03.12.2013
En un estat nou, acabat d'independitzar-se, no hi ha passat constitucional i per tant tot es pot debatre.
Ja serem nosaltres que direm si volem formar part o no
d'aquesta institució o d'aquella, d'aquesta aliança o d'aquella. A
Brussel·les farien bé de no perdre-ho de vista.
Ahir l'OTAN va aclarir que si Catalunya o Escòcia esdevenien estats
independents, per a formar part de l'aliança atlàntica caldria que tots
els estats membres n'aprovassen la candidatura. Una manera de no dir
directament que seria vetada per Espanya –si bé no pel Regne Unit.
L'OTAN ha estat molt més clara que no pas la Unió Europea. La
Unió diu i no diu, deixa entendre coses però no fixa doctrina. Siga com
siga, em crida l'atenció en tots dos casos que ni la Unió Europea ni
l'OTAN no pensen en la hipòtesi que escocesos o catalans decidim
simplement de no ser-hi, de no demanar-hi l'entrada. Cosa que em resulta
francament il·lustrativa.
En un procés d'independència, la
cosa més fascinant és que el full es torna blanc. Immediatament després
de la proclamació de la independència comença la redacció de la
constitució. I la diferència, de fet l'única diferència radical, amb els
estats ja fets és que en el cas dels independents d'entrada no hi ha
res escrit. En un estat ja assentat de dècades, quan canvia la
constitució, rarament canvia de dalt a baix. En un estat nou, acabat
d'independitzar-se, no hi ha passat constitucional i per tant tot és
subjecte de debat, tot es pot debatre.
O tot s'hauria de
debatre, democràticament. No és escrit enlloc, per tant, que els
catalans vulguen o no vulguen formar part de la Unió Europea o de l'OTAN
–tot i que cal recordar com a precedent que l'única vegada que això es
va sotmetre a votació, el 1986, el no a l'OTAN va triomfar clarament al
Principat.
No parle de la meua preferència ni dic pas què
voldria o votaria jo. Només recorde que exercir la sobirania significa
decidir lliurement sobre totes les coses que afecten un país, no sobre
unes quantes. I que per tant, en tot cas, ja serem nosaltres que direm
si volem formar part o no d'aquesta institució o d'aquella, d'aquesta
aliança o d'aquella. A Brussel·les farien bé de no perdre-ho de vista.
http://www.vilaweb.cat/editorial/4159741/hem-lotan.html
La pregunta no és solament si Catalunya necessita l'OTAN, ans si l'OTAN
necessita Catalunya. L'acceleració del procés de recuperació de la
sobirania catalana ha implicat la necessitat de començar a planificar
les polítiques de defensa del nou estat, necessàries per a contribuir a
la seva seguretat nacional i la seguretat humana de la seva població. No
partim de zero, tenim al darrere la nostra llarga història militar,
l'experiència en seguretat de la Catalunya autònoma, i el treball pioner
d'alguns organismes i institucions. Un aspecte clau és la possible
integració en organitzacions internacionals en aquest àmbit, tenint un
paper destacat l'OTAN, sense perjudici del creixent paper de la Unió
Europea i de les operacions de Nacions Unides. 
