CRIT
Les declaracions de Laia Glück a 3CatCultura haurien de preocupar qualsevol persona compromesa amb la continuïtat de la cultura i la nació catalanes. I tot plegat perquè ha assumit un marc ideològic espanyolista que acaba convertint en sospitosa una part molt important dels catalans que treballen cada dia per preservar la llengua i la cultura pròpies. Segur que ella personalment no és pas espanyolista però l’assumpció del marc ideològic espanyolista de l’existència d’un suposat «supremacisme català» és ben clara.
Ja la pregunta formulada per Mariona Batalla era patètica i duia mala fe. Quan es planteja si «hem de començar a desdibuixar o crear un nou disseny del que representa la catalanor», s’està assumint implícitament que la identitat catalana tradicional és quelcom problemàtic que necessita ser redefinit. Per començar fa servir la paraula despectiva «catalanor» i a més afirma
que cal «desdibuixar-la». Tot plegat en plena reculada de la llengua i la cultura catalanes a Catalunya i a la resta de Països Catalans. Però per què hauria de ser així? No veiem entrevistes a intel·lectuals francesos preguntant-los si cal «desdibuixar» la francesitat, o a intel·lectuals marroquins si cal desdibuixar a marroquinitat. Tampoc no és habitual sentir debats semblants sobre la identitat portuguesa, escocesa, senegalesa o jamaicana. En canvi, a Catalunya sembla que la identitat nacional pròpia hagi d’estar permanentment sotmesa a revisió, justificació i deconstrucció. Quina casualitat, precisament la nostra, que se’ns està fonent entre les mans.La resposta de Glück encara va anar més enllà i dol més perquè ve d’algú que prové del món de la música tradicional catalana. Quan afirma que «la cultura popular serà antifeixista o antiracista o no serà», està fent una afirmació extraordinàriament greu. La cultura popular catalana no pertany a cap ideologia concreta. Les sardanes, els castells, els gegants, els correfocs, les havaneres, la gralla o les festes majors formen part del patrimoni col·lectiu del país. Han estat compartides durant generacions per catalans amb ideologies molt diverses, gent molt d’esquerres i gent molt de dretes. Pretendre que la cultura popular només és legítima si s’identifica amb una determinada etiqueta ideològica, en aquest cas l’esquerra, significa convertir un patrimoni nacional en patrimoni d’una facció política. És una forma d’exclusió que empetiteix la cultura popular i la converteix en una eina de combat partidista, en quelcom patrimoni només d’un grup determinat, dels del serrellet, l’arracadeta i la ferramenta a la cara. La cultura popular catalana existia molt abans que el comunisme i l’esquerra globalista s’apropiés del terme «antifeixisme» i esperem que continuï existint més enllà dels debats polítics actuals.
Però les afirmacions més preocupants van arribar després. Glück va denunciar l’existència de «discursos tan racistes, tan xenòfobs» i va afirmar que «ara és completament normal aquest purisme, aquest supremacisme català». Més endavant va suggerir que deuen haver-hi catalans que defensen la cultura catalana que «per reivindicar la música tradicional i la cultura popular de casa nostra has de trepitjar la de la gent que fuig del seu país buscant un futur millor». Sí, senyores i senyors, ho heu llegit bé. Glück va parlar de l’existència d’un «supremacisme català».
Això què vol dir? Que qualsevol persona que reivindiqui la cultura catalana amb fermesa pot ser acusada de racisme. Exactament com Ciudadanos. Perquè si la defensa de la música tradicional pot ser llegida com una expressió de «supremacisme», si la reivindicació de la cultura pròpia pot ser interpretada com una forma de racisme, llavors qualsevol defensa de la identitat catalana pot quedar automàticament sota sospita. I a sobre amb un xantatge moral, perquè afirma que hi ha gent que per defensar la cultura i la música catalanes «trepitgen» la cultura i la música de nouvinguts «que fugen del seu país buscant un futur millor». Delirant i, repetim-ho, d’un neolerrouxisme galopant.
aquí és on rau la gravetat de les paraules de Gluck. Defensar la cultura catalana a Catalunya no implica trepitjar cap altra cultura. Reivindicar la llengua catalana no implica menysprear cap altra llengua. Protegir les tradicions catalanes no implica negar la dignitat de les tradicions d’altres pobles. Defensar la nostra llengua al nostre país (no pas al país d’altri) no és pas cap atac: és una legítima defensa.
Resulta paradoxal que algunes de les persones que es presenten com a defensores de la cultura catalana acabin assumint un relat segons el qual el fet que hi hagi catalans que defensen amb ungles i dents la seva llengua, cultura, música i tradicions enfront de les forasteres que ens volen imposar és trepitjar la cultura dels que fugen de casa seva cercant un futur millor.
Aquest plantejament recorda massa els discursos de Ciudadanos que identificaven qualsevol reivindicació nacional catalana amb insolidaritat o tancament cultural. També connecta amb corrents ideològics que tendeixen a observar amb recel les identitats nacionals europees i especialment les identitats minoritzades que aspiren a preservar-se davant processos d’assimilació cultural i globalització. Així, aquells que treballen per mantenir viva la cultura catalana són presentats com a sospitosos de feixisme. Aquells que alerten sobre la descatalanització del país són acusats de «puristes» (quin mal hi ha en ser «purista»?). Aquells que consideren que Catalunya té dret a preservar la seva personalitat nacional són assimilats a actituds supremacistes.
El més bèstia de tot plegat és que dins el món de l’Esquerra Independentista (EI) aquest discurs contra el «purisme» de la catalanitat, contra un suposat i fantasmagòric «supremacisme català» i a favor d’una multiculturalitat forçada dins les fronteres catalanes (vull dir una multiculturalitat dins de Catalunya, no pas en el context mundial, en què hi ha moltes cultures i cadascuna es desenvolupa dins el seu territori) és cada cop més present. Malauradament l’EI és cada cop més «multiculti» i menys nacionalista catalana.
És difícil imaginar una estratègia més perjudicial per a la supervivència d’una cultura minoritzada com la catalana. Cap poble preserva la seva llengua o les seves tradicions fent sentir culpables els qui les defensen. Cap nació reforça la seva identitat acusant de supremacisme els seus propis patriotes culturals. La continuïtat d’una cultura depèn precisament de l’existència de persones disposades a defensar-la, transmetre-la i prioritzar-la. La defensa de la nostra cultura consisteix també en admetre que en aquesta lluita hi cap gent de dretes i d’esquerres i que no és patrimoni de cap ideologia determinada.
ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :
https://www.estat.cat/quan-de-defensar-la-cultura-catalana-en-diuen-supremacisme-catala/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada