Vicent Partal : Especulant sobre el 27-S

04.06.2015

Avui es poden fer hipòtesis perfectament possibles, que ni s'albiraven quan es va signar l'acord entre CDC i ERC per a les eleccions.

Si Catalunya en Comú i la CUP acordassen d'anar junts a les eleccions, segurament tindríem davant un fet majúscul, que podria canviar de dalt a baix el parlament.

La pregunta, si és que ho és, d'Unió, les primeres insinuacions sobre la 'llista del president' i els rumors cada volta més persistents sobre una Catalunya en Comú, que podria o ser una quarta llista o unir-se a la CUP, comencen a dibuixar un 27-S inesperat. Ho he dit algunes altres vegades i ho tornaré a dir: el setembre encara és molt molt lluny, per més a prop que ens puga semblar ara. D'ací a allà passarà de tot. I, per tant, qualsevol anàlisi, com aquesta que faig avui, qualsevol especulació, ha de partir de la volatilitat extrema del marc polític català. Tot és possible. Amb la màxima prudència i només per obrir el focus, doncs, esbosse quatre hipòtesis, que —totes o alguna— podrien configurar un 27-S inesperat.

1) Unió: fora del bloc independentista. Aquesta és la més clara. La maniobra dels partidaris de Duran és de les més lletges i barroeres. Faran tantes trampes com calga per quedar-se el nom del partit i, per tant, empenyeran la marca fora del bloc independentista. Mas s'hi resistirà tant com puga però CiU molt probablement es trencarà.

2) Mas: la 'llista del president' i l'embolic amb Unió.

Vicent Partal : I l'estat se'l van quedar ells

01.06.2015

El problema no és si ell va escriure el text o no, sinó com és possible que un responsable d’un diari falangista ocupe una posició tan destacada avui al Ministeri de Presidència.

En alemany en van dir 'Entnazifizierung' i després el Pentàgon es va inventar el terme 'desnazificació'. Fou una enorme campanya portada a terme a Alemanya i Àustria immediatament després de la Segona Guerra Mundial. L'objectiu, aconseguit, era apartar dels llocs de poder i influència tothom qui hagués militat al partit nacionalsocialista alemany durant el règim de Hitler.

I, evidentment, prohibir qualsevol organització que tingués la més mínima relació amb el nazisme. La reconstrucció d'Alemanya es va fer, doncs, sobre bases democràtiques ben sòlides, com s'ha comprovat durant els decennis següents.

Per a actuar així, però, calia una derrota, la dels nazis. I aquesta va ser la gran diferència amb l'estat espanyol, una diferència que paguem ací. A l'estat espanyol les forces democràtiques no van poder derrotar el franquisme, sinó que van pactar-hi. No únicament no es va netejar l'estat, sinó que el deixaren a les seues mans. Cap funcionari franquista, cap militant franquista, cap militar franquista no va ser apartat del lloc que ocupava. Els van permetre de continuar fent la seua feina. Evidentment, a l'aparell de l'estat hi va entrar gent nova, demòcrates, però els feixistes van romandre al seu lloc, esperant que els arribàs un temps millor. I per això ara passen coses que, explicades a qualsevol país europeu, causen estupor.

Vicent Partal : Barcelona o la incoherència de la política

29.05.2015

Com més aviat Ada Colau i el seu equip s'adonen que 'només' tenen onze regidors sobre quaranta-un, millor.

És coherent que Trias intente ser batlle amb els vots d'ERC, PSC i PP? Sobretot del PP? Doncs a mi no m'ho sembla gens.

És cert que Barcelona en Comú només representa un de cada quatre barcelonins. Però han guanyat i no crec que siga sensat negar-los el dret a governar la ciutat.

És una obvietat que als polítics els és gairebé impossible de mantenir-se coherents. També és ben sabut que han d'alimentar els ciutadans i els periodistes de titulars, i això fa dir coses que per prudència fóra millor callar. Però de vegades la incoherència és tan generalitzada que clama al cel. Un exemple, el debat efímer d'ahir sobre si Trias té dret de provar de ser batlle de Barcelona o no.

Hi ha regles, i les regles, per sort, són clares. És batlle qui guanya les eleccions, llevat que els altres partits puguen bastir una coalició que supera la majoria absoluta del consistori. I això no val únicament si la coalició t'agrada, sinó que val sempre. Val per a Barcelona, per a Madrid o per a Badalona, per posar tres exemples en dansa aquests dies. Des del punt de vista legal, és molt poc coherent que Barcelona en Comú proteste a Barcelona per allò que li sembla magnífic a Madrid. Com més aviat Ada Colau i el seu equip s'adonen que 'només' tenen onze regidors sobre quaranta-un, millor. L'eufòria de la victòria ja veurem si dura gaire, perquè governar en aquestes condicions, i sense aliats a la vista, no és cap cap ganga, com començarà a notar quan comence a perdre votació rere votació al plenari.

Vicent Partal : Vosaltres competiu, que ja decidirem nosaltres

27.05.2015

Les eleccions sobre la independència poden acabar essent de la dreta contra l'esquerra i a veure si de passada fem la independència.

 

Encara no s'han acabat les eleccions del 24-M, encara no s'han constituït els ajuntaments, i tothom ja parla de les del 27-S. Amb fúria. Els uns i els altres volen extreure lliçons d'això que ha passat, per a bé i per a mal, i extrapolar-les al setembre. Agranant cap a casa, com és lògic i natural.

Molts dels qui no són de cap partit em fan arribar missatges de preocupació. Els fa por que la picabaralla, sobretot la picabaralla entre CiU i ERC, augmente. Doncs preneu-ne nota: no serveix de res que ens preocupem perquè això efectivament augmentarà. Augmentarà molt. Tant, que d'ací al setembre segurament veurem els moments més tensos dels últims anys entre aquests dos partits. Les paraules amables per a fer el discurs contrari només són o bones intencions o trampes. El xoc és inevitable.

Vicent Partal : Una nit històrica... i tres reflexions

24.05.2015

Es torna a obrir la batalla de Barcelona, emergeix un nou País Valencià i la nova política marca un abans i un després. Tot mirant al setembre.

1) L'independentisme manté la seua força però reobre la batalla per Barcelona

Després de la consulta popular sobre la independència i sobretot després del 9-N, Barcelona havia esdevingut la capital de l'independentisme. Guanyar a Barcelona era i és imprescindible per a guanyar al país el 27-S. I en aquest sentit aquestes eleccions han significat una frenada en sec, preocupant. Els partits independentistes segurament s'han cobrat la decepció per uns mesos incomprensibles de picabaralles i això ha estat molt ben aprofitat per Ada Colau, que ha substituït la voluntat de canvi que l'independentisme havia enarborat aquests darrers anys.

Amb això hem tornat a obrir la batalla per Barcelona. Quatre mesos abans de les eleccions més importants de la història. Els qui s'han esforçat tant a presentar Ada Colau com una enemiga del procés haurien de repensar-s'hi, haurien de valorar què han fet i de què ha servit. I els partits independentistes també haurien de fer un pensament. Junts. Perquè en el moment més delicat de tots, quan s'hauran de prendre mesures fortes des de les institucions del país, és possible que Barcelona, la capital, es despenge i no acompanye la Generalitat. I això seria un entrebanc greu tot i que encara cal veure quines seran les posicions que pren Barcelona en Comú, que en la qüestió nacional tampoc no és cap bloc monolític.

El 27 de setembre Barcelona serà la clau per a guanyar les eleccions que han d'obrir pas a la secessió. Però l'espectacular tomb provocat a Barcelona no hauria de fer perdre de vista que a la resta del país els resultats són, amb alguna excepció que caldrà comentar, bons, molt sòlids. Projectats al parlament donarien majoria absoluta a la suma dels tres partits independentistes, que en conjunt guanyen 300.000 vots respecte als de fa quatre anys. Del 33 per cent de vot al conjunt del Principat a CiU-ERC-CUP s'ha passat ara al 44, que no és poc. Que Barcelona en Comú haja guanyat les eleccions a la capital no vol dir res més que això, que la ciutat té ganes de canviar de debò i que ICV, Podem i Procés Constituent han sabut oferir una alternativa sòlida als barcelonins, més sòlida que no la que hem proposat els independentistes. No cal, doncs, dramatitzar res però sí pensar a fons si estem fent el que cal o no.

Un detall rellevant i molt important és el gir a l'esquerra que es produeix dins el camp independentista i que pot tenir conseqüències importants al setembre. Esquerra i la CUP han aconseguit bons resultats. Convergència i Unió torna a ser el primer partit, després de les europees que va guanyar Esquerra, però l'impuls cap a l'esquerra del país és ben visible i podria configurar majories noves i inesperades d'ací a quatre mesos.

2) Un nou País Valencià, amb Compromís

Una de les notícies més grandioses, i emocionants, de la nit és l'emergència de Compromís com a força clau del canvi al País Valencià. Els resultats de la formació valencianista són certament històrics. Ho són al conjunt del país i molt especialment a la ciutat de València, on Joan Ribó ha esdevingut clarament l'alternativa a Rita Barberà.

Amb aquest resultat s'obre una nova època al País Valencià, que supera definitivament l'anomalia històrica que ha estat durant dècades la infrarepresentació política del nacionalisme. Perquè el nacionalisme ja feia anys que era la principal alternativa social, però no sabia transformar-ho en resultats a les urnes. Compromís ha treballat molt bé. El Bloc Nacionalista ha estat molt generós cedint la candidatura a presidenta a Mònica Oltra, una política singularment brillant que ha sabut connectar amb la societat valenciana com poca gent ho ha fet mai. I ara l'esquerra valencianista podrà marcar de prop el Partit Socialista i dignificar la política valenciana en la major part de les institucions, fent ús d'una oportunitat que serà única.

No els serà pas senzill. El PP s'ha enfonsat i ara n'hem d'esperar una reacció rabiosa. Fins i tot en podem veure reaccions molt violentes, especialment a València contra el nou batlle, Joan Ribó. Caldrà, doncs, defensar les institucions democràtiques i netejar-les per dins de dues dècades llarguíssimes de balafiament, corrupció i desvergonyiment polític. Insistisc: no serà una tasca senzilla. Però des d'anit tot és possible, gràcies als magnífics resultats aconseguits. L'única nota trista de la nit és que Esquerra Unida haja quedat fora de les Corts, quan tant i tant havia treballat contra la corrupció.

A les Illes també el terrible govern de Bauzá és ja un malson remot. L'esquerra i el nacionalisme podran governar també la majoria de les institucions amb una participació brillant de Més, que ha fet un gran resultat i amb una sorprenent i prometedora irrupció d'El Pi.

El canvi al País Valencià i les Illes era absolutament necessari i ha estat durament treballat. Caldria que des del Principat s'entengués també el valor que té i les oportunitats que obre, precisament en un moment tan especial de la nostra història.

3) La nova política és un factor determinant

Barcelona en Comú ha fet història. Però també la CUP ha aconseguit uns resultats extraordinaris. Allà on s'ha presentat, ha tingut un creixement molt més que notable. Podem preveure, doncs, un gran creixement dels anticapitalistes en les eleccions del setembre i amb això una reordenació també de l'esquerra catalana i de l'independentisme en general. Cosa que podem interpretar com que en aquestes eleccions als dos eixos tradicionals (dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme) s'ha afegit de forma definitiva i amb una força enorme l'eix nou-vell. Nova política contra vella política.

Aquest és l'eix sobre el qual ha pivotat Barcelona en Comú, és l'eix sobre el qual ha pivotat també amb èxit Compromís al País Valencià i és l'eix sobre el qual pivota la CUP. Atenció, doncs, al setembre, a la importància que tindran els nous partits i la nova forma de fer política. Que és molt possible que allà hi haja també una de les claus, per a aconseguir la independència.

director@vilaweb.cat

Enllaç noticia :

http://www.vilaweb.cat/editorial/4331334/nit-historica-reflexions.html 

Vicent Partal : Els violents

20.05.2015

El nacionalisme espanyol incorpora en el seu estament més profund una cultura de la violència i de la imposició que no és cap anècdota.

Les imatges de militants, i candidats, del PP agredint a colps de puny, de peu i de bandera gent que protestava al míting de Rajoy a Barcelona han causat un gran impacte. Amb raó. No és què fan sinó com ho fan.

Entenguem-nos. En qualsevol míting d'un partit polític l'aparició de contraris protestant porta tensió. Això és natural. És obvi fins i tot que la tensió puga expressar-se en un moment determinat en crits, en escridassades als qui protesten. Però d'això al que vam veure despús-ahir, a aquesta violència desbocada i feliç contra uns pocs, hi ha un món. Les cares, les expressions, la sensació que pegaven ben de gust, aquells crits increïbles de 'llibertat, llibertat' entonats amb tanta ràbia, la reacció de Mariano Rajoy… Caram, crec que un psiquiatre hi trobaria molta matèria d'estudi, en els fets viscuts en aquell acte. Molta. I em sembla peculiar tot plegat. I perillós.

Vicent Partal : El moment de la DUI. No hi ha independència sense una declaració d'independència.

19.05.2015

No hi ha independència sense una declaració d'independència. Òbviament unilateral. Tots els nous estats del món l'han fet.

Jordi Sànchez, nou president de l'Assemblea Nacional Catalana, va fer ahir unes declaracions que van cridar l'atenció de tothom. Deia, o li feien dir, que no arribaríem a la independència a través d'una declaració unilateral d'independència i que ningú no hauria d'esperar aquest gest polític immediatament després de les eleccions del setembre.

En l'entrevista a Jordi Sànchez que avui publiquem a VilaWeb matisa les seues paraules i deixa clar que volia dir que cal fer la DUI en el moment adequat i que el full de ruta pactat per l'ANC amb Convergència i Esquerra proposa de fer-la al final del procés constituent, que --aquest sí-- començarà immediatament després de les eleccions.

Convé d'aclarir-ho. Els conceptes han de ser sempre clars: no hi ha independència sense una declaració d'independència. Òbviament, unilateral. Tots els nous estats del món l'han feta i tots l'han de fer si volen que la comunitat internacional prenga en consideració el seu cas. Que al cap d'unes hores, unes setmanes, uns mesos o uns anys la unilateralitat esdevinga un pacte bilateral amb l'estat del qual formaves part és una cosa també absolutament normal. Que ha passat sempre i que simplement passarà també en el nostre cas. Però no hi ha independència sense DUI i en això ningú no s'hauria de confondre.


Enllaç noticia :

http://www.vilaweb.cat/editorial/4315084/moment-dui.html

*********************************

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)


Josep Selva

Eloqüents segons de silenci despres de la pregunta de la Mónica Terribas, matisacions a posteriori, defineixen un nou estil al que ja ens tenen acostumts els politics. Fins ara la ANC  era d'un altre estill. Esperar i veure, pero el que veig no m'agrada.



Joan Guasch

Trobo que ens hauríem d'asserenar, tots plegats, perquè ens esperen uns mesets en els quals el temps correrà com un esperitat. M'ha fet l'efecte, escoltant en Sànchez aquest dilluns, que l'ANC ha entrat en una nova etapa, menys emocional i més pragmàtica. Caldrà explicar molt bé el projecte de República Catalana i, en funció dels resultats de les eleccions, saber prendre les millors decisions per a fi de bé. Tot és prou incert i hem d'escoltar bé les explicacions de tots i no quedar-nos amb els titulars. Respirem fondo! Anem bé.


Josep Jallé

'Haurem de fer un gir social per arribar a tots els racons. El debat sobre la llista única està tancat. No hi haurà DUI per arribar a la independència'. Son tres declaracions de nou president de l’ANC en aquestes primeres hores, alguna matisada. Sembla, talment, que es tractés d’un nou referent polític, d’un - si m’ho permeteu - president d’un nou partit. I no és el cas. Pense, també, que exigim massa i massa ràpid a les persones que arriben a assolir llocs en els que confiem. Som víctimes, i victimem, de les preses, de l’acceleració de l’immediat. He tingut la sensació que Jordi Sánchez parla de cavall estant quan encara no hi ha pujat. Evident que no es tracta d’altre Forcadell, Pugés o Strubell. Les comparacions son no desitjables. A mi el que m’ha donat aquesta sensació de polític infiltrat en el moviment associatiu es que doni per tancat el debat de la llista unitària, quan encara no ha començat el període proper al 27-S, quan encara l’Estat espanyol no ha tret totes les seves mides i accions intimidatòries. Ja ho veurem. En tot cas la prudència aconsella allò de no diguis mai, mai. De més sonades n’hem vist i serem, som, davant d’un procés únic, irrepetible i sense antecedents. Les intuïcions juguen i fort. Les experiències son nul·les. Calma, com diuen a la Costa Amalfitana, perquè la calma és la virtut del fort.



Joan Rubiralta

Suposant que les forces independentistes guanyin en escons el 17S, fer una DUI immediatament penso que podria ser contraproduent. El que s'hauria de fer de seguida que s'hagués constituït el Parlament i el Govern, és una Declaració d'intencions tot dient que la nació catalana vol treballar per aconseguir la independència i farà totes les passes que calgui per aconseguir-ho el més aviat possible. Un com feta aquesta declaració cal començar a posar en marxa les estructures d'estat que ja tindrem i començar a redactar la constitució catalana. Aquesta feina ha d'anar en paral·lel amb el dia dia del govern escollit.

La desconnexió d'Espanya haurà de ser gradual però sense pausa, substituint progressivament la legislació espanyola per la catalana i sense fer cas de les amenaces de govern espanyol ni de les sentències dels seus tribunals. Aquest serà el moment més delicat però ja no tindrà marxa enrera. No crec que el govern espanyol, suspengui l'autonomia, destitueixi o inhabiliti el govern ni posi els consellers i el president de la Generalitat a la presó. Si se supera aquest pas, podem acabar de fer a nostra constitució i votar-la a través d'un referèndum vinculant. Si l'estat espanyol tira pel dret i actua com acabo de dir, es constituirà l'Assemblea de Càrrecs Electes feta per alcaldes i regidors i diputats, suspesos per Espanya però ben vigents per a nosaltres, i aquesta entitat -que no la poden impugnar perquè no podran suspendre tots els càrrecs municipals-, és qui haurà de tirar endavant el procés. Arribats aquí, no quedara altra fórmula que la proclamació de la DUI, amb la qual cosa la qüestió catalana deixarà de ser una qüestió interna espanyola per passar a ser un afer internacional i serà Europa en particular i el món en general qui haurà d'intervenir.



Octavi Monsonís

Embolica que fa fort!
Si jo fóra ciutadà de Catalunya i partidari de la independència, estaria molt, però molt emprenyat amb determinades persones i determinats partits, en principi independentistes, que no han parat de fer declaracions, contradeclaracions, matisos i contramatisos i més bajanades sobre el procés a seguir l'endemà de les eleccions del 27 S.
Ara, amb les municipals en dansa, semblaven aturades, però ja veiem que no. Cosa que fa intuir un allau de més declaracions després de les municipals.
I donat que els matisos sempre van en la direcció de rebaixar les expectatives independentistes, cada cop tinc més clar que a les municipals s'ha de votar en clau independentista ja que una victòria del vot sobiranista aplanaria molt el camí cap a la independència i acallaria de cop les ànsies de matisacions.
Però també demanaria que es definira fil per randa el full de ruta sobiranista, llavors sí que minvaria la meua emprenyamenta si fóra ciutadà català partidari de la independència.


Roser Cussó

A que ve dir que no es faria la DUI el 28-S?
Per a mi el full de ruta és un minim acordat amb els partits. Ja veurem el que es farà/passarà segons la voluntat popular.
Es un missatge a l'ala més "radical" de l'independentisme? Gràcies, perquè això em motiva encara més!
No pararé de pressionar per un procés molt més curt i clar.



Antoni Dalmases

Aquest xicot hauria d'anar alerta. Fa una certa por, veure'l ficar-se de peus a la galleda el primer dia... Si ha d'anar rectificant pel món s'assemblarà massa, molt, del tot, als polítics maldestres. I malament...

Que algú li expliqui urgentment quin és el seu paper en aquesta obra...


Josep Usó

Realment, les primeres declaracions de Jordi Sánchez m'han sorprés una mica, però com tot va tant de pressa, he preferit esperar. Era d'esperar que matisés el que havia dit. Està clar que les coses shan de fer en el millor moment. I en aquest cas, especialment. També està clar que caldrà fer una DUI. Però continue pensant que el procés va  bé. I que tot el que s'està fent no siga públic també és important. Com sempre, cal jugar bé les pròpies cartes. Ens juguem la partida; no la mà.



David R.S.

L'ANC va aprovar el seu full de ruta a LLeida el mes passat en l'Assemblea General Ordinària. Potser el que ha dit aquest matí en Jordi Sánchez no s'ha acabat d'entendre be, però crec que aquest vespre a "8aldia", si que s'ha entès. Cert que al matí he quedat preocupat.Jo he aprofitat per rellegir el full de ruta i penso que el que ha dit en Jordi Sánchez aquest vespre és congruent amb el document.
El full de ruta està molt elaborat i marca un termini màxim de dos mesos des de la constitució del nou Parlament per procedir a la "Declaració d’inici del procés de constitució del nou Estat independent (punt 69). La preparació del procés constituent ha de fer-se des d’ara mateix (abril 2015) (punt 72). La Declaració d’inici del procés de constitució del nou Estat independent ha d’anar seguida d’actes d’exercici de sobirania que, en la pràctica, facin visible la capacitat del país de tenir un funcionament ordinari plenament independent, sobirà (punt 84). I finalment l'acte de proclamació de la independència és el moment definitiu de tot el procés, a partir del qual el país, la seva gent i els seus representants polítics, han trencat les últimes dependències de l’Estat espanyol.  Serà un acte oficial del Parlament del país i, per tant, el dia que ha de ser recordat com el Dia de la independència."

director@vilaweb.cat

Importància decisió Dinamarca, per Vicent Partal.

14 maig 2015

Per què és tan important el gest del parlament danès?
Vicent Partal explica el significat històric de la votació a 'La pissarreta' del Punt Avui TV.

 

 

 Enllaç video : 

https://youtu.be/k8ZWZ7uVYuA

L'independentisme escocès ho guanya tot, vuit mesos tard

Divendres  08.05.2015  04:47

Autor/s: Vicent Partal

L'SNP canvia la política britànica en una nit històrica que obre la porta a un segon referèndum · Cameron i els conservadors sorprenen amb un bon resultat i podran continuar governant el Regne Unit. 

Les nits electorals a la Gran Bretanya tenen un ritme cinematogràfic, impossible de superar. Comencen lentes, durant hores no passa res més que el comentari sobre les enquestes a peu de carrer, però quan s'acceleren agafen un ritme trepidant i les televisions salten de ciutat en ciutat. A tot arreu els candidats es posen a la vista del públic i el cap del recompte llegeix públicament el resultat, normalment enmig de grans crits.

Passaven pocs minuts de les tres de la matinada quan es van proclamar els primers resultats escocesos, a Stornoway. A l'empostissat hi havia tots els candidats, entre els quals es destacava un pintoresc conservador, decorat amb una poc discreta corbata amb la bandera britànica. La lectura es feia en gaèlic i en anglès. Quatre mil vots per als laboristes, tradicionals guanyadors d'aquest escó. Cordials aplaudiments. Vuit mil vots per als independentistes, el doble. Crits, molts crits i banderes. Començava una nit per a la història.

En aquell mateix moment la primera ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon, arribava a l'Emirates Stadium de Glasgow, on es feia el recompte dels set escons de la ciutat. Mentre pujava les escales cap a la sala de recomptes el rumor creixia i creixia: semblava que els laboristes els havien perduts tots set a mans dels independentistes. 'Si els laboristes perden tot Glasgow vol dir que han perdut tot Escòcia', es va sentir que comentava clarament un acompanyant, amb somriure d'orella a orella. I efectivament així fou. Per a entendre la dimensió del canvi polític n'hi ha prou de dir que ningú, ni els experts que sortien a la televisió, no sabia aclarir quina havia estat la darrera vegada que Glasgow no havia enviat a Westminster almenys un parell de diputats laboristes. 'Abans de la Gran Guerra, segur', era el màxim que s'arribava a especular. I de la Gran Guerra, ara en fa cent anys.

Vicent Partal : ANC: les altres eleccions

08.05.2015

A partir del setembre l'ANC només hauria d'acompanyar els passos ferms que parlament i govern hauran de fer.

Aquest cap de setmana tots els membres de l'Assemblea Nacional Catalana som cridats a elegir la part renovable del secretariat nacional. Un secretariat del qual se'n van algunes de les figures més carismàtiques de l'ANC, singularment Carme Forcadell, però també gent com Jaume Marfany, Pere Pugès, Ferran Civit, Ignasi Termes i més. A tots, a ells i a tots els seus companys, cal donar-los les gràcies. Amb innombrables encerts, amb una feina singular, han portat literalment el país on és avui. I els seus errors, que n'hi ha haguts com no podia ser altrament, són clarament superats de llarg per aquells encerts. El meu agraïment, doncs, primer de tot.


Però ara l'ANC encara una nova etapa. Som a pocs mesos de les eleccions més transcendentals de la nostra història, molt ben encaminats com a país però enmig d'un ambient poc favorable a la unitat que sempre havia estat la bandera de l'assemblea. Tothom sap, per exemple, que la manifestació de l'11 de setembre serà difícil de gestionar, perquè els partits hi voldran ser presents, lògicament. Però encara és més important de saber que som en un moment en què els polítics han de prendre el relleu de l'activisme social. A partir del setembre l'ANC només hauria d'acompanyar els passos ferms que el parlament i el govern hauran de fer. No aniríem bé si ens calgués empènyer encara.

Vicent Partal : Contra el punys i les pistoles, de nou

07.05.2015

Cal denunciar amb tota contundència i sense embuts Ciutadans i el Partit Popular. Cal deixar clar que el seu comportament repugna a la gran majoria de la població.

És ben visible la violenta escalada verbal que protagonitza la dreta espanyola, concretament PP i Ciutadans. Dos grups que, aquests últims dies, traspassen tots els límits tolerables en un sistema democràtic. No és només la immensa barrabassada de Wert, aquesta descomunal agressió que protagonitza de nou el més demencial ministre espanyol d'educació que podem recordar. Perquè aquesta gent ja han anat i va molt més enllà del debat escolar.

Van començar identificant la voluntat popular, expressada reiteradament a les urnes, amb el colpisme, trampa habitual de tots els moviments feixistes. Però darrerament han fet passos com més va més greus.

Les amenaces de Ciutadans contra la manifestació de l'11 de setembre, la xenofòbia de què va fer gala el diputat Santamaría a Salt o la insinuació, ahir, d'un altre candidat del PP dient que els catalans hauríem de ser deportats amb tren per la Jonquera són manifestacions simplement inadmissibles. Perquè amenacen l'essència de la democràcia.

Vicent Partal : Assaborint l'enquesta de La Vanguardia

04.05.2015

Es constata, i aquesta és precisament la interpretació que La Vanguardia esquivava ahir, que l'estabilitat del bloc independentista és esborronadora, a prova de bomba.

La Vanguardia ha animat el debat independentista aquest cap de setmana amb dues enquestes, aparentment contradictòries. La primera assenyalava que una majoria clara del Principat era contrària a la independència i avisava, cosa que s'entenia l'endemà, que una majoria dels catalans (segons ells) no acceptaria que la independència es proclamàs si els independentistes guanyaven només en escons. L'endemà, efectivament, La Vanguardia assegurava que el bloc independentista tindria majoria absoluta, segons les dades de la mateixa enquesta.

Ja he parlat repetidament del meu escepticisme sobre les enquestes i en particular sobre les de La Vanguardia - Feedback. Però, vist l'enrenou organitzat i atès que és l'única que hi ha ara mateix, us propose d'observar-la amb atenció i de tenir en compte els resultats que donava a tots els partits les tres darreres vegades que s'ha fet. Ho suggeresc perquè el resultat és molt tranquil·litzador. Pel que fa al debat fonamental en aquest país, el de la independència, no ens esperarien grans canvis, sobtades mutacions, sinó que, malgrat l'espectacle i el ball de sigles, més aviat ens trobaríem amb unes recomposicions molt fàcils d'explicar.

Vicent Partal : No són llistes fantasma. Són llistes estafa

29.04.2015

Senyor Iceta i senyora Camacho, la pregunta és directa i simple: qui pretenen servir amb una llista com aquesta?.

La polèmica ha saltat de sobte: el PSC i el PP han inflat el nombre de llistes que presenten al Principat a base de crear les 'llistes fantasma', o siga, llistes municipals que aparenten ser normals i es presenten sobretot en petites poblacions on no va ningú. Compten oficialment com a llistes 'locals' del partit, però els integrants no hi viuen, no hi han viscut mai i pot passar que no hi vagen mai de la vida. I per quina raó ho fan? Doncs per poder dir que presenten tantes llistes al país, però també per cobrar les subvencions electorals corresponents.

En aquest debat, hi ha uns quants factors en joc. Jo crec que no es pot considerar llista fantasma qualsevol llista en què algun dels integrants no visca al poble. Depèn. Hi ha gent molt d'un poble determinat que, per les raons que siga, viu al poble del costat, per bé que té un contacte permanent amb el seu. Desqualificar-los a tots de colp em sembla excessiu, especialment en les àrees densament poblades, on un carrer pot marcar una frontera purament administrativa.

Ara, no costa tant de destriar el gra de la palla i, en el cas que ens ocupa, les trampes són ben visibles i notables. Que en un poble remot aparega una llista amb un únic component que resulta que treballa a la seu del partit, per a posar un exemple, és un indicador més que consistent sobre com va la cosa. Ni els importa el poble, ni tenen programa ni volen res sinó augmentar els guarismes. Cosa que, vista així, em fa pensar més en 'llistes estafa' que no pas en 'llistes fantasma'.

Vicent Partal : I si no votem exactament el 27-S, què passa?

27.04.2015

La fragilitat emocional que s'ha instal·lat en el món independentista, tant de dubtar de tot i de tots, és un avís seriós.

 

La convocatòria del 27-S, essent com és definitiva i única, fa posar nerviosa molta gent. No únicament a Espanya, entre nosaltres també. La mala digestió del 9-N ha fet que alguns tinguen els dubtes a flor de pell, i n'hi ha prou amb qualsevol insinuació, mitja notícia o rumor per a fer trontollar la confiança del país. No n'hi ha per a tant. No tenim cap motiu per a dubtar de la nostra força. Però, dit això, tampoc no podem ignorar que aquesta fragilitat emocional que s'ha instal·lat en el món independentista és un avís seriós, el símptoma d'una malaltia que hem anat covant amb persistència.

Ahir, per exemple, va córrer la brama que Rajoy avançaria les eleccions al 27 de setembre, i només amb això ja es va organitzar un nou debat, l'enèsim, a parer meu tan estèril com innecessari.

En primer lloc, i a veure si ens aclarim, perquè això només és un rumor. Un simple rumor. Si mai acaba essent notícia ja ens ho prendrem més seriosament, però de moment, només, és un rumor. I la pregunta és a què treu cap, doncs, començar a tirar-nos els plats pel cap entre nosaltres, per un hipotètic ajornament de la data prevista per a les eleccions catalanes, sense saber encara ni si és cert?

Vicent Partal : Poc pont

Dimecres  22.04.2015

No conec ningú que ahir mogués ni una sola cella preocupat per l'aquelarre monclovita.

Han passat els mesos, s'ha demostrat que ni poden fer res ni en saben, que ni tenen pla ni poden presentar cap alternativa.

Ahir es van reunir a Madrid, a la Moncloa, els membres del fòrum Puente Aéreo amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy. El resultat va ser una fotografia poc original a les escales del despatx del primer ministre. Hi havia vint-i-vuit homes amb corbata i quatre dones, en teoria tots representant el poder amb majúscules i les elits de Barcelona, però també de Madrid, que volen evitar la independència.

Com que vaig veure que al costat de Mariano Rajoy hi havia el comte de Godó vaig anar al seu diari a veure si arribava a saber qui eren els convidats. Certament, la web de La Vanguardia travessava ahir moments difícils, de resultes de la polèmica decisió de fer públic un àudio privat d'uns xiquets de l'IES Joan Fuster. No sé si era per això o si el cas tenia cap més explicació, però és ben cert que un grapat d'hores després de la reunió no hi havia ni foto ni referència. Em va sorprendre molt. Abans aquestes coses les feien lluir.

Vicent Partal : O independència o Rivera fent de Berlusconi

20.04.2015

L'enfonsament de l'Espanya de Rato obre dues alternatives: o el berlusconisme de Rivera i Iglesias o Catalunya com a model, de nou, també pels altres.

Una vesprada de febrer del 1992 el magistrat Di Pietro telefonava a l'advocat de Mario Chiesa, un socialista italià detingut amb motiu de l'operació Mans Netes que acabaria destapant la monumental trama de corrupció política italiana. Mans Netes va fer miques la classe política nascuda de l'alliberament aliat i va catapultar al centre de l'escenari Silvio Berlusconi, amb les conseqüències nefastes que avui sap tothom.

He seguit amb passió aquell episodi durant dècades. Parle dels noranta, i recorde com em va colpir, essent jo encara un jove periodista, que aquella Itàlia impressionant del 'pentapartito', de la democràcia cristiana, dels socialistes, del PCI i del Vaticà, dels intel·lectuals brillants i els barruts intel·ligents arribàs al col·lapse. Vaig aprendre'n una lliçó: per més sòlid que parega un sistema polític, sempre hi ha un moment que pot caure. Amb estrèpit. Per mi, aquell és un dels grans moments de la història contemporània d'Europa, equiparable a la caiguda del mur. I ara en ressona l'eco a Madrid.

