El Tribunal General de la Unió Europea celebra aquest dijous la primera vista sobre la immunitat dels eurodiputats catalans
Foto: ACN
Dijous 24-11-2022
El primer assalt de l’exili a Luxemburg serà aquest dijous a les 14 hores a la sala blava del Tribunal General de la Unió Europea (EU).
La defensa dels eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín exposaran
davant del tribunal que el llavors president de l’Eurocambra, David Sassoli, havia d’haver defensat la seva immunitat davant les euroordres de detenció dictades pel jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, el 14 l’octubre de 2019 (un cop condemnats els presos polítics per sedició, malversació i desobediència per l’1-O) i el 4 novembre de 2019. És la causa T-115/20. Cal recordar que Clara Ponsatí
va obtenir l’acta l’1 de febrer de 2020, quan van marxar els diputats
britànics pel Brexit, i en aquest procediment no hi apareix, però sí en
la vista de divendres al TGUE, on l’advocat de tots tres, Gonzalo Boye,
reclamarà que el TGUE anul·li l’aprovació del Parlament
Europeu d'aixecar-los la immunitat per atendre el suplicatori del jutge
Pablo Llarena per entregar-los a l’Estat espanyol per jutjar-los
pels fets de l’1-O del 2017.
El president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín
van ser escollits eurodiputats per Junts l’estiu del 2019, però no
van poder accedir amb garanties al Parlament Europeu, a Brussel·les,
fins al 20 desembre del 2019. A l’estiu, el llavors
president de la cambra, Antonio Tajani, els va barrar el pas, i no ho
van poder fer fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE)
va resoldre que Oriol Junquerasgaudia de la immunitat parlamentària quan va ser jutjat i condemnat pel Tribunal Suprem a 13 anys de presó pels delictes de sedició i
Les dades de
l’estudi de la Plataforma per la Llengua evidencien que bona part del
greu problema lingüístic que tenim tan sols el podem atribuir als
catalanoparlants
La Plataforma per la Llengua va presentar ahir l’InformeCat,
un treball anual que considera una cinquantena de dades amb la intenció
d’entendre millor quina és la salut del català. Enguany m’ha cridat
especialment l’atenció una dada que em sembla especialment preocupant: el 50,9% dels catalanoparlants creuen que la submissió lingüística –el fet de canviar a l’espanyol o al francès quan un dels interlocutors no parla català– no significa cap perill per a la llengua catalana.
Fa
molts anys, quan estudiava a la Universitat de València, un dia vaig
tenir la sort de conversar una llarga estona, en companyia d’un grup de
companys, amb el professor Manuel Sanchis Guarner. El
doctor Sanchis Guarner era una persona excepcionalment afable, moderada i
exquisida en les formes, un savi valencianista de la vella escola que
havia patit la guerra i l’exili. El seu despatx era atapeït de llibres i
papers i a mi em va sorprendre especialment que sobre la taula tingués
una senyera de la ciutat de València, amb blau, que en aquell moment era
una arma llancívola de l’extrema dreta contra el catalanisme. Vull dir
–per situar el lector que no el conega– que el professor Guarner no era
en cap cas allò que en podríem considerar un extremista. En absolut.
I, tanmateix, com que sabia bé de què parlava, durant la conversa
Sanchis Guarner va afirmar amb rotunditat, radical, arran de la nostra
preocupació per l’ascens de l’espanyol: “Una llengua no mor perquè no tinga nous parlants, mor si els que la parlen deixen de parlar-la.”
Aquesta lliçó, tan elemental, la vaig aprendre ben apresa i m’ha
acompanyat tota la vida. I per això m’és tan difícil ara d’entendre que
per a la meitat dels catalanoparlants siga un fet normal deixar de fer
servir el català si un interlocutor no el sap, sense ni considerar, pel
que es veu, quina conseqüència té aquest gest.
Perquè podeu estar segurs que aquest gest és responsable de bona part
de la sensació que tots tenim que el català va essent arraconat als
nostres carrers. Si la meitat dels catalanoparlants actius deixen de
ser-ho a la primera avinentesa, és normal que tots tinguem la sensació
que la nostra llengua és menys parlada avui que ahir. Quantes converses
canvien de llengua malgrat que la majoria dels parlants són catalans i
l’excepció en el grup és qui parla castellà? Quantes voltes dos
catalanoparlants parlen avui innecessàriament en castellà entre ells,
sense saber que tots dos poden parlar en la seua llengua? Sobre això,
una dada del mateix estudi: només un 43% dels catalanoparlants quan es
troben amb un desconegut li parlen en primera instància en català.
Hi ha sociolingüistes que per a explicar això que passa ens parlen de la “dissimulació lingüística”. Que diuen que dissimulem ser catalanoparlants. I jo estic convençut que aquesta dissimulació té molt a veure amb la por històrica de la repressió, una por que clarament ha ressuscitat després de la violència espanyola desencadenada el Primer d’Octubre.
Ara, no tot és això. Perquè ara paguem també la frivolitat dels partits independentistes en el terreny lingüístic durant tota la dècada passada.
Aquella acceptació acrítica del bilingüisme que va proposar per
interessos electorals Oriol Junqueras i que després Artur Mas i Carles
Puigdemont van acceptar, afirmant tots que en la república catalana el
castellà també seria una llengua oficial, exactament igual que el català
i amb els mateixos drets. No ens enganyem: el resultat que
l’independentisme haja assumit i copiat les consignes de Ciutadans és
constatar ara, com fa l’enquesta de la Plataforma per la Llengua, que
solament un 38% dels simpatitzants d’ERC consideren que la submissió del
català siga un perill per a la llengua. O que en el cas de Junts i la
CUP la xifra dels que consideren que la submissió del català és un
perill per al futur del català puge fins al 63%, però que, alhora, un de
cada tres no veja cap perill a abandonar la llengua pròpia davant
qualsevol que els parle en castellà.
És una qüestió greu, en qualsevol cas, i ens cal per tant fer molta
feina. Sobretot capgirant el discurs sobre el català fins al lloc on
havia d’haver estat sempre: als Països Catalans som víctimes d’una situació social de diglòssia, una imposició del castellà. I,
després, adonant-nos que és una imposició a la qual nosaltres mateixos
contribuïm perquè no fem cas de la sàvia explicació del professor
Sanchis Guarner: una llengua no mor perquè no tinga nous parlants, mor
si els que la parlem deixem de parlar-la.
I rectificant, per tant.
PS. Ahir el conseller Gonzàlez-Cambray va reconèixer
davant el parlament que no podia impedir l’aplicació del 25% de
castellà en els vint-i-sis centres on els tribunals l’han imposat i que,
per tant, aquesta és la realitat que tenim. Mesos enrere, Gabriel
Rufián, el president Aragonès i el conseller mateix ens van titllar de
mentiders els qui vam explicar que el seu triomfalisme –afirmant a so de
bombo i platerets que s’havia aconseguit de frenar l’aplicació del 25%,
amb aquell pacte infame que van perpetrar entre ERC, Junts, el PSC i
els comuns– era fals i no es corresponia amb la realitat. Ara què?
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors,
perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent.
Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els
que tenim ara!
El dinar de la presidenta Roberta Metsola amb la cúpula del PP en ple litigi per la immunitat de Puigdemont no és anecdòtic
Salutació entre el president espanyol Pedro Sánchez i el president del
Tribunal Europeu de Drets Humans Guido Raimondi a Estrasburg el 7 de
febrer del 2019. Fotografia: ACN.
Redacció
22.11.2022 - 12:36
Actualització: 22.11.2022 - 12:41
La presidenta del Parlament Europeu, la conservadora maltesa Roberta Metsola,
ha visitat Barcelona aquest cap de setmana passat. Ho ha fet
curiosament quan té oberta una polèmica amb la Junta Electoral espanyola
(JEC) per la validesa de les acreditacions com a eurodiputats de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Toni Comín i Jordi Solé,
perquè cap d’ells no ha jurat la constitució espanyola. I precisament
aquesta setmana hi ha dues vistes al Tribunal General de la UE en el
litigi entre els eurodiputats i el Parlament Europeu per la seva
immunitat com a eurodiputats. El cas és que El Mundoha publicat que divendres Metsola va tenir un dinar amb la cúpula del PP espanyol,
que li va voler fer entendre que no poden ser eurodiputats i que la JEC
té raó. Segons el diari, Metsola va dir que tenia intenció de
retirar-los les credencials, però que li mancava l’informe dels serveis
jurídics per poder-ho fer. Tant si és certa aquesta informació com si
no, la coincidència del dinar amb un moment tan rellevant no sembla
anecdòtica, perquè recentment hi ha hagut uns quants precedents de
trobades sospitosament coincidents com aquesta.
N’hi
ha dues que van ser just i abans i just després del moment més
transcendental del procés al TJUE sobre les pre-judicials de Pablo
Llarena, la vista oral del 5 d’abril. En aquella sessió, va sorprendre
molt la posició que va tenir l’advocada de l’estat de Bèlgica, que és
una de les parts en la causa en què el tribunal ha de decidir si la
justícia belga va fer bé de rebutjar l’euroordre de Pablo Llarena contra
Lluís Puig. Durant els mesos de tramitació de les qüestions
pre-judicials de Llarena, la posició de Bèlgica en les al·legacions
escrites, a les quals va tenir accés VilaWeb, era indiscutiblement
favorable a la decisió dels seus jutges, és a dir, a la denegació de
l’extradició pel risc de violació de drets fonamentals.
El sorprenent canvi de posició de Bèlgica
Però aquell dia, els representants del govern belga es van
fer enrere, es va desentendre de la decisió del Tribunal d’Apel·lació
de Brussel·les de denegar l’euroordre, va dir que no volia entrar a
valorar les decisions dels jutges per a preservar la separació de
poders… Un tomb argumental que va deixar sorpresos els magistrats, que
van insistir a preguntar a Bèlgica per la seva posició. No se’n sabien
avenir. I en aquella sessió no es va arribar a entendre aquell canvi de
posició.
Què va passar abans? L’única dada comprovable és que només
dues setmanes abans d’aquella vista, el president del govern espanyol,
Pedro Sánchez, va anar a visitar el primer ministre de Bèlgica,
Alexander de Croo, amb qui es va reunir a la residència oficial a
Brussel·les del dirigent flamenc. Aquella reunió tenia el propòsit
oficial de tractar la crisi energètica derivada de la guerra d’Ucraïna,
tot i que la Moncloa va voler destacar també “les excel·lents relacions bilaterals entre ambdós països”.
Lenaerts, de la topada amb Boye a la recepció a la Zarzuela
No només hi va haver aquesta coincidència en relació amb
el judici al TJUE. Si poc abans Sánchez es reunia amb el cap del govern
belga, que és part en el litigi, només un mes després el rei espanyol
Felipe VI i el president del Tribunal Constitucional espanyol, Pedro
González Trevijano, rebien amb tots els honors ni més ni menys que el
president del Tribunal de Justícia de la UE, Koen Lenaerts.
Lenaerts venia de tenir en aquella vista del 5 d’abril una
topada amb l’advocat Gonzalo Boye precisament sobre l’efectivitat dels
recursos que els exiliats i els presos polítics havien anat presentant
al Tribunal Constitucional espanyol. En aquella discussió, Boye mirava
de fer entendre a Lenaerts que el TC no és una via de recurs eficaç per
als dirigents independentistes catalans (no en va, la tramitació
intencionadament dilatòria dels primers recursos dels presos va motivar
la vaga de fam d’alguns d’ells), però Lenaerts deia que sí que l’era, ni
tan sols ho discutia, malgrat la ingent documentació aportada per les
defenses dels exiliats. Poc temps després Lenaerts era convidat al TC,
on va impartir una conferència en què va defensar la primacia del dret
de la Unió.
La visita desvergonyida de Sánchez al TEDH
Però el cas més sonat de coincidències d’aquest tipus el
va protagonitzar Pedro Sánchez en una visita gens dissimulada al
president del Tribunal Europeu dels Drets Humans, Guido Raimondi, just
quan començava el judici contra els presos polítics al Tribunal Suprem,
el febrer del 2019. La reunió es va fer a la seu del TEDH, a Estrasburg,
només cinc dies abans de l’inici del judici, la sentència del qual és
examinada ara pels magistrats d’aquest tribunal per les múltiples
denúncies per part dels condemnats de les violacions dels drets humans
de què van ser víctima.
Segons la Moncloa, Sánchez va traslladar a Raimondi “el
respecte d’Espanya a la seva jurisprudència i el suport constant del
govern espanyol a la promoció dels drets humans”, i va negar que
haguessin parlat del judici. No podien fer cap altra cosa, perquè
reconèixer-ho hauria estat molt comprometedor sobre la ingerència del
poder executiu d’un estat sobre la feina d’un tribunal de jurisdicció
europea. Però tant si en van parlar com si no, la vista ja va ser per si
sola tota una declaració d’intencions.
També sembla clara la intenció de la cúpula del PP
espanyol de convidar a dinar a Metsola quan hi ha en joc el
reconeixement de totes les prerrogatives dels eurodiputats
independentistes catalans. Puigdemont ha demanat explicacions a Metsola
per la informació d’El Mundo. Però encara no hi ha cap resposta ni
explicació des de la presidència del Parlament Europeu:
The Spanish press says that @EP_President revealed in Barcelona that she will withdraw my seat as deputy. We had more than a million votes and won the elections in Catalonia. And such decision would contradict the decision of the General Court. An explanation is needed. pic.twitter.com/kHNJd7QgPD
