11.11.2013
Per a l'estat espanyol, els Països Catalans som un objecte comú
d'agressió. Amb uns claríssims vasos comunicants entre nosaltres que
realcen d'una manera extremadament gràfica quines són les seues
veritables intencions.
Les revoltes dels docents a les Illes i per RTVV al País Valencià
tornen a posar en el mapa informatiu la qüestió dels Països Catalans
--com ja ho va fer l'extensió de la Via Catalana al nord i al sud de la
frontera de la pròxima república catalana--. Semblava que el preu de
l'onada sobiranista al Principat seria el final del projecte de Països
Catalans. I tanmateix…
És evident que la independència serà només del Principat; ara per
ara i en un horitzó llarg no hi ha cap més possibilitat. Però també és
ben cert, com
deia
dissabte a Perpinyà Miquel Arnaudies, que a partir d'aleshores res no
serà igual tampoc als altres Països Catalans. O que, això ho afegesc jo,
es pot reconèixer en la força renovada dels moviments de la resta del
país el contagi de l'atmosfera d'entusiasme que es viu al Principat.
Especialment al sud, perquè per a l'estat espanyol els Països
Catalans, amb el Principat inclòs, som un objecte comú d'agressió. Amb
uns claríssims vasos comunicants entre nosaltres que realcen d'una
manera extremadament gràfica quines són les seues veritables intencions.
Predicar la moderació a Barcelona veient què fan Rudi, Bauzá i Fabra és
un exercici cínic que els ajuda ben poc a dissimular les intencions
--precisament gràcies a l'existència dels altres Països Catalans--.
Menystenir a València els problemes dels milers i milers de pares que
volen escolaritzar els xiquets en català és un altre exemple, pren una
dimensió d'escarn quan es contrasta amb l'escandalosa defensa de les
vint famílies que volen ser escolaritzades en espanyol a Catalunya.
Durant decennis hi ha hagut un model per als Països Catalans que
bàsicament reivindicava la construcció d'un estat comú. És una
perspectiva que evidentment ha quedat invalidada amb la irrupció del
sobiranisme majoritari al Principat. Però ni els Països Catalans han
desaparegut --i en tenim tot de proves aquestes setmanes-- ni
desapareixeran simplement perquè el Principat cree el seu estat.
Repensar-los, per això, no ha de significar prescindir-ne, com s'han
afanyat a proclamar amb entusiasme alguns, que evidentment no ho havien
vist mai clar. Més aviat a l'inrevés. Avui repensar-los crec que
significa afirmar-los encara més.
O no s'ha evidenciat amb el cas RTVV, per exemple, que al País
Valencià els Països Catalans són també una barrera de defensa del
valencianisme més estricte i acatalà? No haurien tancat Canal 9 si TV3
continuàs emetent…
I el Principat, com es podria pensar a ell mateix sense les
aportacions i el combat de valencians, mallorquins, fragatins o
rossellonesos que han ajudat a fer realitat, tant i tant, això que es
viu ara?
Germà Bel
deia
divendres que els independentistes que ho eren ja als anys setanta i
vuitanta eren molt llestos, perquè havien vist abans que ningú la cara
veritable de l'estat espanyol. Segurament, la gran influència dels
valencians en l'independentisme d'aquells anys n'és una explicació
--mentre al Principat s'emmirallaven amb el peix al cove, al País
Valencià explotaven bombes a ca Fuster i la llengua la postergaven ja
amb la mateixa ànsia els uns i els altres, PSOE i PP.
Prescindir d'aquesta fabulosa visió polièdrica que tant ens
enriqueix a tots, només perquè una altra part del país es fa
independent, no em sembla que tinga gens de trellat. I, tot i que no sé
com ho hem de fer, diria que repensar això que en diem Països Catalans
hauria de ser avui ja un exercici urgent i imprescindible per a tots, de
Salses de Guardamar i de Fraga a Maó.
