Divendres 16.10.2015 02:00
 |
| Vicent Partal |
Les revolucions, totes, solen ser ràpides en el moment decisiu, quan
es desencadenen. Però tenen sempre una cuina molt lenta, molt. Ningú no
qüestiona la societat on viu d’avui per demà. Ningú no pretén, d’una
manera natural i epidèrmica, d’enfrontar-se a tot l’ordre vigent que es
desplega davant seu i que d’entrada hom veu impossible de derrotar. Allò
que porta una societat a la rebel·lió és, primer, l’exemple dels qui ja
són rebels, però després, sobretot, la percepció íntima dels ciutadans
–no abstracta, sinó íntima i personal– que viuen una injustícia. Quan la
gent interioritza que viu en una societat injusta, la rebel·lió és
inevitable.
Ahir milions de catalans van tenir aquesta sensació íntima i personal
quan eren davant el TSJC o quan en miraven les imatges. En l’interior,
molts vam sentir que no jutjaven el president de Catalunya, sinó que ens
jutjaven a tots. I això ens va encendre.
