divendres, 2 d’octubre del 2026

ANÀLISI: Tres adjectius no rebaten ni PISA ni un mort

 

 

ANÀLISI CRÍTICA

 

 

Sílvia Orriols va posar cua, targeta, vel, quatre milions als sindicats i Carles Vilajosana. Salvador Illa va respondre amb «demagoga», un atles i la mateixa moqueta. El país, aquest cop, hi era. El president, no.

 

 


 

2-10-2026

per Rubèn Novoa 

 

BARCELONA (30/09/2026).— Ahir, Salvador Illa va ocupar una hora i tres quarts per dir «ja som aquí». El país no hi era. Avui, Sílvia Orriols i Serra ha pujat al faristol disset minuts i mig i ha tornat a posar el país dins l’hemicicle: el que no té mútua, el que espera el tren que no arriba, el que deixa el fill «dins el gueto en què han reconvertit l’escola pública». El president ha contestat com contesta una sucursal quan li porten la factura. No ha discutit la factura. Ha discutit qui la llegeix.

«Cada cop hi ha menys concordança entre els discursos grandiloqüents i optimistes que formulen aquí dins i la vida quotidiana de qui fa mans i mànigues per sobreviure fora d’aquest hemicicle.» Aquesta és l’acta del Debat de Política General. La resta —Ucraïna, la conferència de regions, el PIB de 364.765 milions, el fons de vint-i-cinc— és atrezzo. Orriols no ha esgotat els trenta minuts. No calia. El règim ja havia fet la feina d’ahir: homilia, cartell de l’espardenya i l’esvàstica, adjectius a punt. Ella ha fet l’altra: nomenar el que Palau disfressa.

La veueta fina administra. No governa

«Vostè surt aquí davant i amb veueta fina, sense expressivitat, ens diu que tot anirà bé. Es pensa que parlant fluixet farà funcionar els trens, que escurçarà les llistes d’espera o que reduirà el tràfic de drogues que s’ensenyoreix dels nostres carrers?» No era un atac de caràcter. Era la descripció del càrrec. Illa no governa un país. El pronuncia. «No necessitem un gurú que ens faci de guia espiritual o que ens transmeti calma. Necessitem un president que resolgui els problemes en comptes d’enquistar-los. Un dirigent que recondueixi el país cap al seny i l’ordre, no cap al cau de l’extrema esquerra on vostè fa anys que estiueja.»

La marca de Palau —prosperitat compartida— ha quedat en evidència comptable. «L’únic que ha estat capaç de compartir en aquests dos anys de desgovern és el frau de la DGAIA i el fracàs de les proves PISA. Suposo que tampoc podíem pas esperar gaire res més de qui no sap ni comprar mascaretes.» «Presumeixen del PIB del país, però amaguen el PIB per habitant. La població no para de créixer, però el registre de contribuents s’estanca.» Catalunya, ha dit, «viu a les enfosques socialistes, sotmesa a un eclipsi permanent». El president que ahir va vendre el PIB agregat com a doctrina europea no ha dedicat un paràgraf, avui, a explicar per què cada cop som més a repartir la mateixa riquesa.

Quatre preguntes. Cap resposta. Com pot prosperar un país que importa mà d’obra barata sense planificació i permet «reagrupaments familiars a punta pala»? Com pot prosperar una societat que s’acarnissa fiscalment contra qui treballa i gratifica «qui ganduleja o abusa impunement del sistema»? Com pot prosperar un país «que és capaç de sacrificar el seu propi marc de drets i llibertats per estalviar-se confrontacions amb la Comissió Islàmica»? «Com pot prosperar una nació si qui la governa la vol sotmesa, saquejada, rendida, assimilada? No pot. Vostès en són l’evidència.» El faristol no demanava un atles. Demanava un Govern. No n’hi ha hagut.

Illa gasta en escena el que no gasta en aula. «La vocació de servei públic no necessita partides pressupostàries per poder executar-se: o es té o no es té.» La imatge no ho és tot. «Pregunti-ho als mestres d’aquest país.» Els milions de propaganda institucional «només han pogut convèncer Comissions Obreres i UGT»: més de quatre milions d’euros públics d’ençà que governa. «Això que la patronal compri el favor dels sindicats amb diners de tots no és un modus operandi capitalista? No eren socialistes, vostès? De paraula i prou, suposo.» El socialisme d’etiqueta i mariscada ha quedat descrit. El president no l’ha desmentit. L’ha disfressat de moqueta compartida.

L’escola que diu inclusiva i la targeta que no vol foto

El fracàs de Sánchez amb els decrets d’habitatge obre la porta a un eventual avançament electoral

 

ESPANYA

 

 

Junts vota contra els textos aprovats pel Consell de Ministres | El president del govern espanyol apostava per esgotar la legislatura i fer eleccions el 2027, però ara no es descarta una convocatòria immediata 

 

 

E 134 l president del Govern, Pedro Sánchez, i ministra d'Habitatge i Agenda Urbana, Isabel Rodríguez, en arribar a una sessió plenària / Eduardo Parra / Europa Press

 

Josep Maria Botanch

2-10-2026 15:52

 

Els decrets d’habitatge que el govern de Pedro Sánchez ha convertit en la seva bandera aquesta setmana han fracassat. Aprovats a correcuita i portats al Congrés a tota velocitat, no s’han pogut convalidar al Congrés després que la negociació iniciada amb Junts descarrilés. Junts per Catalunya ha complert el va anunciar ahir a la nit i els ha tombat. La formació de Carles Puigdemont, reunida ahir a la nit en una executiva nacional d’urgència abans del ple, havia demanat la retirada dels textos per obrir una negociació discreta. La negativa de l’executiu estatal a frenar la tramitació ha abocat la cambra baixa a una votació, que s’ha fet en veu alta i per crida, que ha evidenciat la fragilitat de la majoria de la investidura i que, fins i tot abans, ja ha desfermat els rumors d’un eventual avançament electoral a l’Estat, que podria ser el 29 de novembre. El mateix Sánchez ha fet ús de la

Una jutge admet a tràmit la demanda contra la infiltrada a Girona per vulneració del dret a la intimitat

 

 

REPRESSIÓ

 

 

Després que l'Audiència arxivés la querella, l'activista Òscar Campos obre la via civil i acusa l'agent M. I. T. d'haver-se introduït en la seva esfera personal més íntima sense el seu consentiment i haver difós la informació als seus superiors jeràrquics

 

 

Presentació de la querella al Col·legi d'Advocats de Girona | Joan Aureli Martí


Gemma Garcia

2-10-2026 

 

 

Totes les querelles pels casos d’infiltració policial han topat amb un mur judicial, però ara s’ha obert una esquerda per la via civil. El Jutjat de Primera Instància número 3 de Girona ha admès a tràmit la demanda de l’activista Òscar Campos contra la infiltrada M. I.T. per vulneració del dret fonamental a la intimitat.

L’agent del Cos Nacional de Policia espanyol va ser el quart talp de la promoció del 2019 descobert per la Directa i es va infiltrar en els moviments independentista, antiracista i per l’habitatge a Girona. Durant els tres anys que va durar l’operació, va obtenir informació reservada de diverses entitats, que continuen batallant en el front judicial perquè els fets siguin investigats. També va mantenir una relació sentimental estable amb l’activista Òscar Campos, un dels encausats pel tall de les vies de l’AVE en el primer aniversari de l’1 d’octubre.

Tot i que la via civil no era la prioritària, l’advocat Benet Salellas subratlla que també contribueix a la tasca de fiscalització i rendició de comptes de la funcionària pública

Com en els altres tres casos d’infiltració policial, tant el jutjat d’instrucció com l’Audiència van arxivar la querella criminal contra l’agent i els seus comandaments pels delictes de tortura i contra la integritat moral, descobriment i revelació de secrets i lesions. Les resolucions van concloure que la infiltrada no es va “extralimitar” i que va actuar amb “consentiment”.

Tot i que la via civil no era la prioritària, més enllà de les conseqüències jurídiques que se’n derivin, l’advocat Benet Salellas subratlla que també contribueix a la tasca de fiscalització i rendició de comptes de la funcionària pública. A més, posa en valor que, quan una persona ha estat víctima de l’actuació d’un poder de l’Estat, obtingui alguna mena de tutela judicial, que fins ara no havia existit. “És un pas endavant contra la impunitat”, conclou l’advocat.

Per la seva banda, el president d’Òmnium Cultural, una de les entitats impulsores del procediment judicial, justifica la via civil com a estratègia complementària a la penal. Xavier Antich denuncia que la judicatura espanyola “no té cap mena de voluntat d’aclarir responsabilitats”, i afegeix “resulta molt preocupant que les garanties judicials no s’activin, sinó que, al contrari, redoblin els esforços per tapar-ho tot, en lloc de protegir els drets fonamentals de les persones. És esgarrifós i vergonyós”.

La família, el domicili i les comunicacions