OPINIÓ
"Si els partits escolten l'opinió independentista, no hi haurà cap negociació i, si n'hi ha, es trencarà a l'inici. Per tant, les noves eleccions són inevitables"
Engegada la segona part de la comèdia de la investidura. Amb la unció reial, surt a la palestra el paladí de la unitat d’Espanya, Pedro Sánchez, disposat a reduir el temible monstre del separatisme que té el seu cau al país dels infidels. Promet que tornarà amb un gobierno espanyol sota el braç, un gobierno de progrés, feminista, d’avenços socials i d’integració dialogant amb Catalunya dins el marc de la Constitució. Godspeed, cavaller!
Els portaveus del gobierno espanyol ja han fet saber que sobre el referèndum no hi ha res a parlar i de l’amnistia ja en parlarem. Cosa que vol dir que, si es dona el cas que els independentistes s’entesten en tots dos sentits, hi haurà noves eleccions. Tanmateix, amoïnats per la imatge d’una Espanya d’elecció en elecció, els socialistes fan mans i mànigues per quadrar el cercle d’una amnistia que sigui amnistia, però no es digui amnistia.
A més ventura, el cavaller Sánchez haurà de creuar boscos foscos i amenaçadors plens de monstres en forma de mobilitzacions patriòtiques, com la que està convocada a Barcelona, amb servei de bus i
entrepà. I resistir una campanya mediàtica que el presentarà com el cinquè genet de l’apocalipsi. Un clam de la dreta que ja torna a la confrontació parlamentària més bel·licosa. Li caldrà fer front als fantasmes del passat, com el seguit de revenants socialistes o exsocialistes, González, Guerra, Leguina, Ibarra, etc., que omplen els mitjans d’exabruptes cavernaris.Al capdavall, dins del seu projecte no sembla que tots vagin a l’una. La líder de Sumar, Yolanda Díaz, avisa que la seva organització (l’estructura de la qual no està gaire clara) també disposa d’una bateria de condicions per posar al nou govern: no han de ser sempre els indepes. Fins i tot rebla amb convicció que les respectives posicions estan molt allunyades. Són declaracions per al consum dels seguidors, atès que Díaz, vicepresidenta del gobierno i líder del partit Sumar, pretén ser part i jutge en el procés de la investidura; ser govern i oposició alhora.
La pilota és a la teulada de l’independentisme. Òbviament, des del punt de vista dels partits, la millor solució és la perpetuació de l’statu quo. Es dona suport al gobierno a canvi d’unes modificacions reglamentàries que eren de justícia i unes promeses pel que fa a l’ànim amb el qual els poders de l’Estat afrontaran una solució definitiva al conflicte polític en un esdevenidor sense termini.
Però aquest no sembla ser l’esperit d’algunes institucions socials, com l’ANC, o l’opinió pública, si més no a les xarxes. I cal no oblidar que, malgrat les bajanades dels intel·lectuals orgànics erkis al femer de X, les xarxes representen avui l’opinió pública perquè funcionen amb llibertat d’expressió, dimensió desconeguda pels altres mitjans. Com s’ha pogut veure amb l’abstenció en les darreres eleccions.
Si els partits escolten l’opinió independentista, no hi haurà cap negociació i, si n’hi ha, es trencarà a l’inici. Per tant, les noves eleccions són inevitables. L’independentisme partidista, en principi, està interessat a palesar la inestabilitat espanyola, és a dir, el fet que, sense l’acord dels catalans, Espanya és ingovernable. Però, al mateix temps, fa els seus càlculs. Unes noves eleccions, amb una campanya abstencionista a Catalunya pot suposar l’enfonsament d’ERC i el tomb en l’hegemonia dins l’independentisme.
I és aquí on la solidaritat entre partits entra en joc, fins i tot per davant de la independència. JxC, que ha estat, i encara n’és, víctima de la política hostil d’ERC, signa un pacte parlamentari que és una claudicació, cap a Espanya i cap a ERC. Cap a Espanya, perquè no s’hi estableix cap condició concreta, ni terminis, ni mediadors internacionals, res; cap a ERC perquè legitima com a independentista una organització que ha estat de tot tret d’independentista.
Que la direcció del Consell de la República vulgui descarregar sobre la militància la responsabilitat de decidir si es bloqueja o no la investidura de Sánchez és una prova de la intensitat dels enfrontaments entre independentistes i no independentistes al si de JxC. Els no independentistes han signat un acord claudicant amb ERC. I el Consell de la República, del president Puigdemont, tracta de descarregar sobre les espatlles de la gent una decisió que és només seva.
La partitocràcia sap el que fa.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://elmon.cat/opinio/investidura-impossible-737458/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada