OPINIÓ - EDITORIAL
«I ara digueu: de què teniu por, doncs? Perquè, sembla, sincerament que als despatxos hi ha por, una por que no és al carrer»
Per: Vicent Partal
18.09.2018 22:00
18.09.2018 22:00
Jo no m’ho explique. He procurat
d’entendre-ho aquests mesos, però a hores d’ara ja em resulta impossible
del tot, després d’haver vist Barcelona omplir-se per la Diada. Em
fereix recordar on érem el 20 de setembre de fa un any i on sembla que
una gran part dels polítics independentistes ens vulguen dur avui.
Recorde aquella rosa de foc, aquella Barcelona insurrecta que prometia
la llibertat davant i contra els vaixells de policies, d’aquells
policies arribats –com tantes vegades en el curs de la història– amb
afany de rebentar-nos, d’obrir la ciutat en canal. Però també recorde,
perfectament, que no van poder fer-ho. Que els vàrem derrotar.
Constate, per això, que algú ens vol imposar un relat molt interessat, molt oportunista, sobre els fets d’octubre. Volgudament derrotista. I això malgrat que les batalles, escolteu-me, les batalles les vàrem guanyar totes, tantes com en vàrem jugar. De la primera a la darrera. I la que vàrem perdre, la més important de totes, la vàrem perdre per incompareixença. No pas perquè ens derrotassen ells. La repressió posterior ha estat duríssima i cruel. Això és veritat. I és veritat que la pitjor part, de llarg, se l’enduen els polítics de Junts per Catalunya i ERC.
Però no podem eludir ni menystenir que encara ha estat més dura la resistència. I molt més fèrtil. I tanmateix sembla com si avui, un dia abans de començar a recordar els fets de l’octubre, una part substancial dels polítics, molts d’ells amb responsabilitats parlamentàries i de govern, tinguen por de
Constate, per això, que algú ens vol imposar un relat molt interessat, molt oportunista, sobre els fets d’octubre. Volgudament derrotista. I això malgrat que les batalles, escolteu-me, les batalles les vàrem guanyar totes, tantes com en vàrem jugar. De la primera a la darrera. I la que vàrem perdre, la més important de totes, la vàrem perdre per incompareixença. No pas perquè ens derrotassen ells. La repressió posterior ha estat duríssima i cruel. Això és veritat. I és veritat que la pitjor part, de llarg, se l’enduen els polítics de Junts per Catalunya i ERC.
Però no podem eludir ni menystenir que encara ha estat més dura la resistència. I molt més fèrtil. I tanmateix sembla com si avui, un dia abans de començar a recordar els fets de l’octubre, una part substancial dels polítics, molts d’ells amb responsabilitats parlamentàries i de govern, tinguen por de
