La bomba atòmica catalana

 

 

OPINIÓ

 

"Per guanyar una guerra cal, sempre, sempre, un gran general i una gran estratègia. Sense això l'art de la guerra no serveix de res i les següents derrotes ja estan escrites"

 

 

 

 

 

Joan Rovira
13/10/2024 20:00 

 

 

 

 

En aquest llarg temps mort que tenim al davant, mentre moren les coses velles i encara no neixen les noves, és molt possible que acabem perdent el temps i la força. Després d’una derrota ve sempre una època de fluixera, de rendició més o menys assumida, de frustració, de misèries i traïcions i d’acomodació a una realitat que t’imposa el guanyador.

Pots fer-te totes les trampes al solitari que vulguis, si t’agrada jugar a cartes, o perdre el temps amb qualsevol altre joc. Pots llepar-te les ferides fins que te’n cansis. Pots deixar que t’enganyin i et traeixin una mica més els que ja t’han enganyat del tot o pots decapitar-los, esbudellar-los, cremar-los a la foguera i ballar una sardana al voltant del foc. També pots imaginar tantes heroiques revoltes populars com vulguis, fins que et preguntis si tu et posaries al capdavant d’una barricada. Fins i tot pots passar estones molt entretingudes analitzant els debats parlamentaris, les massacres als partits indepes, les abominables declaracions dels líders polítics castellans, els rumors, els secrets, les punyalades, tot el castell de focs amb el qual ens despisten mentre “els nostres” pensen alguna cosa per continuar fent les seves coses al seu aire i pels segles dels segles.

No serveix de res. Comencem pel principi: si has perdut, has perdut. Tot el temps que triguis a assumir-ho i lamentar-ho serà temps miserablement perdut.

Com era allò, aquell tòpic gastadíssim, mil vegades repetit? Si continues fent el mateix, amb la mateixa gent, de la mateixa manera, obtindràs els mateixos resultats. És a dir, tornaràs a perdre.

Vet aquí que una vegada hi havia un savi xinès, que probablement no va existir, o no va ser el gran estrateg militar que imaginem, que va escriure un llibre que potser no va escriure del tot, sinó que és la

El dia que el prestigiós Ferrajoli va fer trontollar l’alta judicatura espanyola pel procés català

 

 

OPINIÓ - DIARI DE LA GUERRA JUDICIAL

 

 

El jurista italià va rebre trucades i cartes amb crítiques furibundes de juristes espanyols eminents per la conferència en què va qualificar d’horrible el judici de Marchena

 

 

 

 

 

Josep Casulleras Nualart

 

12.10.2024 -Actualització 13.10.2024-09:04 

El telèfon de Luigi Ferrajoli (Florença, 1940) va sonar. Era un jurista espanyol eminent, considerat progressista, que li recriminava haver qualificat d’horrible el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Ferrajoli va rebre força més trucades, i cartes, d’uns altres juristes espanyols de renom, que se li van llançar al coll perquè no podien entendre de cap manera les crítiques que aquest jurista, professor i filòsof del dret, un dels més prestigiosos a Europa sobre les garanties en el dret penal, va deixar anar contra el procés judicial amb què l’estat espanyol va castigar l’independentisme català. Ferrajoli ho va dir en una conferència a la Universitat de Roma III, el novembre del 2019, el contingut de la qual va publicar en exclusiva VilaWeb. Aquelles paraules van causar un terratrèmol a l’alta judicatura espanyola, pel fet que algú com Ferrajoli –que fou citat el segon dia de judici pel fiscal Javier Zaragoza, que va recomanar a les defenses que se’l llegissin– impugnés de dalt a baix aquell procés penal.

Ferrajoli s’asseia aquell 28 de novembre en una taula acompanyat d’Iñaki Rivera, jurista, professor de dret, director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans i deixeble seu, i també del professor Patrizio Gonnella, president de l’associació Antigone i un dels observadors internacionals del judici contra el procés. Però Rivera, que coneix molt bé Ferrajoli, amb qui ha tingut una relació intensa, personalment i acadèmica, de fa molts anys, no les tenia totes. Perquè el prestigiós jurista italià va tenir una posició clarament contrària al procés d’independència de Catalunya.

 

Ferrajoli, Rivera i Gonnella a la Universitat de Roma el 28 de novembre del 2019.

I Rivera compartia taula amb Ferrajoli en aquella conferència a la Universitat de Roma III en un moment en què ell impartia un curs de dret penitenciari com a professor convidat. Gonnella, que sabia molt bé com havia anat aquell judici i les manques de garanties greus que va tenir, va aprofitar l’avinentesa per aplegar en un acte a Ferrajoli i Rivera per parlar d’aquella sentència que feia poques setmanes que havia incendiat els carrers de Barcelona.

“L’escoltava estupefacte”

Per Nyholm: “Els catalans són europeus i els espanyols potser no”

 

 

MÓN - EUROPA

 

Entrevista al periodista danès, que publica ‘Més enllà de les muntanyes’ (Saldonar), llibre de viatges a la península ibèrica, que fa quaranta anys que visita

 

Per Nyholm, en una imatge d'arxiu (fotografia: Adiva Koenigsberg).

 

 

 

Andreu Barnils

13.10.2024

Actualització 14.10.2024-3:30h

Per Nyholm (1943) és un periodista danès veterà, amb més de seixanta anys de carrera. Ha cobert la guerra dels Balcans, la Itàlia de Berlusconi i els conflictes de Rússia per al diari Jyllands-Posten. I també coneix la península ibèrica, que fa més de quaranta anys que visita. Després del seu epíleg sobre Catalunya al llibre Cuba, la soledat que no s’acaba (Saldonar), ara ha escrit Més enllà de les muntanyes (Saldonar) llibre de viatges a la península ibèrica en què Nyholm s’atura a Catalunya, l’Espanya profunda, el País Basc i Astúries. Parla amb Javier Pérez Royo, Jaume Cabré, professores àrabs de Ceuta, joves franquistes a Madrid i el professor Josep Maria Solé i Sabaté. En aquesta entrevista feta per telèfon, un Nyholm vital ens explica què ha vist durant la seva visita.

 

 

—Em dèieu que abans de res volíeu marcar la diferència entre els drets humans i els drets estatals.
—Crec que és molt important i molt en la tradició europea que distingim entre els drets humans i els drets estatals. Naturalment, hi ha estats. Espanya és un estat. Però l’estat com a tal no pot tenir drets que dominin els drets de l’ésser humà, dels ciutadans. Considero Espanya un estat solament semieuropeu i, de fet, semidemocràtic, perquè l’estat espanyol no reconeix realment el dret humà dels catalans de triar la forma d’estat en què volen viure. I ho veig especialment amb alguns dels meus vells coneguts de la banda espanyola, que creuen que l’estat té drets que superen els drets dels ciutadans. En aquest cas, els catalans.

—No és la primera vegada que visiteu l’estat espanyol.
—Vaig venir durant el franquisme. I em vaig adonar bastant aviat que Espanya no era una dictadura com les de l’Europa de l’Est, les dictadures comunistes. Certament era un lloc millor. Podies comprar el New York Times, hi havia llibres, la gent se sentia més lliure, podies viatjar. Només després del gran canvi a Europa el 1989, quan van caure les dictadures a l’est, vaig adonar-me del que era Espanya: una màquina repressiva, però no brutal i assassina com les dictadures de l’est. Se’n podria dir una mena de dictadura civilitzada. [Amb la transició] Espanya intentava ser europea en la superfície, però políticament i humanísticament continuava subdesenvolupada. Ara ho veiem amb Vox i, en gran manera, amb els conservadors. Es comporten, del meu punt de vista, d’una manera medieval i subdesenvolupada davant el fet que hi hagi persones que pensin diferent. Espanya per mi és presonera del seu passat, de les seves fantasies colonials. Veig una diferència entre els catalans i els espanyols en el sentit que els catalans, per mi, són molt més oberts, molt més europeïtzats. Espanya encara prova de posar-se al dia amb Europa. Crec que s’ha fet progrés, però no al grau que seria satisfactori.

—A Alemanya és impossible d’anar a visitar la tomba d’Adolf Hitler, a Itàlia tampoc no es pot visitar la de Benito Mussolini. Doncs vós vau anar a Madrid i vau visitar la tomba de Francisco Franco.