Vicent Partal : Percebre la corrupció

17.04.2015

Si hi ha ningú que es crega que Espanya pot regenerar-se, que llisca els llibres d'història i analitze la realitat.

 

La primera cosa que els experts t'expliquen quan t'acostes de manera crítica al fenomen de la corrupció és que és una percepció. És important d'entendre-ho, això. La corrupció no és cap mecanisme transparent amb una pauta comptable, assentada en llibres i contrastable. La corrupció, per definició, és una cosa opaca que només apareix quan hom la descobreix i la fa aflorar. Ahir van entrar a regirar la casa de Rodrigo Rato. Fa quatre dies que enxamparen el totpoderós Cuatrecasas, del Puente Aéreo espanyolista. Ahir també unes estranyes filtracions atribuïdes a Javier de la Rosa posaven al descobert episodis relacionats amb la casa reial espanyola, amb CiU, amb el PSOE, amb el PP, que si es poden demostrar deixarien en bolquers tot això que hem vist fins ara. La corrupció hi era, corrompien o es deixaven corrompre ells quan tothom els adulava i els temia, quan la societat fins i tot els acceptava com a model? Doncs les proves diuen que sí. Eren acusats de corrupció i posats contra la paret aleshores? Sí i no. Perquè un problema que té la corrupció, i que retorna ara, és que és molt llaminera si se'n vol fer ús per perjudicar un oponent polític. Com que la corrupció és una percepció, no pas una figura, és fàcil de manipular-la, fins a un cert punt. I això fa que la intencionalitat de la denúncia sovint tape la realitat que es vol denunciar.

Vicent Partal : Calma, sobretot

07.04.2015

Poques vegades en la meua vida he vist tanta volatilitat política com sembla que hi ha avui. 

Poques vegades en la meua vida he vist tanta volatilitat política com sembla que hi ha avui. I dic 'sembla' perquè les intoxicacions també hi juguen, en aquest constant vaivé d'enquestes, opinions, imatges i previsions que encaren el mes de maig i, més enllà encara, el setembre.

Si hem de fer cas de les enquestes, el món ha embogit. Ahir un diari madrileny en publicava una sobre les eleccions a la Generalitat Valenciana que deixava mig país bocabadat. Queden dos mesos per a saber quanta veritat conté, però, curiosament, flota en l'ambient que algun bri de veritat hi ha. I que es detecten coses sorprenents. Que Podem ja s'ha fet vell, per exemple. Que Ciutadans és la nova moda. Que haver resistit el PP durant dècades potser no significarà res per a alguns partits... Que al Principat ningú no sap mesurar l'impacte de la barreja dels nous moviments amb l'independentisme.

Que podria ser que la sorpresa arribàs des de l'extrema esquerra, també independentista, a Catalunya. Que Menorca i Mallorca es poden distanciar políticament més que mai... Hi insistesc: ja veurem al maig quanta veritat hi ha en els 'frames', en les imatges, que alguns ens volen crear. Però a hores d'ara no podem passar per alt que tot es mou a una velocitat inusitada. Sorprenent.

Vicent Partal : Un català és algú a qui sempre recorden que ho és

20.03.2015

A un català, li recorden que ho és en tota circumstància i condició, com si fos un mal que arrossega de manera inevitable.

La frase no és meua. La va escriure José Eduardo Agualusa referint-se als jueus, però supose que l'escriptor angolès, bon coneixedor de la realitat catalana, no tindria cap dubte a adaptar-la: un català és algú a qui sempre recorden que ho és. En tota circumstància i condició, com si fos un mal que arrossega de manera ineluctable.

Ho hem tornat a veure en ocasió de l'assassinat del matrimoni d'Antoni Cirera i Dolors Sànchez, a Tunis. El diari El Mundo, com qui no diu res, va escriure en el subtítol de la notícia que els dos morts 'tenien fortes conviccions catalanistes', cosa que va moure un notable enrenou. Perquè què caram tenen a veure les fortes conviccions catalanistes, que efectivament les tenien, amb el fet de caure víctimes d'una emboscada gihadista al bell mig de Tunísia?

Vicent Partal : Un avís des de Washington

17.03.2015

Williams va fer una sentència que em va deixar corprès, però que ja cal que tinguem ben en compte: el problema és a Brussel·les.

Williams diu que Europa, de moment, es limita a fer l’estruç i a amagar el cap sota terra.

Ahir a Washington hi hagué una jornada de debat molt interessant sobre el procés polític que viu Catalunya. Va ser organitzada pel Diplocat i la George Washington University i hi van participar experts catalans i nord-americans de molt pes.

Un d'aquests experts fou Paul Williams, professor de dret i relacions internacionals de l'American University i fundador del Public International Law & Policy Group. Williams va fer una sentència que em va deixar corprès, però que ja cal que tinguem ben en compte: el problema és a Brussel·les. (Vull remarcar que Williams és conegut des de fa anys per la seua activitat negociadora i diplomàtica a tot el món, especialment en processos de pau, però també en processos d'independència.)