ANÀLISI CRÍTICA
Sílvia Orriols va posar cua, targeta, vel, quatre milions als sindicats i Carles Vilajosana. Salvador Illa va respondre amb «demagoga», un atles i la mateixa moqueta. El país, aquest cop, hi era. El president, no.
2-10-2026
per Rubèn Novoa
BARCELONA (30/09/2026).— Ahir, Salvador Illa va ocupar una hora i tres quarts per dir «ja som aquí». El país no hi era. Avui, Sílvia Orriols i Serra ha pujat al faristol disset minuts i mig i ha tornat a posar el país dins l’hemicicle: el que no té mútua, el que espera el tren que no arriba, el que deixa el fill «dins el gueto en què han reconvertit l’escola pública». El president ha contestat com contesta una sucursal quan li porten la factura. No ha discutit la factura. Ha discutit qui la llegeix.
«Cada cop hi ha menys concordança entre els discursos grandiloqüents i optimistes que formulen aquí dins i la vida quotidiana de qui fa mans i mànigues per sobreviure fora d’aquest hemicicle.» Aquesta és l’acta del Debat de Política General. La resta —Ucraïna, la conferència de regions, el PIB de 364.765 milions, el fons de vint-i-cinc— és atrezzo. Orriols no ha esgotat els trenta minuts. No calia. El règim ja havia fet la feina d’ahir: homilia, cartell de l’espardenya i l’esvàstica, adjectius a punt. Ella ha fet l’altra: nomenar el que Palau disfressa.
La veueta fina administra. No governa
«Vostè surt aquí davant i amb veueta fina, sense expressivitat, ens diu que tot anirà bé. Es pensa que parlant fluixet farà funcionar els trens, que escurçarà les llistes d’espera o que reduirà el tràfic de drogues que s’ensenyoreix dels nostres carrers?» No era un atac de caràcter. Era la descripció del càrrec. Illa no governa un país. El pronuncia. «No necessitem un gurú que ens faci de guia espiritual o que ens transmeti calma. Necessitem un president que resolgui els problemes en comptes d’enquistar-los. Un dirigent que recondueixi el país cap al seny i l’ordre, no cap al cau de l’extrema esquerra on vostè fa anys que estiueja.»
La marca de Palau —prosperitat compartida— ha quedat en evidència comptable. «L’únic que ha estat capaç de compartir en aquests dos anys de desgovern és el frau de la DGAIA i el fracàs de les proves PISA. Suposo que tampoc podíem pas esperar gaire res més de qui no sap ni comprar mascaretes.» «Presumeixen del PIB del país, però amaguen el PIB per habitant. La població no para de créixer, però el registre de contribuents s’estanca.» Catalunya, ha dit, «viu a les enfosques socialistes, sotmesa a un eclipsi permanent». El president que ahir va vendre el PIB agregat com a doctrina europea no ha dedicat un paràgraf, avui, a explicar per què cada cop som més a repartir la mateixa riquesa.
Quatre preguntes. Cap resposta. Com pot prosperar un país que importa mà d’obra barata sense planificació i permet «reagrupaments familiars a punta pala»? Com pot prosperar una societat que s’acarnissa fiscalment contra qui treballa i gratifica «qui ganduleja o abusa impunement del sistema»? Com pot prosperar un país «que és capaç de sacrificar el seu propi marc de drets i llibertats per estalviar-se confrontacions amb la Comissió Islàmica»? «Com pot prosperar una nació si qui la governa la vol sotmesa, saquejada, rendida, assimilada? No pot. Vostès en són l’evidència.» El faristol no demanava un atles. Demanava un Govern. No n’hi ha hagut.
Illa gasta en escena el que no gasta en aula. «La vocació de servei públic no necessita partides pressupostàries per poder executar-se: o es té o no es té.» La imatge no ho és tot. «Pregunti-ho als mestres d’aquest país.» Els milions de propaganda institucional «només han pogut convèncer Comissions Obreres i UGT»: més de quatre milions d’euros públics d’ençà que governa. «Això que la patronal compri el favor dels sindicats amb diners de tots no és un modus operandi capitalista? No eren socialistes, vostès? De paraula i prou, suposo.» El socialisme d’etiqueta i mariscada ha quedat descrit. El president no l’ha desmentit. L’ha disfressat de moqueta compartida.
