Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris anàlisi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris anàlisi. Mostrar tots els missatges

divendres, 2 d’octubre del 2026

ANÀLISI: Tres adjectius no rebaten ni PISA ni un mort

 

 

ANÀLISI CRÍTICA

 

 

Sílvia Orriols va posar cua, targeta, vel, quatre milions als sindicats i Carles Vilajosana. Salvador Illa va respondre amb «demagoga», un atles i la mateixa moqueta. El país, aquest cop, hi era. El president, no.

 

 


 

2-10-2026

per Rubèn Novoa 

 

BARCELONA (30/09/2026).— Ahir, Salvador Illa va ocupar una hora i tres quarts per dir «ja som aquí». El país no hi era. Avui, Sílvia Orriols i Serra ha pujat al faristol disset minuts i mig i ha tornat a posar el país dins l’hemicicle: el que no té mútua, el que espera el tren que no arriba, el que deixa el fill «dins el gueto en què han reconvertit l’escola pública». El president ha contestat com contesta una sucursal quan li porten la factura. No ha discutit la factura. Ha discutit qui la llegeix.

«Cada cop hi ha menys concordança entre els discursos grandiloqüents i optimistes que formulen aquí dins i la vida quotidiana de qui fa mans i mànigues per sobreviure fora d’aquest hemicicle.» Aquesta és l’acta del Debat de Política General. La resta —Ucraïna, la conferència de regions, el PIB de 364.765 milions, el fons de vint-i-cinc— és atrezzo. Orriols no ha esgotat els trenta minuts. No calia. El règim ja havia fet la feina d’ahir: homilia, cartell de l’espardenya i l’esvàstica, adjectius a punt. Ella ha fet l’altra: nomenar el que Palau disfressa.

La veueta fina administra. No governa

«Vostè surt aquí davant i amb veueta fina, sense expressivitat, ens diu que tot anirà bé. Es pensa que parlant fluixet farà funcionar els trens, que escurçarà les llistes d’espera o que reduirà el tràfic de drogues que s’ensenyoreix dels nostres carrers?» No era un atac de caràcter. Era la descripció del càrrec. Illa no governa un país. El pronuncia. «No necessitem un gurú que ens faci de guia espiritual o que ens transmeti calma. Necessitem un president que resolgui els problemes en comptes d’enquistar-los. Un dirigent que recondueixi el país cap al seny i l’ordre, no cap al cau de l’extrema esquerra on vostè fa anys que estiueja.»

La marca de Palau —prosperitat compartida— ha quedat en evidència comptable. «L’únic que ha estat capaç de compartir en aquests dos anys de desgovern és el frau de la DGAIA i el fracàs de les proves PISA. Suposo que tampoc podíem pas esperar gaire res més de qui no sap ni comprar mascaretes.» «Presumeixen del PIB del país, però amaguen el PIB per habitant. La població no para de créixer, però el registre de contribuents s’estanca.» Catalunya, ha dit, «viu a les enfosques socialistes, sotmesa a un eclipsi permanent». El president que ahir va vendre el PIB agregat com a doctrina europea no ha dedicat un paràgraf, avui, a explicar per què cada cop som més a repartir la mateixa riquesa.

Quatre preguntes. Cap resposta. Com pot prosperar un país que importa mà d’obra barata sense planificació i permet «reagrupaments familiars a punta pala»? Com pot prosperar una societat que s’acarnissa fiscalment contra qui treballa i gratifica «qui ganduleja o abusa impunement del sistema»? Com pot prosperar un país «que és capaç de sacrificar el seu propi marc de drets i llibertats per estalviar-se confrontacions amb la Comissió Islàmica»? «Com pot prosperar una nació si qui la governa la vol sotmesa, saquejada, rendida, assimilada? No pot. Vostès en són l’evidència.» El faristol no demanava un atles. Demanava un Govern. No n’hi ha hagut.

Illa gasta en escena el que no gasta en aula. «La vocació de servei públic no necessita partides pressupostàries per poder executar-se: o es té o no es té.» La imatge no ho és tot. «Pregunti-ho als mestres d’aquest país.» Els milions de propaganda institucional «només han pogut convèncer Comissions Obreres i UGT»: més de quatre milions d’euros públics d’ençà que governa. «Això que la patronal compri el favor dels sindicats amb diners de tots no és un modus operandi capitalista? No eren socialistes, vostès? De paraula i prou, suposo.» El socialisme d’etiqueta i mariscada ha quedat descrit. El president no l’ha desmentit. L’ha disfressat de moqueta compartida.

L’escola que diu inclusiva i la targeta que no vol foto

divendres, 24 de juliol del 2026

Anàlisi: la geografia electoral d’Aliança Catalana

 

El contrast entre les dades del CEO i les enquestes municipals dibuixa un patró clar: com més petita i més allunyada de l'àrea metropolitana és una ciutat, més fort hi és el vot d'Aliança Catalana.

 

 


 

 

dissabte, 9 de setembre del 2017

Esclata la guerra entre el Tribunal Constitucional i Mariano Rajoy



OPINIÓ - ANÀLISI







El Constitucional declara Carme Forcadell part en l’incident d’execució i s’obliga, per tant, a escoltar-la.
















diumenge, 20 d’agost del 2017

L'anàlisi d'Antoni Bassas: "La resposta honorable de Catalunya als atacs de Barcelona i Cambrils"



L'ANÀLISI







"Ahir a les pantalles de tot el món hi va aparèixer la imatge de la furgoneta blanca dels assassins sobre el mosaic de Miró, a la Rambla. Gran metàfora: el terrorisme sobre la cultura, sobre els colors i la gent en una ciutat oberta"








ANTONI BASSAS Estocolm




















Els atemptats de la Rambla de Barcelona i de Cambrils i tot els esdeveniments que han rodejat aquest tristament inoblidable 17 d'agost del 2017 m'han agafat de vacances, de viatge. Soc a Estocolm, ciutat que el 7 d'abril també va patir un atemptat quan un conductor va matar 5 persones i en va ferir 14 més quan va envestir amb el seu camió la gent que caminava pel carrer.



Durant les últimes hores he viscut aquella trista, desagradable i estranya sensació d'estar veient imatges de la teva ciutat a totes les pantalles: la Rambla, el carrer Pelai, la plaça Catalunya... espais tan familiars, gairebé íntims i, en canvi, avui objecte d'atenció mundial a causa d'un atemptat terrorista. Barcelona com a escenari d'una horrorosa notícia.



He vist també, en totes aquestes pantalles del món, com els periodistes i els rètols amb què il·lustraven les imatges feien referència constant a la policia catalana i

dijous, 4 de maig del 2017

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Amb Espanya no hi ha res a fer (excepte conviure en pau)'



L'ANÀLISI







"Aquesta ombra constant d’insolidaritat que es projecta sobre nosaltres i aquesta mania persecutòria amb el català no són la manera més sana de viure ni la millor manera de conviure. Podem seguir així?"








Actualitzada el 04/05/2017 10:04


















Quan algú em diu que embrancar-se en un referèndum, i ja no diguem intentar la independència, és ficar-se en un carreró sense sortida li contesto preguntant quina és l’alternativa. Quina és? Què pot fer Catalunya, què podem fer els catalans per viure més o menys d’acord amb el nostre esforç fiscal i amb un mínim de respecte per part de l’Estat que paguem.


I dies com avui permeten posar exemples fàcilment comprensibles. 1.400 milions per al País Basc d’endarreriments de la quota (ahir ja en parlàvem) i Rajoy, ‘alehop!’, té els vots del PNB per als seus pressupostos. Negociació bilateral amb Euskadi. Un basc, aportant molt poc o gens, rep molt més que vostè o que jo. Si això que passa amb Euskadi passés amb Catalunya, Espanya estaria en flames mediàtiques. Però si el sol anunci de Rajoy d’unes inversions en Rodalies ja va fer sortir tot l’estat autonòmic a queixar-se… I els de Ciutadans, que estan contra el concert al País Basc, callats i donant suport als pressupostos de Rajoy.


