Joan Sales, l’escriptor que no va claudicar davant la derrota

 

 

HISTÒRIA

 

 

 

 

 

12 de novembre de 2025

Per Felix Rabassa

 

 

 

 

 Hi ha figures que transcendeixen la literatura per esdevenir símbols nacionals. Joan Sales i Vallès (Barcelona, 1912 – 1983) és una d’aquestes ànimes indomables que, amb la ploma i amb la vida, van defensar fins al darrer alè la llibertat del seu poble. Soldat republicà, exiliat, editor i escriptor d’una profunditat moral immensa, Sales representa el nacionalisme català fidel, aquell que mai no va acceptar la submissió ni la renúncia a la Nació catalana i no es va doblegar ni davant de la puixança del feixisme espanyol que va sotmetre Catalunya a partir de 1939, ni davant les arbitrarietats i la salvatgia d’una FAI que durant la Guerra de 1936-1939 va cometre crims atroços i va perseguir el catalanisme amb gairebé tanta ràbia com els feixistes.

Nascut en una família amb arrels a la Conca de Barberà, Joan Sales es va formar en un ambient profundament català i compromès amb la seva llengua. Als anys trenta, com tants joves del seu temps, va veure en la República una oportunitat per bastir un país nou, just i sobirà. Quan va esclatar la Guerra Civil, no va dubtar: es va allistar al front per defensar la llibertat i, sobretot, per defensar Catalunya del feixisme espanyol.

A les trinxeres d’Aragó, Sales va viure la barbàrie, la fam i la mort dels companys. D’aquella experiència en sortiria marcat per sempre, i la seva escriptura posterior —especialment

Incerta glòria— és el testimoni viu d’aquell idealisme trencat però mai extingit. Sales també fou molt crític amb la FAI, els anarquistes, que van dominar Catalunya els primers mesos de la Guerra. Sales creia fermament que estaven infiltrats per agents feixistes espanyols. D’això en parla en profusió a la seva correspondència amb el seu amic, el poeta Màrius Torres. Aquestes missives van ser publicades en un llibre: Cartes a Màrius Torres. 

Amb la victòria franquista, Joan Sales es va veure obligat a emprendre el camí amarg de l’exili. Va passar per França, Santo Domingo i Mèxic, on va viure el dolor de la derrota però també la consciència clara que una nació no mor mentre hi hagi qui la recordi i sobretot qui lluiti per ella. Durant aquells anys foscos, va mantenir viva la llengua catalana en cartes, articles i textos que circulaven entre els exiliats. Tanmateix, la seva relació amb una part de l’exili no va ser sempre la millor. Els exiliats més porucs i més poc combatius s’espantaven quan Joan Sales afirmava, durant la Segona Guerra Mundial, que calia que els catalans organitzessin un exèrcit que es posés a lluitar al costat dels Aliats.

Quan finalment va tornar a Catalunya, el 1948, ho va fer amb una missió: reconstruir culturalment el país des de les cendres. Per a ell, editar, traduir i escriure en català era un acte de resistència nacional. Així va néixer el Club Editor, que esdevindria un far de la literatura catalana sota la dictadura, publicant obres d’autors silenciats com Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga.

Publicada el 1956, Incerta glòria no és només una de les novel·les més grans del segle XX en llengua catalana, sinó també una obra profundament política i nacional. Sales hi retrata la tragèdia de tota una generació que va voler canviar el món i va acabar ofegada per la violència d’una Espanya que odiava Catalunya i per la barbàrie dels anarquistes que van posar la seva revolució particular per davant de la necessitat de guanyar la guerra als franquistes.

El conflicte que hi plana no és només el d’una guerra civil, sinó el d’un poble —Catalunya— condemnat a lluitar per existir. Cada pàgina respira la idea que la dignitat nacional catalana i la consciència moral són inseparables. Sales, amb la seva prosa ardent i lírica, converteix la derrota en una lliçó de perseverança.

Fins al final dels seus dies, Joan Sales va defensar la necessitat d’una Catalunya sobirana i espiritualment lliure. Criticava la submissió cultural, el provincianisme i l’oblit de la pròpia història. Una de les frases recorrents que Sales, de tant en tant, deixava anar era: “Els catalans fa 300 anys hem estat uns imbècils. Hem de deixar de ser catalans? No. Hem de deixar de ser imbècils”.

Per a ell, ser català no era només parlar una llengua, sinó assumir una responsabilitat moral: mantenir viu un poble que l’Estat espanyol volia esborrar. El compromís de Joan Sales no era pas folklòric, sinó ètic i polític: creia que només una Catalunya independent podria garantir la plenitud dels seus ciutadans.

Avui, quan la Nació catalana continua debatent-se entre l’afirmació i la submissió, la figura de Joan Sales ressorgeix com un far de coherència. Ell, que va viure la guerra, l’exili i la censura, ens recorda que la llibertat de Catalunya mai no s’ha d’implorar: es conquereix i es defensa. Llegir-lo és retrobar l’esperit insubornable d’una Catalunya que no es resigna. Sales no només ens llegà la seva obra literària, sinó també l’actitud d’aquell que, davant la derrota, respon amb la fe obstinada d’un poble que vol continuar existint.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.estat.cat/joan-sales-lescriptor-que-no-va-claudicar-davant-la-derrota/