Una exposició repassa l’enorme figura d'Aureli M. Escarré arran dels 50 anys de les seves declaracions antifranquistes a ‘Le Monde’
Pep Lloveras
 |
| Aureli M. Escarré |
El perfil baix dels dos últims bisbes de Barcelona, allunyats del batec nacional del país, pendents sempre que no se’ls hi pugui dir que fan política però fent-la en silenci o per omissió, contrasta amb la proximitat i potència de Montserrat, que mai no s’ha arronsat, ni ara ni sobretot en els temps foscos de la dictadura. Va ser aleshores, en la dura postguerra, quan va emergir la figura clau d’Aureli M. Escarré, abat del 1946 al 1968, i sobre el qual avui s’ha inaugurat al Palau Robert de Barcelona una exposició arran dels 50 anys de les seves cèlebres declaracions antifranquistes al diari francès ‘Le Monde’.
L’acte, que ha comptat amb una conferència del secretari personal d’Escarré, Aureli Argemí, ha omplert la sala a vessar, amb gent diversa com el secretari de presidència, Jordi Vilajoana, la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, l’activista Arcadi Oliveres o el filòsof Xavier Rubert de Ventós, entre d’altres. El record d’Escarré és encara avui fort i Argemí s’ha servit d’un altre gegant com l’abat Cassià Just per retratar-lo. “Deia Cassià: Escarré no era un home de partit ni de política mesquina. Era un home de tots, que a vegades es pot confondre amb no ser de ningú. Havia superat aquella neutralitat, falsa neutralitat, que el que fa és acabar posant-se a favor del poderosos. Tenia la consciència molta viva: treballava per difondre justícia, confiança i esperança”, ha afirmat Argemí.
Amb aquesta divisa, Escarré va combatre el règim, tot i que també va voler ser mediador i conciliador amb els franquistes. En l’entrevista a ‘Le Monde’, publicada el 14 de novembre del 1963, l’abat denunciava el mutisme còmplice de l’església jeràrquica amb la dictadura, el menysteniment i prohibicions a Catalunya, reclamava la plena llibertat de la llengua i la cultura catalanes, i lamentava que 25 anys després de la guerra encara hi havia gent empresonada per les seves idees. “Tot va ser molt pensat i preparat. Eren unes paraules que anaven més enllà del que textualment deien. I Escarré va tenir el coratge de donar la cara i assumir la responsabilitat tot sol”, ha indicat Argemí.
“Un cop duríssim al règim”
En el context del Concili Vatica II, d’obertura de l’església, Argemí ha considerat que l’afer ‘Le Monde’ va causar “una gran impacte” i va ser “un cop duríssim pel règim i l’església espanyola”. Europa era més conscient del que passava a Espanya. Franco va prohibir que entrés a l’Estat l’edició d’aquell dia 'Le Monde', però després va ser tan maldestre que el règim va contestar les declaracions en els diaris oficials amb la traducció de les paraules d’Escarré. “Total, que tothom les va poder llegir”, ha evidenciat Argemí.
Mentrestant, el Vaticà va reaccionar amb certa complicitat, tot i que l’aleshores un jove Narcís Jubany, a Roma, va posar el crit al cel: “El que ha dit l’abat ho hauríem d’haver dit des d’aquí. Però no hem tingut la valentia”. Després Jubany seria l’últim bisbe barceloní que ha connectat plenament amb la ciutadania.
El cas és que el seu posicionament li va costar a Escarré haver de marxar a Itàlia, del 1965 al 68, quan tornaria a Catalunya malalt de mort. A l’exili va rebre persones d’òrbites molt distants però que el veien com un referent. Ja s’havia guanyat el respecte i admiració de la gent. Potser per això va morir sent conegut com l’abat de Catalunya. Cinquanta anys després, amb les circumstàncies ben diferents, el país segueix en lluita. “Les formes han canviat, però el fons és el mateix”, ha reblat en petit comitè Argemí.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2014/01/la_politica_de_l_abat_de_catalunya_98180.php