Els pressupostos passen avui el primer filtre del CongrésAixò són diners. En un altre extrem, la dignitat. L’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat retolarà els senyals de trànsit que ara són en català també en castellà, gràcies a una moció de Ciutadans. La raó tècnica que dona és que si algú recorre una multa dient que el rètol no estava en castellà pot guanyar el recurs, el que representa un excel·lent exemple del que sempre hem dit: al final, el castellà és obligatori i el català és voluntari. La llengua pròpia del país no està tan reconeguda com l’altra. És digne, això?


Aquesta ombra constant d’insolidaritat que es projecta sobre nosaltres i aquesta mania persecutòria amb el català no són la manera més sana de viure ni la millor manera de conviure. Podem seguir així? Hem de voler que els nostres fills continuïn vivint així? Quina alternativa digna, útil, democràtica i moderna tenim que no sigui votar? Perquè si és seguir com ara, pel mateix preu, com diu l’ Empar Moliner, que no s’oblidin de traduir el nom d’Esplugues de Llobregat i en diguin a partir d’ara 
Cuevillas de Río Tinto.







Enllaç noticia :




dijous, 21 de juliol del 2016

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Homs i l'acord no explicat'



Actualitzada el 21/07/2016 11:11
















No sé si a aquestes altures del procés i de l’estiu, i no necessàriament per aquest ordre, és de gran interès el pacte a què Convergència i el PP hagin pogut arribar al Congrés. Pot semblar una batalla menor del dia a dia polític que oblidarem demà, però la veritat és que té molta profunditat. La història resumida és: el PP obté els vots de Convergència –al Congrés encara es diu Convergència perquè és amb aquest nom amb què es va presentar– per a la mesa del Congrés. I a canvi, Convergència obté grup parlamentari –que a dreta llei no li tocava, però sempre s’ha pogut negociar–, que li dóna temps per parlar als debats, presència a reunions i diners en forma de subvencions. I vés a saber si, a més a més, PP i Convergència han parlat de pactar alguna cosa més amb Rajoy. El PP dóna a entendre que hi ha hagut aquest acord i Francesc Homs ho nega. Ciutadans s’enfada amb el PP: “Si sospitéssim que hi ha un pacte amb qui vol trencar Espanya, hauríem de replantejar-nos l’abstenció a Rajoy en el debat d’investidura”. I entre l’independentisme hi ha un impacte: ¿Com és que el PP s’ha avingut a

dimarts, 22 de setembre del 2015

El Mundo es comença a espantar i encén l’alarma per al 27-S

Dimarts  22.09.2015  06:00

PAÍS

Anàlisi de Josep Casuleras de l'impacte en la premsa del 27-S.

 

 





Els cops i les amenaces han vingut de tot arreu i sense aturador, durant deu dies seguits. L’estat espanyol ha activat totes les seves institucions per atemorir l’electorat català d’una possible independència i per mirar de desprestigiar alguns dels candidats del sí. Van començar amb la guàrdia civil escorcollant la seu de CDC, dues setmanes abans de començar la campanya, i han aplicat una pressió mediàtica sense precedents, capitanejada per El País, amb desqualificacions, burles i menyspreu a tot argument en favor de la secessió. I després han vingut les amenaces, de la banca espanyola, de Telefònica, del Banc d’Espanya… I les paraules arrencades, pidolades, a Cameron, Merkel, Obama i la Comissió Europea. Ha caigut tot això i més, i les enquestes indiquen que l’independentisme serà majoritari al parlament el dia 27.

L’última, la d’El Mundo, diu que Junts pel Sí i la CUP sumarien entre setanta-quatre i setanta-cinc diputats.