OPINIÓ
Josep Gisbert
03-09-2024
No és estrany que les autonomies espanyoles acostumades a viure amb els recursos dels altres posin el crit al cel cada cop que Catalunya reclama un sistema de finançament just que cobreixi les seves necessitats. Tenen raó quan proclamen que si això passa, a elles els tocarà el rebre. I efectivament seria així, perquè haurien de cobrir els 20.000 milions d’euros que cada any entre totes plomen a Catalunya. És l’espoli fiscal que se’n diu, “l’Espanya ens roba” que tan poc els agrada, però que tan real és, quan topa amb reaccions d’aquestes característiques. Dit d’una altra manera, el dia que Catalunya deixi de pagar-los la festa, s’hauran d’espavilar, i això justament és el que no saben o no volen fer.
Amb motiu estan preocupades. Perquè d’on sortiran les misses? S’hauran de posar a treballar i a produir com no ho han fet fins ara, en lloc de vagarejar i esperar que cada final de mes els caigui la paga, sufragada amb diners de tots els catalans, dels independentistes i també dels que no ho són, que no es pensin que per això a ells no els escuren les butxaques exactament en la mateixa proporció. Tot plegat és el que succeeix sempre que des de Catalunya es demana una reforma que resolgui l’infrafinançament endèmic que pateix, que ara ERC en diu finançament singular i abans CiU, en l’època d’Artur Mas, en deia pacte fiscal. Un sistema, com el que preveia el nou Estatut aprovat pel Parlament el 2005 i escapçat per les Corts espanyoles el 2006, a l’estil del concert econòmic que té el
