OPINIÓ
«La duresa amb què
els diversos partits van tractar els socialistes és una novetat política
d'una importància colossal. S'ha traçat una ratlla a l'arena, s'ha
alçat un mur: el PSOE ha quedat a una banda i tots els altres s'han
posat a l'altra».
Dijous 3.03.2016 02:00
 |
| Pedro Sánchez PSOE |
Ahir vam viure una de les sessions parlamentàries més dures i
fascinants d’aquests darrers anys al congrés espanyol. Pedro Sánchez
havia de convèncer de les virtuts de la seua proposta de govern, forjada
entre PSOE i Ciutadans. Havia de convèncer-ne Podem, sobretot, i els
altres partits, per intentar la carambola impossible que fa setmanes que
cerca. I no solament no els va convèncer, sinó que va aconseguir alçar
un mur enorme entre el Partit Socialista i la resta, que ara ja no sé si
hi haurà manera de saltar-lo mai.
Fa uns quants dies, vaig dir que em semblava molt significatiu que el
PSOE, amb el pacte amb Ciutadans, s’arriscàs a quedar fora d’allò que
l’imaginari col·lectiu identifica amb ‘l’esquerra’. Però no m’esperava
pas això d’ahir.
.
La duresa amb què els diversos partits van tractar els socialistes és
una novetat política d’una importància colossal. S’ha traçat una ratlla a
l’arena, s’ha alçat un mur: el PSOE ha quedat a una banda i tots els
altres s’han posat a l’altra. Va ser tan contundent i sorprenent com
això. Si és una tàctica per a atraure els socialistes quan s’acabe
l’espectacle d’aquesta setmana, he de dir que em costa molt
d’entendre-la. Però si va més enllà, si Podem, sobretot, creu que pot
menjar-se el PSOE al juny i escull aquest camí, ahir vam assistir a un
tomb impactant i històric de la política espanyola.
No és solament tot allò que s’hi va dir, sinó com es va dir.
L’exemple màxim fou la referència de Pablo Iglesias als assassinats del
GAL, en què inculpà Felipe González davant una bancada socialista que
se’n feia creus, de tot allò que escoltava. O la duresa d’aquell ‘ja
s’ho faran, que nosaltres marxem’, de Joan Tardà. Ni tan sols Joan
Baldoví, de Compromís, no va mostrar una mínima complicitat ni
comprensió envers Sánchez. Ni Francesc Homs, de Convergència, que va
afegir-se al missatge de Tardà, amb un to diferent.
Amb la qual cosa ara resulta que Sánchez està sol i aïllat amb
Rivera. I no en té prou d’escons. O els salva el PP a tots dos –i ahir
no semblava pas que tinguessen intenció de fer-ho– o no hi ha futur
davant seu. Perquè, després de tot allò que es van dir ahir, jo .
Ni la setmana vinent ni l’any vinent. De manera que, o el PSOE canvia
de candidat, o hi haurà unes eleccions en què, per primera volta en la
història, el PSOE apareixerà com un partit de dretes i amb un resultat
que pot ser una autèntica bomba per a Espanya. Si Podem, efectivament,
creix denunciant que el PSOE és de dretes, si l’independentisme català
fa aquesta vegada una aposta unida i forta i encara més si Otegi és
capaç de posar dempeus una alternativa rupturista al País Basc. Quin
horitzó que ens espera al juny!
[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest
editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el
dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió.
VilaWeb necessita més subscriptors per a poder continuar oferint-vos els
seus serveis. Si us en voleu fer, aneu ací. Per saber-ne més, aneu ací.]
Enllaç article :
