Diumenge
15.12.2013
06:00
Autor/s: Roger Cassany
En un acte multitudinari que enceta la campanya pel 'sí' al referèndum i
proclama la unitat · Hi assisteixen destacats socialistes, que són
ovacionats
 |
| Fragment del discurs de Josep Maria Mainat. |
 |
| Mainat, Moliner i Puigcorbé. |
El logotip d’
Esquerra no era
enlloc. Amb prou feines es va pronunciar el nom del partit des de
l’escenari. I tampoc no hi hagué atacs a altres formacions, amb
l’excepció quasi inevitable de PP i PSOE. Potser el partit considera que
no és el moment, o potser també perquè l’acte no era només per als
militants del partit ni estrictament per guanyar eleccions, sinó una
reivindicació de maduresa i de força dirigida a tota la societat
catalana, a més de ser el primer acte autènticament de campanya pel ‘sí’
al referèndum.
Esquerra es va reivindicar ahir com a partit que
vol fer-se gran, que vol prendre el relleu de les manifestacions del
carrer i que fins i tot té voluntat i aspiracions de liderar, de ser el
pal de paller del procés cap a la independència. Hi hagué crides
constants a la unitat, al ‘sí/sí’, al 'no tingueu por' i a ser ferms i
perseverants. I apel·lacions a no defallir tant a la societat com als
partits, volent remarcar que la batalla partidista entre catalanistes
quedava, almenys de moment, a un segon o tercer terme. ‘Els partits que
vam signar l’acord no som rivals: som camarades i companys’, va dir amb
to solemne en dos moments del seu discurs Oriol Junqueras, caminant
entre el públic, barrejant-s’hi, i cercant sempre la distància curta.
 |
| Fabián Mohedano, a la segona fila, al costat del periodista Salvador Alsius. |
Junqueras: 'Hem arribat fins aquí gràcies a la feina de tots'
I un detall que no passà desaparcebut: quan Junqueras es va situar
just davant de Marta Rovira, asseguda a primera fila, i amb Joan
Puigcercós, Ernest Benach, Joan Manuel Tresserras, Josep Huguet, Ernest
Maragall, i el socialista Toni Comín, asseguts, tots ells, de manera
significativa junts i a segona fila, entorn a la cúpula del partit, va
dir, mirant-los: ‘hem arribat fins aquí gràcies a la feina de tots’.
Aplaudiments, concòrdia i mirades còmplices. Junqueras fins i tot va
dir: 'M'atreveixo a dir que la pregunta acordada és molt millor que no
la que proposàvem nosaltres'. Això sí, cap representant de CiU, ni
d’Iniciativa ni de la CUP. Ni tampoc cap referència a les eleccions
europees i al possible front comú de partits favorables a la consulta, a
banda del parlament del candidat Josep Maria Terricabras, que va evitar
de donar cap pista en aquest sentit.
Prèviament, just abans de
començar l’acte, Junqueras s’havia deixat retratar per totes les càmeres
abraçant-se efusivament amb quasi tothom, de manera especialment
emotiva amb Puigcercós i Maragall, mentre darrere seu Anna Simó deixava
escapar alguna llàgrima d’emoció. No va ser l’única. De llàgrimes, n’hi
hagué moltes, d’emoció i també de riure, perquè si una cosa va voler
tenir l’acte d’ahir va ser el bon humor, l’eufòria col·lectiva, amb una
intenció clara de deixar de banda, en aquesta ocasió, la mala bava i les
males puces que tan sovint regnen en els mítings dels partits polítics.
De
fet, Màrius Serra, jovial i sorneguer com sempre, esporàdicament
acompanyat d’un irreverent Peyu, va ser el conductor de l’acte. No es va
poder estar de fer anagrames, només començar, amb la paraula ‘via’, que
formava part d’un dels lemes de l’acte: ‘Votar és la via’. Des de
l’’avi’ Macià, fins a l’’iva’ que volem deixar de pagar a l’agència
tributària espanyola, passant pel ‘vai’, que fonèticament en èuscar
significa ’sí’ (bai). Mentrestant, i cada vegada que venia a tomb, es
desplegaven les estelades amb crits d’indepedència’ i el públic
d’empeus, amb un sostre, el de la sala, fet de miralls
multidireccionals, cosa que, prevista o no, inevitablement augmentava
encara més la sensació de grandesa. ‘Una mena d’efecte Encants molt ben
trobat’, va dir algú de les primeres files.
Mainat es confessa simpatitzant socialista
Un
dels moments àlgids va arribar amb la intervenció conjunta de Juanjo
Puigcorbé, Empar Moliner i Josep Maria Mainat. Puigcorbé va llegir un
discurs escrit, amb un ‘visca Catalunya lliure’ final que va encendre el
públic. Moliner no va llegir, però va perdre literalment els papers, i
va entusiasmar tothom amb un discurs corrosiu en què assegurava que
durant anys havia cregut que la caputxteta vermella era espanyola perquè
no volia ser mestressa del seu destí. I Mainat va protagonitzar un dels
discursos més significatius, quan es va declarar simpatitzant
socialista des de sempre. ‘Em va saber molt greu, molt, que a la
fotografia de l’acord per la pregunta no hi hagués el socialisme, i que
en canvi aparegués pocs dies abans a l’altra fotografia, brindant per la
constitució’. I va fer una petició explícita als ‘companys socialistes
catalanalistes’ que no abandonessin el procés. A les primeres files
l’escoltaven Toni Comín, ex-diputat de Ciutadans pel Canvi, i Fabián
Mohedano, de l’executiva del PSC, a més d’Ernest Maragall, ex-conseller
socialista.
 |
| Ernest Maragall, ovacionat. |
El realitzador de l’acte va tenir l’encert de punxar la càmera que
els enfocava i ells, que es van veure a la pantalla gegant que presidia
l’escenari, van respondre alçant els punys i el polze, en senyal
d’aprovació. Comín, per ben poc, no va deixar escapar alguna llàgrima
també. Minuts abans, al començament de l’acte, Maragall i Comín havien
estat ovacionats pel públic. 'Han parlat traient-se la màscara', va dir
Màrius Serra, després d’agrair la intervenció de Puigcorbé, Moliner i
Mainat, reiterant que després de tants anys ‘ja ens hem fet grans’ i que
no cal fingir.
Santiago Vidal esvaeix pors
Poc abans el jutge Santiago Vidal va fer un discurs dedicat a esvair
totes les pors jurídiques. 'Podrem votar perquè no hi ha cap llei al món
que ens ho pugui impedir', va dir, i va afegir: 'Si les lleis es
converteixen en cadenes, caldrà que el poble trenqui les cadenes. De
manera pacífica i serena.' I va acabar parafrejant Espriu, canviant
l'última paraula del poema i arrecant crits d'indepedència: 'caldrà
construir la casa nova, i ho farem en una terra on poder viure. I per
nom li posarem Catalunya lliure'.
L'acte va acabar amb el 'Boig per tu' de Sau, que Pep Sala va
presentar com un ‘Boig per Catalunya’ i amb tot el públic cantant. Això
sí, amb algunes excepcions a les primeres files, per causa dels mòbils i
d’un Twitter que bullia: Benach, Tresserras, Maragall… I per acabar,
mentre el públic abandonava la sala, una cançó premonitòria: ‘The times
they are a-changin’, de Bob Dylan. Efectivament, molts van sortir del
Fòrum pensant, justament, que els temps estant canviant.
