OPINIÓ - EDITORIAL
«La discrepància és
un valor que cal exaltar, no un problema. I, com deia Joan Fuster, cal
reivindicar sempre el dret de canviar d'opinió perquè això, justament,
són els enemics qui t'ho neguen».
04.03.2018 22:00
Les paraules ‘traïdors’ i ‘traïció’ han tornat sobtadament al
vocabulari polític, evidentment perquè la tensió és molt alta i quan
passa això l’exabrupte puja a la boca amb massa facilitat. Aquesta mena
de llenguatge i aquesta mena de nervis, però, fóra molt convenient
d’esborrar-los completament del nostre dia a dia.
Perquè enceguen la
raó, perquè empobreixen moralment la societat, perquè són inútils en la
pràctica i perquè fan mal a tothom. L’odi és la pitjor de les malalties
polítiques ‒i segurament també personals. Amb l’odi és impossible de
construir res. I quan algú comença a parlar de traïció això sol ser
símptoma que el cervell deixa pas no ja al cor sinó a la panxa, que és
on s’origina generalment l’odi descontrolat.
Ahir, per exemple, les xarxes anaven plenes d’acusacions de traïcions
i de traïdors. Que si Marta Pascal, que si els manifestants per
Tabàrnia, que si Carles Puigdemont, que si Esquerra Republicana en ple o
Joan Tardà en particular, que si la CUP… Ja n’hi ha prou. Això no
solament no té solta sinó que és tòxic, especialment per a un moviment
com l’independentista, que sempre ha entès que el respecte a la
diversitats és un valor essencial.
La traïció no és mai un fet habitual. Existeix. És clar que existeix.
Però ni és
