«En política internacional, les declaracions més contundents escrites amb la mà són esborrades amb el colze amb una tranquil·litat absoluta. Per això cap amenaça no és creïble»
Germà Capdevila | 02/04/2017 a les 22:02h
Belgrad, 21 de juny de 1991. James Baker, secretari
d'Estat del govern dels Estats Units d'Amèrica, visita la capital d'una
Iugoslàvia en procés de descomposició, i fa una declaració clara i
contundent, sense escletxes: “Donem suport a la integritat territorial i
la conservació de Iugoslàvia. No reconeixerem la independència
d'Eslovènia ni donarem suport a cap acció unilateral.”
Ljubljana, 25 de juny de 1991. Tres dies després de la
visita de Baker, el Parlament d'Eslovènia aprova la Carta Bàsica
Constitucional –una llei de transitorietat– de Sobirania i Independència
de la República d'Eslovènia. L'endemà, es declara la independència.
Washington, 7 d'abril de 1992. George Bush, president
dels Estat Units d'Amèrica, emet un comunicat oficial que diu que "Els
EUA reconeixen Eslovènia com un estat sobirà i independent. Admetem i
acceptem l'expressió democràtica i pacífica de la voluntat dels
ciutadans eslovens per la seva sobirania".
Londres, 23 de gener de 2012. El diari britànic The
Independent reprodueix declaracions de fonts del govern espanyol que
asseguren que Espanya vetaria l'accés d'una Escòcia independent a la
Unió Europea. Manifestacions similars en boca del ministre Garcia
Margallo i d'altres membres del govern de l'Estat en la mateixa línia es
repetiran amb freqüència abans del referèndum escocès de 2014.
Madrid, 2 d'abril de 2017. En una entrevista a diversos
diaris europeus, el ministre espanyol d'Afers Exteriors, Alfredo
Dastís, assegura que el govern espanyol no beneeix "els processos de
fragmentació", però admet que si una part del Regne Unit es converteix
"legalment" en un estat sobirà i demana adherir-se a la Unió, el Regne
d'Espanya no tindria perquè oposar-s'hi.
Donde dije digo, digo Diego. Aquesta és la màxima que
regeix la política internacional. Els estats es mouen per interessos i
les aliances i complicitats són volubles. Per això cap de les amenaces
que es van escampar durant el referèndum escocès, durant el 9N o durant
les eleccions plebiscitàries del 27S no eren ni són creïbles. El futur
de Catalunya –com el d'Escòcia– no està escrit. L'escriuran els seus
ciutadans ficant una papereta en una urna.
Enllaç article :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada