CRIT
És difícil entendre el present polític i cultural de Catalunya sense observar com determinades ideologies han anat sedimentant durant dècades fins a esdevenir gairebé dogmes. El wokisme i el pacifisme de la renúncia han arrelat amb força en amplis sectors del país, sovint amb el suport actiu d’un entramat institucional que es presenta com a neutral i benintencionat, però que té conseqüències polítiques molt concretes.
Un dels vectors clau d’aquest procés han estat els múltiples instituts, observatoris i fundacions dedicats a la “pau”, a la “resolució de conflictes” i a la “cultura de la pau”. Tot plegat, precisament té lloc en una nació sense estat com la nostra. Així, aquest pacifisme té com a objectiu la desactivació sistemàtica de la combativitat nacional catalana, especialment en el conflicte polític real i existent amb l’Estat espanyol. La pau, en aquest relat, ja no és l’objectiu després d’haver assolit la llibertat, sinó una excusa permanent per ajornar l’alliberament nacional indefinidament.
El pacifisme institucionalitzat ha anat acompanyat d’un discurs moralitzant que associa qualsevol forma de fermesa, d’afirmació de poder o de voluntat de defensa pròpia amb valors “antics”, “autoritaris”, “masclistes” o directament perillosos. D’aquesta manera,
es construeix un marc mental en què el conflicte és sempre culpa de qui vol recuperar el poder a casa seva, mai de qui ocupa el país. Catalunya apareix així com una societat que ha de demanar perdó per voler existir políticament.El wokisme hi juga un paper complementari. Sota una capa de progressisme aparent, aquesta ideologia fragmenta la nació en identitats menors, sovint importades acríticament de debats anglosaxons, i dilueix el subjecte polític català. La nació deixa de ser un projecte col·lectiu amb continuïtat històrica per convertir-se en un espai de culpa, revisió constant i autoqüestionament. Tot allò que remet a tradició, autoritat, ordre o defensa és sospitós. Tot allò que desarma, literalment i metafòricament, és celebrat.
No és casual que, en aquest context, la idea d’un exèrcit català sigui tractada com una excentricitat o una provocació. Qualsevol estat que es vulgui sobirà necessita capacitat de defensa. No per agredir els veïns, sinó per existir. Però el relat dominant ha aconseguit que una part de la societat vegi aquesta aspiració com incompatible amb uns suposats valors morals superiors. Com si la història ens hagués ensenyat que la llibertat s’aconsegueix només amb bones intencions i manifestacions.
L’arrel ideològica de tot plegat es pot rastrejar sense massa dificultat en la pèssima herència del Maig del 68. Aquell moviment, que va començar com una rebel·lió juvenil contra l’autoritat, ha acabat institucionalitzat en forma de relativisme, antipatriotisme i desconfiança estructural envers qualsevol forma de poder que no sigui difusa i irresponsable. El resultat és una esquerra cultural que ha abandonat la defensa de la comunitat nacional per abraçar abstraccions globals, sempre inofensives per als estats forts.
Aquesta deriva ens debilita, ens fa més dependents, més porucs i menys capaços de defensar els nostres interessos col·lectius. Els catalans hem de tenir més consciència històrica, ser més ferms i menys ingenus. Davant de tot plegat, cal que Catalunya recuperi la voluntat de poder, que per a nosaltres és una necessitat vital.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://www.estat.cat/de-com-el-pacifisme-institucional-ha-afeblit-la-voluntat-de-poder-catalana/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada