Joan Sales, l’escriptor que no va claudicar davant la derrota

 

 

HISTÒRIA

 

 

 

 

 

12 de novembre de 2025

Per Felix Rabassa

 

 

 

 

 Hi ha figures que transcendeixen la literatura per esdevenir símbols nacionals. Joan Sales i Vallès (Barcelona, 1912 – 1983) és una d’aquestes ànimes indomables que, amb la ploma i amb la vida, van defensar fins al darrer alè la llibertat del seu poble. Soldat republicà, exiliat, editor i escriptor d’una profunditat moral immensa, Sales representa el nacionalisme català fidel, aquell que mai no va acceptar la submissió ni la renúncia a la Nació catalana i no es va doblegar ni davant de la puixança del feixisme espanyol que va sotmetre Catalunya a partir de 1939, ni davant les arbitrarietats i la salvatgia d’una FAI que durant la Guerra de 1936-1939 va cometre crims atroços i va perseguir el catalanisme amb gairebé tanta ràbia com els feixistes.

Nascut en una família amb arrels a la Conca de Barberà, Joan Sales es va formar en un ambient profundament català i compromès amb la seva llengua. Als anys trenta, com tants joves del seu temps, va veure en la República una oportunitat per bastir un país nou, just i sobirà. Quan va esclatar la Guerra Civil, no va dubtar: es va allistar al front per defensar la llibertat i, sobretot, per defensar Catalunya del feixisme espanyol.

A les trinxeres d’Aragó, Sales va viure la barbàrie, la fam i la mort dels companys. D’aquella experiència en sortiria marcat per sempre, i la seva escriptura posterior —especialment

L’abat Oliba, pare de la Nació catalana

 

 

 HISTÒRIA

 

 

 

 

per Felix Rabassa

30.10.2025 

 

En els fonaments de la nostra història s’alça la figura majestuosa de l’abat Oliba, un home que va morir tal dia com avui de l’any 1046, un 30 d’octubre. Aquesta figura transcendental de la nostra terra va saber transformar la fe en cultura i el poder en país. En ell, monjo i comte, savi i polític, s’hi concentra l’esperit fundacional de la Nació catalana, encara a les beceroles però ja decidida a existir per si mateixa, lliure i conscient de la seva identitat

Oliba va néixer cap a l’any 971, fill del comte Oliba (dit Cabreta) de Cerdanya i Besalú i de la seva muller Ermengarda d’Empúries. Era, doncs, un home destinat al poder. Durant anys, fou comte de Berga, Ripoll i Cerdanya. Però el seu destí no era el dels guerrers ni el dels prínceps; era el dels esperits grans que es conjuren per bastir una Nació. El 1002, Oliba va abdicar dels seus títols i va prendre els hàbits benedictins al monestir de Santa Maria de Ripoll, que ell mateix transformaria en un far de cultura i espiritualitat per a tot Occident.

Com a abat de Ripoll i de Cuixà, Oliba va impulsar una revolució silenciosa: la del coneixement, la pau i la consciència nacional. En un temps de violència feudal, ell va promoure la Pau i Treva de Déu, una iniciativa nascuda a Catalunya que volia posar fre a la barbàrie dels senyors i defensar els més febles. Era molt més que una reforma eclesiàstica —era el primer gran pacte civil del nostre poble, una

La capitulació de Cardona, 18 de setembre de 1714: l’últim bastió de la llibertat catalana

 

HISTÒRIA

 

 

 

Per Josep Bellpuig

 

18 de setembre de 2025

 

 

Quan Barcelona va caure l’11 de setembre de 1714, molts van pensar que la causa de la llibertat catalana havia quedat definitivament derrotada. Tanmateix, uns dies més tard, a l’interior del país, encara flamejava l’esperança. El castell de Cardona, la fortalesa més inexpugnable del Principat, resistia com a símbol de dignitat i com a últim bastió d’una nació que es negava a agenollar-se davant l’absolutisme castellà.

Cardona, coneguda com una fortalesa inexpugnable, no era només un castell, sinó la darrera trinxera d’un poble que havia defensat amb ungles i dents les seves constitucions, els seus drets i les seves llibertats. L’11 de setembre no va ser el final immediat de la Guerra de Successió a Catalunya. Els defensors de Cardona, formats per miquelets, soldats regulars i voluntaris, sota el comandament del general Manuel Desvalls, es van mantenir ferms davant les tropes borbòniques.

Durant set dies més, aquells homes van suportar l’assetjament enemic i van refusar la rendició. Sabien que la seva resistència