OPINIÓ
«Que demostrin d'una
vegada per totes que l'objectiu prioritari i urgent és sortir corrents
d'Espanya i construir un estat independent al servei de tots els
catalans».
01.06.2016 22:00
Ja hi tornem a ser. Una nova situació que portarà al trencament de la
unitat i a la fi del projecte independentista. El pressupost. Un nou
obstacle insalvable. Ja s’ha acabat. Tanquem la paradeta. Tothom cap a
casa i a viure autonòmicament com a bons catalans. Aquest Onze de
Setembre, que es mobilitzin els tres mil independentistes de pedra
picada que ho havien fet cada any abans de l’esclat democràtic.
Que en som, de catastrofistes! Que sí, que ja ho entenc que toca molt
la pera que fem les coses d’aquesta manera si les podríem fer més
fàcils. Però, noi, no en sabem pas, de fer-ho fàcil. Som així. Algú va
dir que no hi havia camins rectes al món i nosaltres ens ho vam prendre
com una instrucció. Per què hauríem de fer la revolució dels somriures
si volem fer la revolució dels entrebancs? Per què hauríem de voler
eixamplar la base social independentista si podem fer el salt tallant
ben justet? Per què hem de transmetre confiança als qui s’hi han
d’afegir si ens abelleix més posar a prova la paciència dels qui ja hi
són?
Ara és el pressupost. Fa quinze dies era el pacte d’estabilitat. Fa
dos mesos era la moció de reafirmació de la declaració del 9-N. Fa
quatre mesos era la investidura. Fa sis mesos era la declaració d’inici
del procés. Fa vuit mesos era que s’havien de comptar vots i no escons. I
així podríem anar reculant fins a arribar a la llista unitària, la data
i la pregunta de la consulta o la declaració de sobirania…
Un dia vaig escriure que la millor manera de no viure angoixats totes
aquestes situacions era entendre que, com deia Montaigne, la vida és
ondulant. I que, per molts fulls de ruta que s’escriguin, el procés no
és cap simfonia. No hi ha cap grup de persones disposades a interpretar
el seu paper segons una partitura i amb la màxima precisió possible. El
procés és com un concert de jazz. Els músics acorden un ritme, un tema
i, a partir d’ací, es posen a interpretar, a improvisar i a construir la
peça amb la màxima creativitat possible. Hem d’aprendre a escoltar jazz
per no angoixar-nos en aquests dies del judici final que vivim cada dos
per tres.
Però també seria bo d’aprendre a conviure amb una certa incomoditat. A
veure si m’explico. La tranquil·litat absoluta no existeix. I la
seguretat total, encara menys. Mentre hi hagi vida i camí, cal
incorporar un cert grau d’incomoditat en la nostra quotidianitat. En
aquest projecte independentista hi han confluït, per sort, cultures
polítiques i visions ideològiques diferents. I això és una riquesa molt
gran i, a la vegada, una font de complexitat i incomoditat. La CUP és
una incomoditat per a l’independentisme majoritari representat per Junts
pel Sí. Però és una incomoditat necessària per a arribar al final del
trajecte. I Junts pel Sí és una incomoditat per la CUP, que té una
mirada sobre la realitat molt diferent de la majoritària. Però la CUP
sense la majoria independentista tampoc no arribarà mai enlloc.
I això no hi ha qui ho pugui esborrar: la CUP és una incomoditat per
al govern –que voldria tenir l’estabilitat assegurada amb una majoria
absoluta pròpia– i la realitat és una incomoditat per la CUP –que
voldria que el temps històric de la independència i la revolució social
haguessin coincidit i veu que no. I tot plegat és una gran incomoditat
per a molta gent que no és dels uns ni dels altres, que ha posat tot
l’esforç i tota l’esperança per deixar als seus fills, als seus nebots i
als seus néts un país millor, amb més possibilitats de prosperar i més
pau i justícia. Però que veu que ara i adés n’hi ha uns que semblen
disposats a esguerrar-ho tot. I és que tampoc no se n’ha d’abusar, de la
bona fe de la gent.
Potser tenia raó Quim Torra quan, fa poc menys d’un any, defensava la
llista sense partits? Jo no sóc dels qui donen la culpa de tot als
partits. Per mi són imprescindibles i plens de bona gent amb ganes de
servir el país. Però que demostrin d’una vegada per totes que l’objectiu
prioritari i urgent és sortir corrents d’Espanya i construir un estat
independent al servei de tots els catalans. Si no ho fan, tinc pocs
dubtes que un moviment cívic i democràtic de ciutadans lliures els
passarà per damunt sense gaires contemplacions. Que no és la fi del món,
però es poden acabar els torrons.
Enllaç article :
