que
l’opinió espanyola sobre el penyal serà determinant. Com ho ha estat
sempre fins ara en totes les negociacions internacionals que hi ha
hagut. Cal tenir en compte, a més, que l’acord recent sobre el CETA amb
Canadà ha establert el precedent que els acords comercials de gran abast
han de ser aprovats per cada estat membre per poder entrar en vigor,
cosa que segurament passarà amb els acords sobre la nova relació
comercial amb el Regne Unit. De manera que la referència és més
retòrica, i política, que no pas legal i efectiva.
2. Però en canvi, reconeixent que no vetarà Escòcia, Espanya fa un
pas d’una gran incoherència i que pot pagar molt car. Enfurisma els
britànics i origina un conflicte enorme amb Londres, que pot tenir
repercussions molt favorables per a nosaltres. Si fins ara el Regne Unit
era molt prudent respecte de Catalunya, per no eixamplar el problema
d’Escòcia, de sobte ja no té gaires motius per a continuar-ho essent. I
tenir a favor l’anglofonia i la Commonwealth no és precisament poca
cosa. Els britànics han interpretat la reacció espanyola, malgrat els
matisos, com un suport implícit a la independència d’Escòcia i això els
ha dolgut molt.
3. Espanya, reconeixent que no vetarà Escòcia en el moment actual,
quan el Regne Unit opta per no deixar fer el referèndum a Escòcia,
s’aboca a acceptar una Escòcia independent dins la UE fruit d’un
referèndum unilateral. I crec que no cal ni que explique el precedent
que això significa. El temps ho dirà.
i 4: Espanya defensa, promou, s’alegra i fa bandera del canvi d’una
frontera actual, la de Gibraltar, amb l’argument que és important que
els gibraltarencs mantinguen la ciutadania europea. Com defensarà,
després de la independència, que els catalans han de deixar de ser
ciutadans europeus només perquè nosaltres també defensem i promovem el
canvi d’una frontera actual?
[Bon dia] –Si voleu saber de primera mà la situació de Gibraltar us recomane el diari local, el
Gibraltar Chronicle, juntament amb
Gibraltar Panorama i la televisió del país, la
GBC. Tots són en anglès.
–Robert Redford ha signat aquest cap de setmana un article editorial molt dur a The Washington Post, on diu ‘
Quaranta anys després del Watergate, la veritat torna a perillar‘.
El famós actor sempre ha mostrat un gran interès pel periodisme i per
les relacions entre el periodisme i la política, que ara veu amenaçades
per l’administració Trump. L’opinió té una versió francament interessant
també en vídeo.
–Carrero Blanco és aquell polític i militar franquista que en una entrevista a Pueblo
va dir: ‘Val més morir tots en una explosió atòmica que no esdevenir
una massa d’esclaus sense déu. Val més tots morts que no comunistes.’
Però resulta que, en comptes de fer-li un judici pòstum pels seus
notables crims, condemnen una xicota per haver-ne fet un acudit.
Enllaç article :
