L’èxit de les lluites d’alliberament nacional rau en l’encert d’aprofitar les oportunitats de la història
Les elits polítiques catalanes es van arronsar davant la força i el potencial de la mobilització popular
POLÍTICA - BARCELONA
10/09/2024
 |
| Commemoració de la Via Bàltica, a Lituània. TOMS KALNINS / EFE. |
ABEL RIU - BARCELONA
En el seu històric discurs davant el Congrés dels Estats Units el vuit de gener de 1918, el president nord-americà Woodrow Wilson formulà els seus cèlebres “catorze punts”, on afirmà la lliure determinació dels pobles com una de les bases sobre les quals calia construir la pau a l’Europa llavors devastada per la Gran Guerra. Es tractava de la primera ocasió en què el líder d’un estat sobirà es feia seu un principi que durant dècades havia estat pregonat per moviments d’alliberament nacional i per teòrics del socialisme des de Karl Marx fins Vladímir Lenin, supeditant-lo, en el cas d’aquest, als interessos de la revolució proletària i del naixent estat soviètic després.
L’onada d’independències desencadenada arran de la desfeta dels imperis centrals el 1918 i de l’esfondrament de l’imperi rus feu que el nombre d’estats independents al continent passés de 24 a 33, la major part dels nous sorgits a l’Europa central i oriental. Dues dècades després, l’esclat de la Segona Guerra Mundial i les invasions i annexions territorials que es produïren per part de les forces de l’Eix, però també de la Unió Soviètica, tornaren a posar sobre la taula la necessitat de vindicar el dret a l’autodeterminació dels pobles. El 8 d’agost de 1941, Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill signaven la Carta Atlàntica a bord del vaixell de guerra USS Augusta, on, entre d’altres punts, declararen que aquest dret havia de ser un dels preceptes sobre els quals s’havia de bastir l’ordre global de postguerra. Aquesta declaració influiria de forma determinant en la carta fundacional de Nacions Unides del 1945, on la inclusió de l’autodeterminació en l’article primer feu que, si més no formalment, esdevingués un dels principis rectors de l’ordenament jurídic internacional. Durant les dècades posteriors, els principals beneficiaris en serien especialment els territoris colonitzats pels imperis britànic i francès, en molts casos passant per cruents conflictes armats.
En el context de guerra freda, l’autodeterminació fou inclosa com un principi bàsic tant al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides com al Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, l’any 1966. Una dècada més tard, ho fou també en l’Acta Final d’Hèlsinki de 1975, text fundacional del que després esdevindria l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació d’Europa (OSCE). Amb la dissolució de l’URSS i de Iugoslàvia a principis dels anys noranta, tingué lloc la que fins ara ha estat la darrera onada d’independències al continent. Els casos de Montenegro el 2006 i de Kosova el 2008 fixaren la xifra d’estats sobirans europeus en el mig centenar.
Tot i el progrés històric que representà la incorporació de l’autodeterminació al dret internacional contemporani durant el segle XX, els actes de secessió no els crea el dret internacional. Ni abans, ni ara. Durant segles es produïren independències reeixides de territoris pertanyents a antics imperis, com les dels Països Baixos l’any 1648, Portugal el 1668, els Estats Units el 1783, Grècia el 1830, o la major part dels països llatinoamericans durant el segle XIX. Foren molts els pobles que es rebel·laren sense èxit en diverses ocasions al llarg d’aquell mateix segle, com el polonès, en el seu cas davant de l’opressió prussiana, austríaca i russa. Tant abans de 1945 com amb posterioritat, l’èxit o fracàs de les lluites d’alliberament nacional ha vingut donat en gran manera per la capacitat d’aprofitar les finestres d’oportunitat que presentava la història i d’explotar en favor propi els factors fora del control del moviment com el context regional i global, el paper i els interessos de les grans potències o tots aquells esdeveniments imprevisibles que es podien anar produint.
Els moviments d’independència no creen del no-res les condicions fonamentals que contribueixen al seu èxit. Poden, però, aprofitar els moments més propicis que els pot presentar la història. Així, la capacitat d’avaluar i jutjar el context internacional de forma adequada i de posar-lo al servei dels interessos del moviment ha estat una de les qualitats fonamentals de tot lideratge efectiu. De la mateixa forma, ho ha estat també saber contribuir a dotar el moviment d’una determinació que el faci creïble pel que fa a la seva projecció internacional, i entendre el llenguatge i els mecanismes amb els quals opera el poder, prenent plena consciència d’aquests a l’hora d’exercir-lo.
El terreny dels processos d’autodeterminació és i ha estat sempre el dels fets consumats, on es dona una clara dependència entre el vessant intern i l’extern. Un cop declarada la independència, el desplegament d’estructures que permetin el control total o parcial del territori de forma immediata és un requisit en si mateix, així com una condició cabdal per aconseguir qualsevol mena de reconeixement o suport internacional. Tres dècades enrere, aquesta fou la forma d’actuar en processos d’independència reeixits com els dels països bàltics o Eslovènia, on es van imposar la supremacia d’una legalitat i d’una legitimitat pròpies per la via dels fets, i on la capacitat de resistència i de resiliència institucional i civil tingueren, de formes diferents, un paper cabdal.
Reconeixement internacional
