Poques vegades en la meua vida he vist tanta volatilitat política com sembla que hi ha avui.
Si hem de fer cas de les enquestes, el món ha embogit. Ahir un diari madrileny en publicava una sobre les eleccions a la Generalitat Valenciana que deixava mig país bocabadat. Queden dos mesos per a saber quanta veritat conté, però, curiosament, flota en l'ambient que algun bri de veritat hi ha. I que es detecten coses sorprenents. Que Podem ja s'ha fet vell, per exemple. Que Ciutadans és la nova moda. Que haver resistit el PP durant dècades potser no significarà res per a alguns partits... Que al Principat ningú no sap mesurar l'impacte de la barreja dels nous moviments amb l'independentisme.
Que podria ser que la sorpresa arribàs des de l'extrema esquerra, també independentista, a Catalunya. Que Menorca i Mallorca es poden distanciar políticament més que mai... Hi insistesc: ja veurem al maig quanta veritat hi ha en els 'frames', en les imatges, que alguns ens volen crear. Però a hores d'ara no podem passar per alt que tot es mou a una velocitat inusitada. Sorprenent.
A parer meu, per això, l'única manera d'encarar una anàlisi més o menys rigorosa de la situació és separant cicles, moviments i candidatures. Hi ha uns cicles que són molt clars: els votants estan farts d'aguantar aquesta estafa que en diem crisi. O els votants, al Principat, estan convençuts que l'estat espanyol de les autonomies és un artefacte inservible. Aquests són els dos cicles principals que observe jo. Juntament amb alguns de menors, però no pas menys importants: per exemple l'ascens del màrqueting televisiu en la política --Ada Colau, dissabte a La Sexta, en va fer un ús molt ben estudiat. O el cansament respecte de la professionalització de la política.
Aquests cicles han donat pas de manera molt clara a moviments que els fan visibles i estableixen oposicions que són solucions. Tot allò que es va originar entorn del 15-M i l'independentisme català, principalment. Dos moviments coincidents en la denúncia del règim emergit en la transició. Dos moviments que duraran i duraran molt de temps, siga quina siga la concreció en forma de partits i candidatures que puguen adquirir. L'extrema feblesa de l'estat i la democràcia autonòmica espanyola reclama solucions i d'una manera o una altra arribaran. Això que es va construir després de la mort de Franco ni es pot apuntalar més ni admet reformes, ja. És qüestió de temps que acabe desfent-se. De temps i de trobar la traducció a través dels partits, que és clarament l'esglaó més complicat de tots. I per això mateix el més volàtil i el que més neguiteja la gent.
Però tranquils, que ni els cicles ni els moviments no desapareixeran. Veurem moltes coses inesperades aquests mesos vinents, n'estic segur. Aquesta febrada que veu com puja un partit i en baixa un altre, a tota velocitat, tindrà conseqüències. El caprici que siga moda el dia de les eleccions tindrà una oportunitat segurament històrica. Amb això les eleccions del maig podrien tenir tantes interpretacions que ens podrien fer perdre de vista la profunditat del camp. Els actors poden ser els que tots esperem però no necessàriament. I serà molt important que observem els petits detalls de cada candidatura. Però per entendre bé què passa cal que tinguem present de distingir entre els cicles, els moviments i les candidatures. O, més ben dit, que tinguem present de posar cada cosa al seu lloc i conservar la calma. Passe què passe amb aquesta ruleta russa en que semblen haver-se convertit les eleccions.
Enllaç noticia :
http://www.vilaweb.cat/editorial/4238978/calma-sobretot.html
**********************************
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Josep Blesa
De vegades ens deixem influir molt pels mitjans de comunicació. Igualment per la distància curta amb l’interlocutor. Els moviments socials tenen una base estadística. I una altra base sobre l’educació crítica per a saber discernir. I és molt complex saber escatir on estem i més encara el que es pot esdevenir entremig d’aigües tan tèrboles. I tu et preguntes com pot haver una valoració quasi igual entre una Mònica Oltra i la filla d’Eduard Punset entre els enquestats valencians davant de la presidència de la Generalitat Valenciana? Una porta anys picant pedfra i l’altra tan sols porta uns anys vivint a Altea. La Punset és una inadaptada que la primera cosa que se’ls va passar als Siutadans fou aliniar-se amb els que volien tancar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a favor de la no reobertura de RTVV, etc...amb totrs les tesis més espanyolistes i com sol passar entre aquesta gent tòxica tenen ekl desideràtum en allò universal. En el cas de la filla d’en Punset l’ecologia...i un hom no entén com pot casar l’ecologia social i natural a base d’alinear-se amb els elements més nocius que pul·lulen per la Marina Baixa si no és pels enormes esforços exercits pels poders colonitzadors de l’estat espanyol. M’estranyà també veure en un debat d’una tv espanyola que sols anomenar de raspalló un convidat “Compromís pel País Valencià” ...la conductora del debat el tallà en sec i envià com un llamp a “publicitat”...no siga que els valencians puguem desfalcar eixa mentida repetida que és España i tot es desplome d’un sol colp. Per cert, la conductora del programa-debat és filla del principat. Com ens ensenyà en Joan Fuster, sols pot entendre’s com España ha arribat a inserir-se tant entre nosaltres, sinó mercès a que hi ha una bona part dels nostres conciutadans han fet de col·laboracionistes entusiastes.
Joan Rubiralta
Sembla lògic pensar que els esdeveniments polítics es mouen a una velocitat vertiginosa i encara ho serà més a mesura que s'acostin les dates de les eleccions que ens importen: les municipals del 24M i les plebiscitàries (en cara que a Iglesias no li agradi) del 27S. I les enquestes, debats i opinions seguiran el mateix camí i tot plegat no ens ha de fer canviar la nostra feina diària tot pensant que només són comentaris al marge que no canviaran res. Els veritables resultats seran el que la gent vulgui, i aquí sí que haurem de saber valorar-los.
Independentment dels rumors, cal seguir treballant per aconseguir que una majoria social es comprometi amb el procés i voti opcions independentistes i això, encara que ens costi d'acceptar, no està fet i ni assegurat.Com diu Junqueras, calen menys paraules per convèncer als convençuts i anar al carrer a convèncer la gent indecisa que encara dubta. Si ho aconseguim, llavors sí que podrem cantar victòria però si ens adormim, els resultats poden ser del tot incerts, especialment si tenim present l'emergència de noves forces que tot i fer servir un llenguatge progressista, estan definitivament en contra de la llibertat de la nostra nació i de la democràcia.
Una bona tasca serà desemmascarar els personatges que dirigeixen aquestes noves organitzacions com ja va sortin per les xarxes, perquè veurem que arrosseguen un armari ple de fantasmes del passat. I això cal dir-ho i deixar-ho clar, encara que només sigui per evitar frustracions o enlluernaments d'aquesta gent que no sap a qui votar.
Pep Agulló
Tot aquest cafarnaüm informatiu me produeix una actitud que em mena a buscar només allò que em sembla significatiu i tancar-me absolutament a allò altre. Passo d’enquestes, d’Espanya (mitjans, prensa…), passo de tertúlies que només són opinions militants, … inclús de la xerrameca dels polítics sobiranistes que només n’observo les seves accions… Potser em torno excèptic per blindar el meu absolut convenciment de què si no obtenim la independència se m’enfonsarà el món. Dit això, la velocitat que ens parlar en Vicent és més fruit dels mitjans, de la xarxa, més que no pas de la mateixa realitat de la que formen part els cicles (paradigmes), moviments i partits. Així, l’únic desafiament del sobiranisme a l’Estat espanyol va ser el 9-N i va tenir un caràcter simbòlic (ep, ho valoro com un pas molt important); hem vist com la majoria social catalana que semblava totpoderosa no sabem, ara, que pot donar de sí en un embat final en que haguem d’aportar quelcom més que fer accions d’11-S tan extraordinàries com la via catalana, o una “V”; El moviment de descontentament del 15-M va ser un moviment de molt curta volada política: un reformisme de mínims amb l’exclusió de les llibertats nacionals, com ho és la seva expressió en “Podemos”; les velles forces unionistes PP-PSOE encara tenen un cert recorregut a Espanya com han demostrat les eleccions andaluses; La mentalitat autonomista d'alguns partits sobiranistes atenalla, o dificulta poder donar passos poderosos (de ruptura de la legalitat) en el full de ruta i sobretot la divisió que és palpa (aquesta forma vella de fer política) és el principal element de deshafecció dels indecisos… Què vull dir? Que la realitat subjacent la veig encara massa lenta perquè aquesta “velocitat” de que ens parla sigui realment significativa i no pas només fum. Això també cal tenir-ho en compte. Ja veurem.
Roger Martí
Calma i perserverància, però malauradament bons professionals en comunicació. Molt bons ens fan falta per encarar els propers mesos.
Podemos es desinfla per no haver presentat bé una revisió a la baixa de la seva "revolució". Ho han rebaixat tot sense aturar-se a meditar. Han perdut credibilitat.
Ciudadanos ha perseverat fins a trobar el forat, i estàven preparats per al moment just. Sembla que els seus bons comunicadors han sabut llançar el producte quan i on tocava. Bravo.
Altres no comuniquen ni fred ni calor des de fa mesos.
Per guanyar el 27-S, el Quim Arrufat (CUP) ens ha donat ja una pista: canviem la nostra pancarta avui mateix, guardem l'estalada al calaix. Comuniquem un projecte de país que engresqui, comuniquem bé què vol dir aquest nou Estat que volem fer.
El producte és bo: ensenyem-lo bé i guanyarem.
Com bé dius, Vicent, tot canvia massa ràpid i si no hi som amb molta presència i molta claredat en el bon moment, altres ho faran millor.
Josep Albà
És ben veritat que tot plegat s'ha convertit en una bogeria, digui-li ruleta russa, o directament joc d'ous. I justament per això em dol cada vegada més saber que els independentistes anirem a aquesta ruleta russa implacablement barallats, trencats i separats, és a dir, com vedells a degollar.
Imagineu només per un moment que en aquest maremàgnum d'enquestes, modes i vedets televisives els independentistes ens hi haguéssim presentat junts, com una sola força, transversal i unitària. Segurs i somrients. Amb la raó i la força democràtica que ens van donar els 2.000.000 de vots del 9N. Qui hauria tingut collons per aturar-nos? Llàstima que sigui només un somni.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada