CRIT
Per Joaquim Torrent
A causa de la constatació que dins el marc de l’Estat espanyol “no hi ha res a fer” i que en realitat l’única cosa que ens ofereix és l’absorció i la dilució en una realitat i uns referents aliens -únicament amb alguns matisos diferents segons qui governi a Madrid-, el catalanisme tradicional no ha tingut més remei que plantar cara frontalment a aquest Estat. Ha estat, però, una actitud més aparent que real i forçada per les circumstàncies, a despit de molts dels nostres dirigents polítics. En certa manera hi ha hagut com una implosió en què la pressió –també en forma d’inacció- de les superestructures estatals ha obligat a assumir postulats independentistes a molts dels nostres polítics, tradicionalment autonomistes. Ha estat una mena de conversió forçada per les circumstàncies, i això es nota! Es nota en un dèficit de fermesa, en manca de dinamisme i en un excessiu anar a remolc -malgrat declaracions en sentit contrari, però buides i retòriques- de la política i els polítics estatals. De tota manera no ens hauria de sorprendre si féssim una ràpida mirada històrica i veiéssim d’on prové gran part d’allò que “grosso modo” es considera catalanisme.
De fet, el catalanisme polític, tal com s’entén, va néixer fa poc més d’un segle, a les acaballes del S. XIX, precedit, això sí, per un llarg període d’activisme cultural. Ja des del principi es va presentar com a portador de modernitat, davant l’endarreriment d’una Espanya interior, castellana i de base agrària. Tot i això, aquest afany modernitzador es va revelar com un ganivet de doble tall, ja que certa part de la
%20carrega%20contra%20Salvador%20Illa%20%E2%80%9CEspanya%20ens%20ha%20escap%C3%A7at%20la%20P%C3%A0tria%20i%20ens%20l%E2%80%99ha%20omplert%20de%20partidaris%20de%20la%20X%C3%A0ria%20i%20de%20Ham%C3%A0s%E2%80%9D%20-%20Estat.png)
