La guerra del Sistema contra Orriols: la maquinària de la mentida

 

 

CRIT

 

 

 

 

 15 de setembre de 2026

Per Josep Bellpuig

 

Hi ha una forma especialment perversa de combatre un adversari polític: no demostrar que s’equivoca, sinó aconseguir que els ciutadans creguin que ha dit una cosa que mai no ha dit. És una tècnica tan antiga com la propaganda, però avui disposa d’una eina extraordinàriament poderosa: la capacitat dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials per convertir en poques hores una acusació partidista en una suposada veritat que acaba circulant com si hagués estat acreditada. Això és exactament el que ha passat amb Ramon Cotarelo després del seu discurs de l’Onze de Setembre al monestir de Ripoll. I el cas és prou greu com perquè s’hagi pogut constatar que, quan determinats interessos polítics se senten amenaçats, sembla que qualsevol arma pot acabar essent considerada legítima, fins i tot la mentida.

Comencem pel principi, perquè en aquesta qüestió els fets són importants. Ramon Cotarelo no va dir que calgués recuperar el servei militar obligatori per lluitar contra l’islam. No va formular aquesta proposta. No va demanar que es recuperés la mili per enviar els joves europeus a combatre musulmans. El que va dir és una altra cosa: que feia tres generacions que Europa vivia en pau i que aquesta situació havia fet que,

1714: la defensa de les llibertats dels catalans i de la Nació

 

 

11-S - 1714

 

 

 

11 de setembre de 2026

per Redacció

 

Quan els catalans van resistir fins al setembre de 1714 davant els exèrcits castellans i francesos de Felip V, no defensaven únicament una ciutat o els interessos d’una determinada dinastia. Defensaven un país amb unes lleis pròpies, unes institucions polítiques pròpies i una concepció de la llibertat que formava part de la seva tradició política. Defensaven les Constitucions del Principat de Catalunya i l’ordre institucional que les garantia. D’aquesta manera defensaven també la seva condició de catalans i la llibertat que, segons la mentalitat política del seu temps, aquesta condició comportava.

Això és bàsic per comprendre la Guerra de Successió a Catalunya i, especialment, la resistència dels anys 1713 i 1714. Reduir aquella lluita a una simple disputa dinàstica entre borbònics i austriacistes significa deixar fora la part essencial del que estava en joc per als catalans. A mesura que el conflicte avançava i les tropes borbòniques ocupaven els territoris de la Corona catalanoaragonesa, la defensa de l’arxiduc Carles d’Àustria va anar adquirint, a Catalunya, una dimensió cada vegada més clarament vinculada a la defensa de les llibertats polítiques del Principat.

Els catalans no vivien sota un sistema polític absolutista en què tota l’autoritat emanés simplement del

Quan de defensar la cultura catalana en diuen «supremacisme català»

 

 

CRIT

 

 

 

 

17 de juny de 2026

Per Felix Rabassa

 

 

Les declaracions de Laia Glück a 3CatCultura haurien de preocupar qualsevol persona compromesa amb la continuïtat de la cultura i la nació catalanes. I tot plegat perquè ha assumit un marc ideològic espanyolista que acaba convertint en sospitosa una part molt important dels catalans que treballen cada dia per preservar la llengua i la cultura pròpies. Segur que ella personalment no és pas espanyolista però l’assumpció del marc ideològic espanyolista de l’existència d’un suposat «supremacisme català» és ben clara.

Ja la pregunta formulada per Mariona Batalla era patètica i duia mala fe. Quan es planteja si «hem de començar a desdibuixar o crear un nou disseny del que representa la catalanor», s’està assumint implícitament que la identitat catalana tradicional és quelcom problemàtic que necessita ser redefinit. Per començar fa servir la paraula despectiva «catalanor» i a més afirma