L'acceleració del procés de recuperació de la sobirania catalana ens porta la necessitat de començar a planificar les polítiques de defensa del nou estat.
La pregunta no és solament si Catalunya necessita l'OTAN, ans si l'OTAN
necessita Catalunya. L'acceleració del procés de recuperació de la
sobirania catalana ha implicat la necessitat de començar a planificar
les polítiques de defensa del nou estat, necessàries per a contribuir a
la seva seguretat nacional i la seguretat humana de la seva població. No
partim de zero, tenim al darrere la nostra llarga història militar,
l'experiència en seguretat de la Catalunya autònoma, i el treball pioner
d'alguns organismes i institucions. Un aspecte clau és la possible
integració en organitzacions internacionals en aquest àmbit, tenint un
paper destacat l'OTAN, sense perjudici del creixent paper de la Unió
Europea i de les operacions de Nacions Unides. En aquest sentit, ens hem de felicitar per la ràpida assumpció per les
principals forces polítiques, així com per la societat civil, de la necessitat de treballar en aquest camp. Els possibles dubtes, així com algunes postures benintencionades i legítimes però contraproduents i poc realistes, han deixat pas ràpidament a un discurs totalment seriós, perfectament homologable al dels països sobirans amb una tradició ininterrompuda en aquest camp. La recent entrevista del Molt Honorable President Artur Mas amb el rotatiu italià "La Reppublica", on les referències a l'OTAN foren plenament normals, gairebé de passada, ho confirmen. Es tracta solament de la punta de l'iceberg, però, atès que són diverses les forces polítiques i entitats treballant en aquest camp. Podem dir que a Catalunya ha sorgit ràpidament un consens sobre la necessitat que el nou estat es doti de tots els instruments necessaris per a garantir la seva seguretat nacional humana, contribuir a la dels seus socis i aliats, i promoure pro-activament la pau i la seguretat mundials. Això en el fons no ens ha d'estranyar, encara que se'ns hagi amagat i encara no s'ensenyi a les escoles, Catalunya té una llarga tradició militar. És més, fins i tot quan ha estat privada de la seva sobirania, no ha dubtat en exercir sempre que ha pogut competències necessàries però incòmodes. Un exemple clar són les presons, que l'administració Pujol no va dubtar en assumir, en una jugada arriscada que va demostrar que Catalunya era una nació, no una comunitat autònoma, en una jugada que va ferir mortalment el concepte de “café para todos”. Lluitar contra la insurgència a una província afganesa o gestionar una presó a Catalunya no deixen de ser tasques similars, essent ambdues incòmodes, desagraïdes, arriscades, però imprescindibles.
A l'hora de plantejar els termes de la pertinença catalana a l'OTAN ha sorgit però la mateixa pregunta que es fan moltes veus en relació a la UE. És a dir, si essent ja dintre de l'organització, com a territori sota sobirania espanyola, el nou estat en seria automàticament membre, o hauria de sol·licitar-ne l'adhesió. Lligat a això, si Madrid en podria vetar l'entrada. Cal dir que tot i que la decisió seria política, més que jurídica, en principi es podria aplicar perfectament el principi de la successió estatal, de manera que Catalunya, com a estat successor d'un estat ja integrat a l'OTAN, hi estigués també integrada des del primer moment. Pel que fa a un possible veto espanyol, hem de tenir en compte el poc pes específic de Madrid. Parlem d'un país intervingut econòmicament, amb el prestigi pel terra, i que sovint ha sotmès les seves aportacions militars a l'Aliança Atlàntica a unes normes (rules of engagement) tant restrictives que les ha convertides en simbòliques. En altres ocasions, com al recent tifó a les Filipines, Espanya ni hi és ni se l'espera. És doncs molt dubtós que l'OTAN s'arrisqui a perdre un membre clau per a tenir content un estat pàries, la Corea del Nord d'Europa. De fet, la incapacitat espanyola de vetar les negociacions entre la UE i Kosovo són bona mostra d'aquest poc pes específic, Brussel·les ha senzillament ignorat les pressions de Madrid. A més a més cal tenir en compte que un punt clau de les negociacions entre Madrid i Barcelona un cop proclamada la independència, tutelades per la comunitat internacional, serà el deute nacional espanyol. Si Madrid no reconegués immediatament el nou estat aquest no podria, encara que volgués, assumir una part del deute nacional espanyol. Això provocaria la fallida de Madrid i la seva sortida de l'euro, obrint un greu interrogant sobre el futur de la moneda única. Naturalment no passarà, doncs l'enorme exposició dels inversors i governs estrangers al deute públic espanyol forçarà la mà d'Espanya, obrint les portes a la continuïtat de Catalunya dintre de l'OTAN, ara ja com a estat membre sobirà i de ple dret.
