CRIT
És difícil entendre el present polític i cultural de Catalunya sense observar com determinades ideologies han anat sedimentant durant dècades fins a esdevenir gairebé dogmes. El wokisme i el pacifisme de la renúncia han arrelat amb força en amplis sectors del país, sovint amb el suport actiu d’un entramat institucional que es presenta com a neutral i benintencionat, però que té conseqüències polítiques molt concretes.
Un dels vectors clau d’aquest procés han estat els múltiples instituts, observatoris i fundacions dedicats a la “pau”, a la “resolució de conflictes” i a la “cultura de la pau”. Tot plegat, precisament té lloc en una nació sense estat com la nostra. Així, aquest pacifisme té com a objectiu la desactivació sistemàtica de la combativitat nacional catalana, especialment en el conflicte polític real i existent amb l’Estat espanyol. La pau, en aquest relat, ja no és l’objectiu després d’haver assolit la llibertat, sinó una excusa permanent per ajornar l’alliberament nacional indefinidament.
El pacifisme institucionalitzat ha anat acompanyat d’un discurs moralitzant que associa qualsevol forma de fermesa, d’afirmació de poder o de voluntat de defensa pròpia amb valors “antics”, “autoritaris”, “masclistes” o directament perillosos. D’aquesta manera,
