L’independentisme, 6 anys després de l’1-O

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si realment volguessin l’alliberament del país, i el més ràpid possible, perquè la piconadora espanyolitzadora no s’atura, haurien declarat la independència fa temps"

 

 

 

 

Pilar Carracelas

04/10/2023 20:13 

 

 

 

 

 

Si una cosa hauríem de tenir clara passats sis anys de l’1 d’octubre de 2017 és que des d’aleshores, si el que es perseguia és l’alliberament del país, s’ha fet tot el contrari. Suposo que no cal que recordi que no només no es va declarar la independència, els partits dits independentistes es van presentar a les eleccions imposades per l’Estat, els nostres representants van abandonar el seu poble marxant a l’exili o entregant-se a les autoritats espanyoles, han acceptat tota ingerència de l’Estat en els nostres resultats electorals presentant altres candidats, el nostre sistema educatiu o la nostra llengua i han pactat amb els partits que han avalat la repressió policial, judicial i cultural del país. També han perseguit activament la dissidència, tant al carrer com als mitjans i a les xarxes.

Aquesta contramarxa és tal, que encara avui dia, en què molts a la classe política s’omplen la boca d’haver après lliçons (curiosament sense fer el que pertocaria als polítics quan cometen errors -i greus-, que és dimitir), cap partit que es digui independentista posa el focus en el que és evident que és el pas que queda per fer després d’un referèndum d’autodeterminació on els sís superen els nos: declarar la independència i defensar-la. Al contrari,

giren una vegada i una altra entorn del mecanisme decisori (el referèndum) com si allò fos el que hagués fallat, quan va ser al revés: va ser l’únic que la gent no va permetre a l’Estat d’impedir, després van fer-ho anar tot del revés. Però del revés, literalment. 

Esquerra, després de defensar durant anys que un referèndum pactat amb l’Estat era impossible i que calia fer la independència com més aviat millor, que els donéssim 68 diputats i la declaraven (recordem les llàgrimes de Junqueras implorant-ho), va començar a defensar tot el contrari sense donar-ne cap explicació: per què abans era impossible un referèndum pactat i ara no, i per què abans calia fer-ho l’endemà mateix i ara cal esperar, com a mínim, fins al 2050. Mai no ho han explicat.

Per la seva banda, Junts, que s’erigia en el gran defensor del “mandat de l’1 d’octubre” (terme que, com tota la resta, han pervertit fins que no ha significat res), han centrat el seu discurs en l’èpica, però a l’hora de la veritat també defensen que calen unes condicions per fer la independència que van més enllà del que havien defensat el 2017: fins i tot en el cas que guanyessin amb majoria absoluta, al seu full de ruta afirmen que cal consensuar la declaració d’independència amb totes les forces polítiques i amb les entitats cíviques, i preparar-se amb mobilitzacions al carrer l’èxit i la condició de les quals ja se sap que s’interpreten a voluntat i amb l’aplegament de suports internacionals que tothom sap que només venen a posteriori.

La CUP, després d’omplir-se la boca el 2017 amb la validesa del referèndum unilateral i amb continuar dempeus, ja sabem tots on para: en ple procés de liquidació després de presentar-se a eleccions espanyoles per parlar de república o monarquia, i comprar el discurs de l’esquerra espanyola senceret, des del referèndum pactat fins a la deriva catalanòfoba a través de l’explotació dels tòpics sobre la burgesia catalana que fan les delícies del grup Planeta.

Si realment volguessin l’alliberament del país, i el més ràpid possible, perquè la piconadora espanyolitzadora no s’atura, haurien declarat la independència fa temps. Ja no dic el 2017, com exigia la llei que ells mateixos van aprovar: han tingut sis anys per fer-ho. O com a mínim s’estaria tenint aquest debat al Parlament. Tot allò que em reclamen a mi a Twitter quan parlo d’aquest tema, com si fos jo la que estigués cobrant 80.000 anuals per complir un programa electoral, s’estaria discutint a la seu de la sobirania de Catalunya: com es garantiria l’obediència de la policia? Què es pot demanar a la ciutadania per defensar les institucions i les infraestructures? Amb quines estratègies comptem per garantir l’estabilitat econòmica i financera del nou estat a les primeres etapes postindependència?

I no només ens hauríem d’estar plantejant aquestes preguntes, sinó d’altres inevitables després d’haver deixat passar l’oportunitat de fa 6 anys: estem encara avui en posició de sostenir una independència a l’estil de les que van tenir lloc el segle XX després de la caiguda del mur de Berlín, auspiciades pels Estats Units, quan nosaltres no en tenim el suport? O hem d’organitzar-nos primer per generar una crisi econòmica, política i cultural sense precedents a l’Estat (òbviament incompatible amb cobrar-ne un sou públic, per exemple) que generi la intervenció externa del millor postor? Quin paper ha de tenir el Parlament en tot plegat? Malauradament, els debats polítics interessants no tenen lloc al Parlament ni als mitjans que controla.

En qualsevol cas, l’1 d’octubre, a 2023, completament vigent en el seu resultat atès que cap altra votació de la mateixa naturalesa l’ha invalidat, ha de ser una pantalla passada en el discurs polític, i ha de donar pas a un debat diferent. Junts, Esquerra i la CUP, però sobretot Junts, que són els que més necessiten mantenir l’èpica a les seves homilies, insisteixen en el contrari perquè glorificar-lo els permet desviar el focus del que queda per fer, perquè és el que realment està a les seves mans i no fan, que és la independència. Així poden tranquil·lament compaginar l’octubrisme amb negociar una amnistia o el traspàs de Rodalies.

EI com a pantalla passada que ha de ser, perquè el que importa és el que queda per fer i no el que ja s’ha fet, la nova generació de polítics que ha de venir no s’haurien d’erigir en els màxims garants de l’èpica de 2017, sinó en els defensors d’una declaració d’independència fins a les últimes conseqüències. Cosa de la qual, malgrat que era a la llei del referèndum que van aprovar ara fa sis anys, cap partit en parla. I que els independentistes, que no són ximplets, votaran a la mínima que hi hagi una alternativa política que s’hi comprometi com a punt número 1 (i preferiblement únic) del programa. I serà aleshores, quan torni a ser una opció guanyadora, que veurem la gent, que sempre haurà estat allà, tornant a omplir els carrers disposada a pagar el cost de la llibertat, no ara que la masoveria se’l cobra per avançat per pagar el delme als espanyols.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/independentisme-6-anys-despres-1-o-736916/