Divendres
28.02.2014
06:00
Crònica de la conferència de cloenda que va pronunciar l’historiador i president d’ERC ahir al congrés ‘Catalunya (i els Països Catalans) abans i després de l’Onze de Setembre de 1714’
 |
| Oriol Junqueras, en la conferència de cloenda del congrés. |
El
president d'ERC, en qualitat de doctor i professor d'història de la
UAB, va tancar dijous al vespre el congrés internacional 'Catalunya (i els Països Catalans) abans i després de l'Onze de Setembre de 1714',
que ha portat a Barcelona experts de primer ordre de tots els
territoris del país sobre la guerra de Successió al tron hispànic de fa
tres-cents anys.
Per a la cloenda, els organitzadors van convidar Oriol
Junqueras a parlar de 'L'Onze de Setembre, entre la història i la
memòria', un títol que a priori podia fer pensar en molts possibles
guions. Però, tal com ens té acostumats el Junqueras polític i més
mediàtic, de guió --en la seva intervenció davant una vuitantena de
persones-- només n'hi havia un de ben travat al seu cap, sense cap mena
de suport imprès. Com tampoc no li calia, de fet, el micròfon, amb la
seva veu clara com les seves frases i explicacions; forta com la seva
personalitat; i potent com els seus arguments.
El fil (argu)mental que Junqueras va anar teixint durant
una hora cronometrada de rellotge (molts anys d'experiència a l'aula,
suposo) fou la continuïtat de la memòria històrica dels fets del 1714.
En una magistral lliçó magistral, el professor sense papers va explicar
la història des de l'interior dels catalans de fa tres segles, des de
les seves entranyes, per a mirar de desentranyar, així, quines
motivacions, quins criteris, quins factors els havien empès a entrar de
ple en una guerra d'abast mundial i que, malgrat que hi participaven des
del principi en el bàndol borbònic (havien jurat fidelitat i tot al
pretendent Felip d'Anjou, el 1702), la veien llunyana. Perquè, de fet,
al principi el conflicte es va desenvolupar en fronts de ressonàncies
tan ignotes com l'Amèrica del Nord, el Brasil, l'Índia…
Tot amb tot, va emfasitzar, per algun motiu una part de la
societat catalana va decidir-se a canviar de bàndol i implicar-se
directament en la guerra el 1704. No era una decisió gens senzilla:
deixar el bàndol borbònic i passar-se als aliats partidaris de Carles
d'Àustria implicava per als catalans, d'entrada, una cosa tan impensable
feia ben poc com trobar-se la guerra a les portes de casa. Els
poderosos veïns al nord i a l'est (França i Castella) passaven tot d'una
a ésser els principals enemics, amb el control d'algunes fortificacions
com Barcelona inclòs. No era una decisió gens fàcil, canviar de bàndol:
però ho van acabar fent. Junqueras va mirar de donar-hi una explicació
que, a tots els assistents a la conferència, ens va transportar
fugaçment al segle XXI: els catalans del principi del XVIII pensaven que
si continuaven al bàndol on eren, hi tenien ben poc a guanyar; si el
canviaven, hi guanyaven molt.
D'una banda, l'altre bàndol era molt poderós: una aliança
d'anglesos, austríacs, neerlandesos, portuguesos, savoiards…
Econòmicament també era estimulant, fer el salt al règim borbònic: les
importacions i exportacions catalanes anaven molt vinculades als
anglesos i neerlandesos, controladors de grans rutes comercials navals. I
també calia no menystenir consideracions de caràcter polític: al bàndol
aliat, els catalans podien trobar nombrosos exemples d'estructures
d'estat semblants a les de la Corona d'Aragó, com els models
parlamentistes o constitucionalistes anglès, neerlandès i, a més
distància, l'imperial. A tots aquests elements, deia Junqueras, encara
caldria afegir-hi un altre 'estímul' per a canviar de bàndol durant la
guerra: la repressió creixent dels governants borbònics sobre una part
del país.
Hi havia motius prou sòlids, doncs, per a entendre quins
criteris van empènyer els catalans a adoptar la difícil decisió del
1704. Però totes aquestes motivacions quedarien desdibuixades en la
segona gran aposta dels catalans durant la guerra: la de continuar la
lluita l'estiu del 1713, després de la signatura del tractat d'Utrecht.
Una decisió 'corprenedora', segons Junqueras. L'adjectiu és contundent,
sí, però petit respecte als fets a què s'aplica: després d'una guerra
llarguíssima i devastadora, amb el país pràcticament ocupat per un
exèrcit enemic molt poderós, les autoritats catalanes van decidir
d'obrir 'una nova guerra' amb menys territori que mai i amb menys aliats
que mai. La decisió, actualment, se'ns fa molt més difícil d'entendre
que no pas la del 1704 i, de fet, els factors que explicaven la primera
no es van aplicar en la segona. Hi van intervenir, simplement, uns
altres factors: n'hi havia de politics (la defensa de les institucions),
de caràcter militar (l'esperança que els britànics canviarien d'opinió o
que l'emperador compliria finalment alguna de les moltes promeses)…
La 'corprenedora decisió', presa a partir de molts
criteris, elements i variables barrejats amb pors i esperances, es va
saldar amb la caiguda de Barcelona l'Onze de Setembre de 1714, una data
que s'ha convertit entre els catalans en la condensació de tota la
guerra de Successió a casa nostra: en la concentració de tot aquell
episodi històric, en el seu resum fatídic. I no és estrany, tal com va
demostrar Junqueras amb una corrua de xifres ben gravades a la memòria:
l'11 de setembre de 1714 fou la culminació d'una dècada llarga de guerra
i de tretze mesos eterns de setge; amb noranta mil soldats enemics
ocupant el país (més que no pas famílies al Principat), quaranta mil
dels quals al setge de Barcelona (més soldats que no pas assetjats i una
proporció de forces de deu soldats per cada defensor); amb trenta mil
bombes llançades sobre la capital catalana (una per a cada habitant)… No
és estrany, va reafirmar Junqueras, que la nostra mirada o memòria de
la guerra es concentrés tant en aquell dia del calendari.
Una data, va afegir, que no s'ha perdut mai en la nostra
memòria: 'Que no se'n parli en alguns moments no vol dir que no sigui en
la memòria de la societat', reivindicava: 'Pot voler dir que parlar-ne
no era possible o factible, en certs períodes en què hi havia més pors
que no pas esperances.'
Per exemple, durant la resta del segle XVIII,
amb una repressió de les autoritats borbòniques 'duríssima, brutal'.
Però per poc que s'hi fixin els historiadors, afirmava, al començament
del segle XIX ja hi ha indicis, ací i allà, que denoten la memòria viva,
tot i que ben sovint soterrada, dels fets del 1714. Els napoleònics, va
dir, apel·laven quan van envair Catalunya a la guerra de Successió i a
l'episodi de l'Onze de Setembre per a mirar de trencar vincles
emocionals dels catalans amb Espanya. En episodis de ruptura com aquell,
quan la por disminueix i augmenta l'esperança, Junqueras hi veu sovint
l'emergència d'aquest record, d'aquesta memòria col·lectiva.
Als apunts inexistents de la seva conferència, el
professor i polític va esmentar una imaginària nota a peu de pàgina
final: si el país, la cultura i la llengua han sobreviscut fins ara és
probablement per la combinació de dos grans factors. D'una banda, 'el
caliu de la gent, de les famílies, la brasa discreta, però càlida' (que
explicaria la supervivència del català o del saber fer menestral del
país). I, d'una altra, 'les alenades d'aire nou carregat d'oxigen' que
han representat les aportacions d'unes poques persones que han excel·lit
a escala mundial i que han donat orgull i projecció a aquest país 'de
brasa i caliu'.
Amb el repàs històric enllestit, el Junqueras historiador
va retrobar-se amb el Junqueras polític per a etzibar una conclusió de
passat, present i futur: que l'enamorament per l'esperança i per la
pervivència de la memòria que han mostrat fins ara els catalans
s'imposi, sempre, sobre la por.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada