Editorial Vicent Partal : Podem sí que pot (i Junts no)

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Posant el llistó altíssim i deixant-lo caure al darrer segon, no deixen sinó una interpretació possible: que tanta apel·lació solemne i tanta grandiloqüència era tan sols una tàctica negociadora, no una posició de fons

 

 

Míriam Nogueras (fotografia: Rodrigo Jiménez).

 

 

 

Vicent Partal

10.01.2024 - 21:40

Actualització: 11.01.2024 - 07:36

 

 

 

 

Ahir a Madrid hi havia en joc molt més que tres decrets llei.

Tal com havien anat les coses, i les negociacions, i vist el moment històric en què som, hi havia en joc també la credibilitat de Junts i de Podem, que amenaçaven de tombar els decrets i, per tant, de no tenir cap dificultat a enfrontar-se al govern espanyol. I la del PSOE, és clar.

I, cosa més important: hi havia en joc la possibilitat que un dels grans tabús de la transició caigués finalment. Aquell que diu que tot allò que no és PP ha de ballar inevitablement al voltant del PSOE i de les seues decisions,

n’ha de ser un satèl·lit. I això, del punt de vista de l’independentisme, i pensant en el procés d’independència, era molt important.

Vist el resultat final, el PSOE la manté intacta, la credibilitat –guanya les votacions encara que enganye els seus socis i els marque gols, per més car que siga el preu que n’haja de pagar. Ells guanyen, que, en definitiva, és l’única cosa que els importa, que els ha importat i que els importarà.

Podem –alliberat ja de Sumar i havent vist quin peu calcen els socialistes– la manté intacta. Perquè demostra amb els fets que no té cap impediment a tombar el govern dit progressista amb els seus cinc diputats, si creu que és necessari i que hi ha raons que ho justifiquen. Demostra que no és un escolanet com els altres.

I Junts la perd, la credibilitat –perquè, després de tanta amenaça i tanta tensió, acaba no votant i permetent que Sánchez aconseguesca el seu objectiu. En canvi de promeses escrites en un paper.

El partit de Puigdemont ha justificat el seu no-vot amb un catàleg d’acords variats i importants. Però ha perdut, en la primera votació important de la legislatura, qualsevol credibilitat sobre la capacitat de ser una amenaça real per al PSOE. Perquè ells mateixos havien posat el llistó altíssim i la manera com l’han deixat caure al darrer segon no té sinó una interpretació: que tanta apel·lació solemne i tanta grandiloqüència era tan sols una tàctica negociadora, no una posició de fons.

(I que conste que no és una qüestió de maximalismes: Junts hauria pogut aconseguir això mateix que ha aconseguit tombant els decrets i obligant a renegociar-los, i d’aquesta manera no hauria perdut la capacitat de dissuasió.)

Ara a la Moncloa ja saben que la diferència entre Junts i ERC –finalment i després de tant de remarcar que ells no serien iguals– és la sobreactuació. I una capacitat (momentània, perquè quan això siga costum ja no la tindran) de traure’n més, molt més, que no el partit de Junqueras –de fet, han aconseguit tot allò que havien dit que volien i alguna cosa més.

Els representants de Junts, sí, són molt més bons negociadors que no els d’Esquerra, sens dubte. Però els socialistes acaben de constatar –supose que amb gran joia i alegria– que en definitiva volen el peix al cove, en la millor tradició convergent. I que accepten també de canviar el seu vot per promeses de futur.

I dic amb una gran alegria, perquè la lliçó sobre com bregar amb això els de Felipe González –ja m’enteneu– la tenen apresa de fa dècades.

El temps ho dirà, doncs. Ja veurem, de totes les promeses que ara han signat amb Junts per a caçar-los els vots in extremis, quines acaben complint i quines acaben essent lletra morta per a la història. Perquè d’això d’incomplir –ho sabem tots i Junts mateix ho ha dit i redit aquests dies– els del PSOE en són uns mestres consumats.

 

PS1. La crisi desfermada a Galícia pels bocins de plàstic que han arribat a les platges és important i, a més, podria ser molt decisiva amb vista a les eleccions vinents a la Junta. Per això avui us oferim aquesta entrevista, del nostre company de Nós Diario Iago Suárez, amb la batllessa de Muros, la població més afectada ara com ara per aquesta nova catàstrofe ecològica.

PS2. Avui es fa el comiat de Ventura Pons. No crec que puga afegir res a tot allò que s’ha dit sobre la seua magnífica feina. Però voldria dir que era un home molt generós i que no oblidarem mai el seu compromís, de bon començament, amb el projecte de VilaWeb i tot allò que va fer per nosaltres.

PS3. El periodisme independent dóna forma a un món més just i ajuda a crear un país nou, deslliurat de les rèmores del passat. A VilaWeb no tenim cap propietari multimilionari, no depenem del govern, ni restem condicionats per cap empresa ni cap grup de pressió. Per això som lliures d’informar rigorosament sobre els esdeveniments nacionals i mundials. I per això també podem mantenir el periodisme que fem, d’accés obert i gratuït per a tothom. Perquè creiem que tothom ha de poder accedir a informació de confiança. Per això us demanem als qui encara no en sou subscriptors que us en feu i ens ajudeu a avançar.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.vilaweb.cat/noticies/podem-si-que-pot-i-junts-no/