El vol del borinot

 

 

OPINIÓ

 

 

"L'atac de l'Estat al pal de paller de la llengua és una provocació directa que s'ha trobat d'antuvi amb un fort rebuig social i l'oposició frontal de la comunitat educativa"

 

 

 

Ramon Cotarelo

 
05/04/2022 20:00

 

 

Sentiu el brunzit del borinot al fons d’aquest nou i greu, i més que greu, conflicte per la llengua? Un brunzit de recança pel que no es va gosar fer antany i d’advertència que potser caldrà fer-ho enguany. A despit de totes les giragonses de l’independentisme autonomista.

 

La llengua és el pal de paller de la identitat nacional catalana. Si l’actual atac de l’Estat a la clau de volta d’una hipotètica república catalana reeixís, tot l’edifici s’enfonsaria. Les roïnes palesaran que estava basat en una quimera: que l’Estat espanyol col·laboraria de bona fe amb el desenvolupament de la nació catalana dins la seva llengua i cultura. 

 

Només aquesta hipòtesi explica que, als inicis, les autoritats triessin el model de vehicularitat catalana universal amb un reconeixement del castellà en lloc del model del País Basc, amb un sistema de triatge voluntari: vehicularitat única castellana, vehicularitat única euskera i model mixt. La immersió lingüística consagrada a la Llei de Política Lingüística de 1998, que perfeccionava la de

Blau és el color

 

 

OPINIÓ

 

 

"L'únic que blinda l'acord del Govern és el Govern, descarregant-lo de la responsabilitat de la desobediència i carregant-la als centres"

 

 

Ramon Cotarelo
29/03/2022 20:19

 

 

 

 

 

No tenien un altre color els creadors de Twitter per al seu ocellet que el blau! El color del misteri i la màgia, com en la llum blava del conte dels germans Grimm; o la flor blava de Novalis, amb què neix el romanticisme; o el genet blau de la pintura de Franz Marc, Kandinsky o Jawlensky, que cavalcava cap a la guerra; o l’àngel blau, on la femme fatale, Marlene Dietrich, causava la perdició del professor Unrath. El blau és un color ple de simbolisme i perill, arrelat als fons més pregons dels boscos germànics. 

 

Vinc de visitar una exposició de René Magritte al CaixaFòrum de Barcelona, modesta, però molt bé presentada i organitzada. Magritte és quasi un mar oceà. I el blau, un dels seus colors essencials, un blau celestial on es projecten com punts de fuga els motius surrealistes. Magritte era un mestre a l’hora de sacsejar el que Ortega anomenava “creences”, els pilars amagats de la consciència. Un exemple cèlebre: el quadre anomenat La traïció de les imatges, una pipa amb la llegenda “Això no és una pipa”. I, no, no és una pipa. És la imatge d’una pipa. Una traïció, segons Magritte. 

 

Substituïu la pipa, si us plau, per una foto de família, una imatge dels dos socis de

D’armes i homes

 

 

OPINIÓ

 

 

"Putin està fent el que els EUA fan a tot arreu d'ençà de la IIGM: garantir la seva seguretat mitjançant guerres preventives i amb autorització o sense dels organismes internacionals"

 

 

 

Ramón Cotarelo
08/03/2022 19:44 

 

 

El 1941, quan Alemanya va envair Rússia, Serrano Súñer, conegut com el “cuñadísimo” de Franco, va acomiadar la Divisió Blava amb el memorable grit de “Rússia, culpable!”.

 

La russofòbia hispana ve de lluny.

 

Les arrels d’aquesta guerra no es troben al fi de la Guerra Freda com diuen alguns, sinó abans. De fet, s’originen a la Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa, de 1973 a 1975, curullada amb l’Acta final de Hèlsinki, on tothom es comprometia a respectar l’statu quo posterior a la guerra. Seguretat era i és la paraula; seguretat de les fronteres. Fi d’una situació anguniosament arrossegada per gairebé mig segle, atès que la Segona Guerra Mundial va acabar sense cap tractat formal de pau. Els acords de Potsdam no ho eren. 

 

Fins al 1990 no es va firmar un tractat de pau amb Alemanya que reconeix la seva plena sobirania dins les seves actuals fronteres i la seguretat de tothom al continent. Aquest Tractat, que sí simbolitza el fi real de la segona guerra, coincideix, paradoxalment, amb l’enfonsament de la Unió Soviètica i el seu bloc, i

Quin esdevenidor per al MHP Puigdemont?

 

 

"Si la legitimitat vol ser reconeguda per la totalitat del poble català, no pot ser segrestada per un partit i, encara menys, per un dels vells partits de la corrupta partitocràcia catalana"

 

 

Ramón Cotarelo

 
22/02/2022 18:38 

 

 

 

 

 

 

Des de l’inici de la repressió arran dels fets de l’1-O, l’independentisme s’ha dividit entre els partidaris de continuar la lluita a l’interior, lliurant-se als tribunals espanyols, majoritàriament d’ERC, anomenats “pragmàtics”, i els partidaris de continuar-la a l’exterior, a l’exili, majoritàriament de JxC, anomenats “màgics”. Cinc anys després d’aquesta divisió és clar que la primera opció, la “pragmàtica”, ha estat un fracàs sense pal·liatius. La fantasmagòrica taula del diàleg fa el fracàs encara més cridaner.

 

El panorama, caracteritzat per una allau interminable de mesures repressives de l’Estat en tots els ordres, palesa la renovada situació colonial de Catalunya. I la incapacitat, la negligència del govern independentista, si no la seva complicitat, amb la repressió. La conseqüència ha estat un clima de decepció de la gent amb els partits. Els ideòlegs i dirigents diuen que hi ha un desencís popular amb la independència. Això és una ensarronada. No hi ha un desencís popular amb la independència; ans al contrari, hi ha un desig col·lectiu d’independència molt més gran que abans. El que sí que hi ha és un desencís amb els partits.

 

Aleshores, l’opinió pública independentista torna la mirada a l’altra tàctica, la de

La retòrica burocràtica del MHP

 

 

OPINIÓ

 

 

"En un any s'ha perdut gairebé tot el poc que s'havia aconseguit en immersió, sobirania del parlament, pes de Catalunya a Madrid i la taula del diàleg"

 

 

Ramón Cotarelo

 
15/02/2022 20:14 

 

 

 

 

 

 

La convenció dels cents dies de gràcia superada amb generositat i elegància versallesca, el MHP Aragonès ha comparegut a l’esfera pública per fer un balanç de l’acció del seu govern i albirar amb mirada llarga el seu esdevenidor. Conscient de la importància històrica d’un moment tan històric com tots els altres, el president ha triat una data simbòlica; no el moment de constitució del govern del qual parla (mes de maig), sinó el de les eleccions del 14-F que esdevenen així l’epifania de la nova era de la Generalitat republicana. 

 

Tota una fita històrica per a la qual el MHP ha preparat un discurs solemne sobre el seu full de ruta cap a la independència pragmàtica amb tots els ets i uts. Un discurs que ha llegit davant un auditori d’incondicionals de la partitocràcia. Una peça retòrica de llocs comuns (creixement, autodeterminació, govern efectiu, amnistía, etc.) que, a força de repetits es poden fer valer en qualsevol combinació i qualsevol intenció. Això que el president llegeix els seus discursos importants permet fer-se una idea de la seva maduresa i lideratge.

 

Un discurs de xerraire programàtic, propi d’un buròcrata de partit molt bé pagat, de paraules que els fets desmenteixen amb la seva

El Parlament i la seva funció

 

 

OPINIÓ

 

 

"L'esvalotat intercanvi d'acusacions i retrets a dins de l'independentisme amb insinuacions emmetzinades que creuen l'aire com ganivets freds és un espectacle depriment"

 

 

Ramón Cotarelo

 
08/02/2022 19:13

 

 

 

 

 

El desori muntat a propòsit de l’escó del diputat Juvillà és d’una densitat, una impenetrabilitat i una foscúria superiors als misteris d’Eleusis. L’esvalotat intercanvi d’acusacions i retrets a dins de l’independentisme amb insinuacions emmetzinades que creuen l’aire com ganivets freds és un espectacle depriment. Des de l’acusació a la CUP i ERC de voler la mort política de la MHP Borràs, sacrificant-la com a un cap de turquesa de llur pecat d’obediència, fins al gest generós d’Oriol Junqueras de renunciar als retrets abans de retreure a la presidenta Borràs haver acotat el cap d’antuvi del seu predecessor, Roger Torrent. Són dues mostres de l’estima mútua entre els dos socis de Govern; una prova de la unitat independentista, forta com l’acer.

 

Tothom està d’acord en el fet que el requeriment de la JEC és una ingerència indeguda i un atac a la sobirania del Parlament. No està, però, d’acord en la resposta que s’ha de donar a l’agressió. I aquest desacord esdevé l’objecte dominant, gairebé únic, del debat polític a les xarxes i els mitjans que, per cert, no semblen estar als millors termes. Tota l’obsessió, el tema de les anàlisis i l’eix de

L’embat antidemocràtic

 

 

OPINIÓ

 

 

"La repressió no s'atura i mentre l'independentisme espera que arribi l'autoimposat termini de dos anys per començar a pensar en un nou embat democràtic, el que tenim a sobre aquí i ara és un nou embat antidemocràtic al cas del diputat Juvillà"

 

 

Ramón Cotarelo

 
01/02/2022 19:20

 

 

 

 

 

 

 

La repressió no s’atura. La nova normalitat és la vella anormalitat. La sentència del 25% o resultat judicial del famós blindatge del català, amenaça enfonsar la immersió lingüística. I quant a la taula del diàleg, clau de volta de l’independentisme pragmàtic, sembla viure als llimbs dels sants innocents. Els seus defensors l’anomenen taula “de negociació”, amb evident esperit verbalment pràctic.  Els espanyols, el president Sánchez en concret, forcen el numen i parlen de mesa del reencuentro. I com que els retrobaments com més tardaners, més càlids, el mateix president ajorna la convocatòria de la taula fins a la primavera puis que no la considera assumpte peremptori o no tan peremptori com la defensa de l’Occident cristià a Ucraïna.

 

Aquest displicent gest presidencial, a top de la grolleria del president Lambán cap al MHP Aragonès, posa de relleu la reduïda rellevància, quasi minimalista, de Catalunya a la política espanyola just al moment que el gobierno depèn dels vots republicans.

 

 

En qualsevol cas la taula ajornada segueix sense contingut, per tant, la insistència d’ERC en una convocatòria d’hora és ben bé de cara a la galeria. Una galeria on reina un escepticisme extrem, congriat al cap de tres anys d’existència d’un moble que no ha