Deixant però de banda aquestes qüestions, és evident que l'OTAN té un enorme interès en que Catalunya s'integri a l'Aliança Atlàntica. En primer lloc, com expliquem més avall, a nivell logístic naval. Aquest interès el comparteixen països com el Japó, que necessiten un Mediterrani segur per que l'OTAN pugui donar suport a la pau i la seguretat als oceans Índic i Pacífic. Tòquio necessita forces armades serioses a la Mediterrània, i una OTAN amb una capacitat de projecció global, no cavalls de Troia que enlloc de desplegar-se a les Filipines es dediquen a molestar Gibraltar. Podem dir que no és solament l'OTAN que necessita Catalunya, ans el conjunt de les democràcies marítimes, és a dir països com el Japó, Austràlia, l'Índia, i les Filipines.
El paper clau de Catalunya i els seus ports per a l'OTAN i la pau i la seguretat a l'Àsia-Pacífic
Un dels elements que no s'ha tingut gaire present en el “Pivot cap al Pacífic” és que no només marxen les forces de combat (US Army, US Air Force, US Navy i US Marine Corps), també marxa el Military Sealift Command, puntal del suport logístic en les operacions nord-americanes arreu del Món. Per fer-se una idea de les seves dimensions, si les naus d'aquest servei fossin d'un altre estat, constituirien la quarta major flota del planeta. En conseqüència, els membres europeus de l'OTAN han de potenciar les seves capacitats logístiques.
Les forces navals europees més ben capacitades per això són la Royal Navy (concretament la Royal Fleet Auxiliary) i la Marine Nationale francesa. Alemanya comença a potenciar les seves capacitats de projecció a nivell global, fins ara limitades per motius històrics prou coneguts. Ara bé, la crisi econòmica i les lògiques retallades pressupostàries obliguen a accelerar el procés de mancomunar esforços. Això no és quelcom nou. Per exemple, el Regne Unit i els Països Baixos són un exemple d'integració de forces amb la UK/NL landing force. Val a dir que la cooperació anglo-holandesa en operacions amfíbies data de la conquesta de Gibraltar, on els catalans hi vam tenir alguna cosa a dir... Un altre exemple a destacar són les repúbliques bàltiques, que combinen llurs forces navals en el BALTRON (Baltic Naval Squadron).
Però tornem a la logística. Un dels seus elements clau són els ports. I precisament quan estem parlant de racionalitzar despeses, el concepte d'infraestructura dual apareix en escena. En aquest camp, els catalans hi podem aportar molt. Els ports de Barcelona i Tarragona, a banda de l'espai propi de la futura Força Naval Catalana, poden esdevenir un "strategic asset" de l'OTAN per emplaçar part de les seves unitats logístiques a la Mediterrània. No només es tracta d'una qüestió de dimensions. Ambdues infraestructures es troben en àrees amb concentracions industrials i vies de comunicacions. Certament, a Catalunya les vies de comunicació són molt millorables, però la UE ja ha mostrat clarament la seva aposta pel corredor mediterrani. Alhora, amb una Catalunya independent i eliminades les traves de l'Estat espanyol, es podria connectar adequadament el Port de Barcelona amb la xarxa ferroviària europea. Els beneficis d'això en el terreny econòmic ja han estat prou explicats, però també hi són en el camp de la defensa. Si la NRF (NATO Response Force), necessita projectar algun dels seus Battle Groups per una situació de crisi, en tindrà prou amb els ports de Toulon, Marsella i Nàpols? No seria impossible però certament, costaria qualificar-los com a força de reacció ràpida.
Per tot això, més enllà de preguntar-nos si les futures Forces de Defensa de Catalunya s'han d'integrar a l'OTAN, també ens hauríem de preguntar si l'OTAN pot prescindir de nosaltres.
Conclusions. És cert que Catalunya necessita l'OTAN. No és menys cert però que l'OTAN necessita Catalunya. En primer lloc pels seus ports clau, imprescindibles per a garantir una capacitat expedicionària creïble en un racó vital del món. La necessitat que l'Aliança Atlàntica té dels ports catalans es veu accentuada pel trasllat al Pacífic del Military Sealift Command, i per la tendència a recórrer a les infraestructures duals, tendència accentuada per la crisi econòmica. Són imprescindibles per a garantir una capacitat de resposta ràpida, i la decisió de la UE a favor del corredor mediterrani no deixa de ser la cara civil d'una opció que també té una vessant militar de gran importància.
Més enllà dels països membres de l'Aliança Atlàntica, les democràcies marítimes tenen un interès clar en que l'estat català s'integri des del primer moment a l'OTAN. Contribuir a la pau i la seguretat a la Regió Indo-Pacífica exigeix una Mediterrània estable i una capacitat expedicionària de l'OTAN, dos objectius clau on Catalunya hi té molt a dir. Per això hem d'afrontar amb confiança les negociacions amb l'Aliança Atlàntica. Sense ignorar els possibles obstacles i desconfiances residuals, però conscients del que el nostre país pot aportar. Prenent la iniciativa, deixant clar que l'Aliança Atlàntica ens necessita, i sense témer els estats pàries sense pes específic que fan soroll però no tenen influència.
Àlex Calvo és catedràtic convidat a la Universitat de Nagoya (Japó)
Pol Molas és analista naval al Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC)
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4165225/catalunya-pilar-imprescindible-lotan.html
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada