L’abat Oliba, pare de la Nació catalana

 

 

 HISTÒRIA

 

 

 

 

per Felix Rabassa

30.10.2025 

 

En els fonaments de la nostra història s’alça la figura majestuosa de l’abat Oliba, un home que va morir tal dia com avui de l’any 1046, un 30 d’octubre. Aquesta figura transcendental de la nostra terra va saber transformar la fe en cultura i el poder en país. En ell, monjo i comte, savi i polític, s’hi concentra l’esperit fundacional de la Nació catalana, encara a les beceroles però ja decidida a existir per si mateixa, lliure i conscient de la seva identitat

Oliba va néixer cap a l’any 971, fill del comte Oliba (dit Cabreta) de Cerdanya i Besalú i de la seva muller Ermengarda d’Empúries. Era, doncs, un home destinat al poder. Durant anys, fou comte de Berga, Ripoll i Cerdanya. Però el seu destí no era el dels guerrers ni el dels prínceps; era el dels esperits grans que es conjuren per bastir una Nació. El 1002, Oliba va abdicar dels seus títols i va prendre els hàbits benedictins al monestir de Santa Maria de Ripoll, que ell mateix transformaria en un far de cultura i espiritualitat per a tot Occident.

Com a abat de Ripoll i de Cuixà, Oliba va impulsar una revolució silenciosa: la del coneixement, la pau i la consciència nacional. En un temps de violència feudal, ell va promoure la Pau i Treva de Déu, una iniciativa nascuda a Catalunya que volia posar fre a la barbàrie dels senyors i defensar els més febles. Era molt més que una reforma eclesiàstica —era el primer gran pacte civil del nostre poble, una

afirmació que la justícia i la convivència havien d’estar per damunt de les armes. Per damunt de tot Oliba era un home d’ordre, un seny ordenador, que va posar fi a la violència sense fre dels feudals i que volia fer, bastir, construir.

A la seva ombra, els monestirs catalans es convertiren en escoles de saviesa i de llibertat. De Ripoll, on ell mateix havia promogut un extraordinari escriptori de traduccions i còpies de manuscrits, en sortiren els textos que preservarien la ciència i la filosofia clàssica per al futur de Catalunya, d’Europa i de tot el món Occidental. Allà, en aquelles silents galeries de pedra, Catalunya s’alçava com a poble culte, conscient del seu paper en la Història.

Però l’abat Oliba no fou només un home d’esperit i de ploma; fou també un constructor de país, literalment. En els confins encara deshabitats dels comtats catalans, ell va dirigir una de les grans empreses històriques del nostre poble: la repoblació de les terres conquerides a l’islam i la reorganització dels espais buits entre el Llobregat i el Segre.

Amb una visió política i espiritual alhora, Oliba va fomentar la fundació de pobles, esglésies i monestirs que havien de donar vida a les terres alliberades. La seva mà es fa present en la repoblació del Berguedà, Osona, el Ripollès i el Bages, zones on els monestirs esdevingueren nuclis de vida, de treball i d’ordre. Allí on hi havia runes i boscos, ell hi portà comunitats de pagesos, clergues i artesans que bastiren una nova Catalunya, fruit de la pau i de la fe. Es bastiren pobles i comarques senceres que serien repoblades amb catalans del Pirineu i amb occitans de més enllà. Era el naixement d’una nova civilització.

Gràcies a la seva obra, el país s’estenia cap al sud i es consolidava com una Nació cada cop més cohesionada, amb l’Església com a columna vertebral i el poble com a força creadora. L’abat Oliba va fer de la repoblació una epopeia nacional, en què cada temple i cada poble fundat eren una pedra més en la construcció d’una pàtria que començava a reconèixer-se.

L’abat Oliba no només fou un home de fe, sinó també un visionari polític. A ell devem, en gran part, la consolidació de Montserrat com a lloc de culte sagrat del poble català (enguany Montserrat celebra el seu Mil·lenari) i la represa del temple de Vic, símbol de la renaixença espiritual d’aquell temps. A més, fou ell qui propugnà la concòrdia entre els comtats catalans, contribuint a la seva unitat sota un mateix esperit de pau i cultura.

En una època sense reis catalans ni Constitucions, Oliba va actuar com un veritable pare de la pàtria, posant les primeres pedres del que, amb el temps, seria la nostra identitat catalana. En les seves mans, el llatí dels monjos començava a cedir pas al català dels pagesos i dels mercaders; en la seva visió, la Nació començava a reconèixer-se com a tal.

Quan va morir, l’any 1046, l’abat Oliba deixava enrere una obra que havia de perdurar segles. Va ser el primer a donar una forma moral i espiritual al que s’anomenaria Catalunya. En ell s’hi fonen la fe i la raó, la cultura i la política, la serenor monàstica i la força de la terra. Sense Oliba, potser Catalunya no hauria tingut l’ànima que la va fer resistir tantes maltempsades.

Avui, mil anys després, quan encara lluitem per mantenir viva la nostra Nació, la nostra llengua i la nostra llibertat, cal recordar la seva lliçó: que un poble només és gran quan és conscient dels seus valors, que uneix Fe amb Raó i que vol construir un futur pròsper i gloriós per als seus descendents.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.estat.cat/labat-oliba-pare-de-la-nacio-catalana/