Si hi ha ningú que es crega que Espanya pot regenerar-se, que llisca els llibres d'història i analitze la realitat.
Segona reflexió: la corrupció necessita diners. Molts diners. La corrupció desvia molts diners de l'economia real, elimina molta riquesa pública per al gaudi indecent d'uns pocs privilegiats. Seguim el cas Rato: més de set-cents alts funcionaris de l'estat, segons les informacions, s'han acollit a la mateixa regulació de Rato. Això vol dir que set-cents alts funcionaris de l'estat espanyol tenien uns ingressos impossibles d'explicar d'una manera honrada. I parle només dels qui, pel que siga, van sol·licitar de regularitzar-los. La cúpula de l'estat, tota sencera, era podrida? Doncs ens ho hem de demanar, en vista dels fets. I d'on eixia el riu de bitllets que inundava les seues butxaques? Fa mesos que ho escric: què és el PP? Veient tot això que veiem ara, no podem preguntar-nos si no es tracta d'una organització criminal creada i engreixada per a corrompre, sota la forma de partit polític? I si la corrupció afecta tant la cúpula de l'estat, per què ha passat això?
Doncs per la tercera i darrera cosa: el riu de bitllets que inundava les butxaques d'aquesta gent, l'alimentava un sistema ineficaç i gens rigorós, ple de forats: des del finançament dels partits a l'especulació urbanística dels ajuntaments. En un país o la justícia és extraordinària i hi ha unes lleis fetes amb una cura extrema o la corrupció troba la manera d'escolar-se. La clau per a posar fi a la corrupció no és la mentalitat de la gent només —en la famosa ètica del protestantisme hi ha molt de mite, també. Contra la corrupció solament funcionen dues claus estretament coordinades i necessàriament poderoses: un marc legal implacable i un sistema judicial net, transparent i decidit. La resta són mites. Els finlandesos eren russos fa cent anys i ho podrien ser avui encara. Els uns i els altres tenen una mirada sobre el món i una mentalitat molt paral·leles. Però en qüestions de corrupció treballar a Hèlsinki o a Sant Petersburg és absolutament diferent, per bé que fa poc més de cent anys eren dues ciutats bessones en un territori veí. Les lleis i els controls han fet que els uns, els finlandesos, siguen diferents.
I arribem al rovell de l'ou. La corrupció --comencem a tenir dades per a demostrar-ho-- ha estat la marca clau de l'Espanya de les autonomies. El règim sorgit de l'acceptació de Juan Carlos s'ha aguantat sobretot a base de gastar quantitats ingents de diners en totes les formes possibles de corrupció. Diners espoliats a Catalunya o estafats a la Unió Europea, però destinats sobretot a regar una administració de la cosa pública colpidorament ineficaç.
La propaganda espanyolista vol atiar la percepció de la corrupció a Catalunya, però d'aquest conill ve aquella paella. Com que la corrupció és una percepció, no la pots fer servir, només, contra una part del galliner. I quan arribem al punt que l'escàndol és tan gruixut que no es poden tapar més les vergonyes i la ciutadania percep --'percep' és la paraula clau-- que la corrupció és la manera de funcionar i subsistir de l'estat, aleshores és l'estat que té un problema, i greu. I ací és objectivament on som.
Hi ha corrupció a Catalunya? S'ha demostrat que sí. Hi ha corrupció al País Valencià? Sí. N'hi ha a Espanya? Més que enlloc. Ho torne a dir: més que enlloc. I de què discutim, doncs? Ben senzill: de què farem demà, de com podem aturar aquest balafiament, de com rescabalar la societat, com retornar-li allò que és seu. Si hi ha ningú que es crega que Espanya pot regenerar-se, que llisca els llibres d'història, que analitze la realitat, que comprove que és un estat inviable tal com és construït i que comence a pregar, que deu ser l'únic remei que queda. Nosaltres, mentrestant, al setembre tenim una oportunitat única i això sí que no ho pot discutir ningú. I, menys que ningú, els qui ens acusen a nosaltres d'embolicar-nos amb la bandera per tapar allò que tapen ells embolicant-se encara més fort amb la seua.
PD. Llisc que, sense cap impediment --i això em sembla especialment significatiu--, sense cap classe de crítica per part dels seus companys, el mandarí Jordi Borja i alguns altres notables ex-governants socialistes de la ciutat formaran part de la llista de Barcelona en Comú. Com si ells no haguessen trencat mai cap plat, com si a Barcelona no s'hagués especulat mai, posem per cas, a la vila olímpica, com si…
Enllaç noticia :
http://www.vilaweb.cat/editorial/4241034/percebre-corrupcio.html
****************************
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Josep Usó
Ma mare sempre deia que "els diners, per on passen banyen". Una conseqüència del daltabaix polític que està vivint l'Estat Espanyol com a resultat de no poder superar la "crisi" és que es veu que no queden prou diners per banyar tot el que fins ara estava a remull. I això fa que vaja aflorant cada vegada més i més corrupció.Pense que, ara mateix, calen dues coses.En primer lloc, ser judicialment implacables, amb els corruptes. I, a ser possible, també amb els corruptors.I, en segon lloc, guardar memòria del nom dels corruptes. La memòria és fràgil i segur que hi haurà interessos en que s'oblide el més aviat possible qui ha segut que ha posat la mà a la caixa. I amb aquests, malgrat que haja passat el temps i hagen complit les penes que se'ls imposen, s'ha de tindre en compte que mai poden tornar a exercir càrrecs públics. Hi ha possibilitat de rectificació i reinserció per a molts delictes; però per als lladres de "guant de vellut", avesats a agafar els diners sense que ningú se n'adone o sense que ningú els diga res, pense que la possibilitat de reinserció és pràcticament nul·la.I, finalment, crec que el FMI hauria de demanar públicament perdó per haver tingut un president com Rodrigo Rato. Això com a mínim, perquè sembla que la senyora lagarde també té més per a callar que per a dir. I encara volen donar lliçons.
Joan Rubiralta
La corrupció sempre i arreu és dolenta perquè d'una banda estafa als contribuents honrats i de l'altra s'enriqueix a uns individus a costa dels diners públics. És evident que a Catalunya hi ha corrupció a diversos nivells: des dels professionals que quan et fan una feina, abans d'ensenyar-te la factura et diuen "amb iva o sense", als petits robatoris dintre de la feina que no es noten o altres petits faltes que no solament no es critiquen sinó que si hom no les es fa et poden arribar a tractar-te de ruc "perquè tothom ho fa". Doncs bé, això ha de canviar radicalment. Si convé modificar el percentatge de l'iva es modifica, però la immensa majoria hauríem de pagar els nostres impostos i no fer com ara que és justament al revés. Aquí no hi valen excuses de si a Espanya passa més, que segurament és cert, ni de fer por a ser la persona que compleix amb la seva obligació. La República Catalana no pot permetre que es donin casos de corrupció hi hauria de crear una lleis molt dures i amb un codi penal més contundent amb la qual cosa ja anirà canviant la situació perquè a més d'això, tindrem assumit que si abans deixàvem de pagar impostos a Espanya, llavors els deixarem de pagar a casa nostra i això s'entendrà intolerable.
Revertir la situació no serà fàcil i a més de modificar les lleis, caldrà campanyes d'educació cívica potents i duradores en el temps fins que la ciutadania entengui que cal pagar els impostos que el Parlament de Catalunya i el govern de la república hagin decidit. Cal tenir clar que sense impostos, no es pot governar, i si voleu un exemple ben clar analitzeu el cas de Grècia. Com que volem assemblar-nos a un país que no tingui els problemes d'aquest estat i en canvi volem emmirallar-nos en altres estats molt més al nord d'Europa, cal tenir clar que caldrà un canvi en profunditat de mentalitat com els va tocar fer a ells ja fa una colla d'anys i és evident que se'n van sortir.
Genís Barcons
A la vista del què està passant a Espanya crec que comença a ser hora de posar en clar com volem o no volem que sigui el país nou que volem construir. Personalment ho resumiré així: “No vull un país de tramposos”.
Vull un país de gent que s’esforça i és retribuïda per això, per l’esforç i el resultat del seu esforç intel·ligent.
Vull un país de gent sàvia i llesta, no de “listillos”.
I proposo dues mesures per a mi bàsiques:
1 – Als tribunals de justícia (que ha de funcionar de veritat) no s'ha de poder mentir, ni en defensa pròpia. Mentir en un tribunal ha de ser delicte. I també coadjuvar a la mentida o ocultació de la veritat. Vull allò de “la verdad y toda la verdad” de les pel·lícules. Comencem malament si un ciutadà, quan és acusat, pot mentir en defensa pròpia, com sembla ser que és legal a l’Estat Espanyol. Quan un ciutadà declara davant un jutge, en realitat declara davant un representant meu, i si enganya m’enganya a mi, a la societat que ha delegat en l’Administració de Justícia la determinació dels fets.
2 – Diria el mateix de les comissions d’investigació parlamentàries:
2.1 – Ha d’anar-hi obligatòriament tot ciutadà “nacional” (amb passaport de la República Catalana) a qui se li demani de comparèixer.
2.2 – Com en el punt 1, ha de ser obligatori dir la veritat.
2.3 – El què s’acrediti en una comissió parlamentària ha de tenir conseqüències legals davant un tribunal.
Deixo a la consideració de qui en sàpiga més arbitrar un sistema per evitar l’ús del parlament per coses que no li són pròpies, com ha passat amb la que en aquests moments està al parlament.
Josep Blesa
Ahir mateix es va descobrir que Mario Benavent, un regidor popular de Xàtiva arribat a la diputació de VLC de la mà de Rus estava en parador desconegut. El motiu és que era el gerent de les empreses públiques Imelsa que s’autoconcedia contractes a empreses de la seua propietat o participades rere de testaferros. EUPV ha destapat la malversació de cabals públics. Fins fa pocs dies la premsa valenciana no exercia el seu ofici de quart poder. El periodisme valencià d’investigació és una quimera. Curiosament Alfonso Rus era conscient de l’afer i va organitzar-li un acomiadament públic amb honors fa un temps i “confessió” d’irregularitats. La base catòlica i romana de la “neteja” amb confessió, comporta el perdó “espanyol”. Pasta trincada i l’individu pul·lulant per eixos mons amb la butxaca ben plena. Cabals que no hi tornaran a la caixa pública.
Tots els dies tenim degoteig de casos corrupció al País Valencià. La meua col·lega Itziar Gonzàlez Virós explicà perfectament el mecanisme de “l’ascensor” dins de l’estructura de l’estat espanyol fa uns mesos. La premsa poruga sempre a recer en la majoria dels casos, quan no manifestament encobridora com sovint passa en els mitjans del Cap-i-Casal. No és un mite l’ètica del protestantisme Vicent, sinó que els estats de majoria protestant a excepció d’Alemanya són petits. I aquesta, damunt, molt fragmentada i amb multitud de lands. Els de majoria catòlica tenen l’estructura piramidal. Jacobina. Malgrat tota l’aura laica, França és així. La corrupció és inherent a les organitzacions humanes. I la més gran estructura organitzada d’un grup humà és l’estat polític. I la corrupció és l’heura que s’enfila per la dita estructura, que al principi l’adorna i, amb el temps, acaba corcant-la fins la solsida. En el cas de l’estat espanyol s’ajunta que ”els pares de la constitució” engatjaren maldestrament dues estructures antagòniques: la provinent de Cadis 1812 i la de 1978. I tota la putrefacció d’entremig. Amb la qual cosa, els rupturistes esmolarem un somrís pervers. “Ja caurà, ja..”, pensàrem. Sols calia aprofundir en les contradiccions fins desgastar-la. És evident que calen mecanismes per a mesurar el grau de corrupció d’un sistema polític. I com sempre cal tirar mà de la ciència per a mesurar-la. No pot ser una “percepció” sols. Si no estem en mans de la subjectivitat que tan bé saben “gestionar” els enemics de la democràcia participada. Tan amics de la democràcia formal actual.
És per això que la independència, les independències, de la nostra nació són tan importants a nivell global, perquè estem creant repúbliques amb mecanismes d’autocontrol sobre la res pública sense enfarfegar les diverses administracions sota la transferència i tallafocs immediats.
Almar Bosch
Felicitats per l'editorial pero he agotat la indignació i la ràbia que sento davant la impunitat del govern central. No només: 700 alts funcionaris son molts i molts. No puc imaginar-me el nivell d'expoli del pais. I no plega ningú!!!!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada