Després de l’Alguer: l’hora d’atacar i revertir el cop d’estat del 155. Per Vicent Partal (video)

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

L'objectiu fixat per Puigdemont a l'Alguer és la reversió del cop d'estat i el retorn al 27 d'octubre de 2017

 

 

 

Per: Vicent Partal
Fotografies: Albert Salamé

04.10.2021  19:50

 

 

El recorregut de les euroordres contra els exiliats catalans s’ha acabat. Formalment no encara, però a la pràctica Llarena i la justícia espanyola han topat finalment contra la paret. Després de la decisió de la cort sarda, serà molt complicat que cap tribunal europeu adopte una decisió diferent i accedesca a enviar el president Puigdemont –o els consellers Comín i Ponsatí– detinguts a Espanya.

 

I no solament això: amb la batalla de l’Alguer s’ha aconseguit de curtcircuitar qualsevol possible intent d’extradició que no passe pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea. I això té un gran valor. En primer lloc, perquè als efectes del TJUE el president Puigdemont ja ha estat jutjat, a Alemanya, i allí deixaren clar que no hi havia ni rebel·lió ni sedició –cosa que la justícia espanyola pretén menystenir perquè té repercussions òbvies sobre el judici farsa que va orquestrar a Madrid i sobre les condemnes als nou presoners polítics. Però també perquè de les decisions que el TJUE ha pres fins avui es dedueix molt clarament que els tres eurodiputats tenen acreditada la immunitat i no poden ser detinguts en cap estat europeu. Tampoc a Espanya.

 

Si tot plegat es confirma amb les decisions que adoptarà l’alt tribunal europeu, aleshores haurem arribat a un tombant important del procés d’independència. El febrer del 2020 el president i els consellers

Xiulats Per Vicent Partal

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Que les esquerres catalanes s'hagen tornat tan, tan, tan de dretes és una cosa a què no em sé acostumar...  

 

Per: Vicent Partal

13.09.2021  21:50

 

 

Els xiulets i increpacions que alguns polítics catalans van haver de sentir durant la Diada sembla que els han molestat molt. Per prosseguir amb els seus jocs partidistes i demostrar-nos, si calia, que no han tret cap lliçó positiva de l’Onze de Setembre, ahir van mirar de traure’n suc, fent veure que es xiulaven els uns als altres o que allò era una cosa organitzada per a fer mal a l’altre, i que tomba i que gira. Però més aviat allò que s’hi va veure, allò que vaig veure jo en persona, allò que van veure els periodistes de VilaWeb i l’altra gent amb qui he parlat, van ser manifestacions espontànies d’enuig. Xiulava gent que simplement es trobava de cara amb algú que opina que no ho fa bé i que li ho recrimina així. A crits, sí. I amb insults, si ho considerava convenient. La gent, en definitiva, està molt enfadada amb la classe política i per això expressa la decepció o la ràbia també encarant-se als qui en són més representatius. No crec que siga tan difícil d’entendre. Si se’n vol fer un problema, d’aquests crits i xiulets, és per a tapar el problema veritable: que ells, els polítics, no han dut a terme la part que els corresponia.

 

Tradicionalment, els polítics sabien, eren conscients, que els xiulets anaven amb el càrrec –aquesta era la cantarella que tothom repetia amb resignació. I s’ho prenien sempre amb una certa calma, tot plegat. Amb respostes brillants i tot, de vegades. És famosa aquella escena en què De Gaulle, sense immutar-se ni deixar de caminar, va respondre “Buf! Quina feinada que em doneu!” a un senyor que l’increpava violentament pels Camps Elisis tot cridant:

Editorial Vicent Partal : Europa, el mètode judicial i el ridícul del relat espanyol

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Presentar la decisió del TGUE com una victòria de l'estratègia espanyola és tenir ganes d'agafar el rave pels fulls

 

 

 

Puigdemont i Comin, ahir a Perpinyà, amb els representants del Consell per la República a les Illes

 

Per: Vicent Partal

30.07.2021  21:50

 

 

A hores d’ara ja ningú no dubta del fet que, a l’estat espanyol, el poder judicial forma part de la política; fa política. Sempre ha estat així, però aquests darrers anys, sobretot arran del procés d’independència de Catalunya, s’ha vist amb una claredat meridiana. Acostumats a la pràctica local, i com que no han conegut cap altra cosa, sembla que hi ha gent que no entén el sentit de la separació de poders, ni el lloc de la justícia en un sistema democràtic, ni el mètode amb què actua. Aquesta fredor metòdica amb què es comporta quan el seu funcionament és normal.

 

Al llarg d’aquests anys, hem tingut proves més que suficients que la realitat és –i s’entén– diferent a l’estat espanyol que a la resta de la Unió Europea. Que els Pirineus tornen a ser la barrera vergonyosa que havien estat. Recordaré alguna de les fantasies de Madrid. Bèlgica lliuraria en quinze dies el govern legítim, ens deien. La detenció a Alemanya del president Puigdemont era la fi de “la fugida”, ens deien. Puigdemont i Comín no podrien ser eurodiputats sense haver jurat el càrrec a Madrid, ens deien. La retirada de la immunitat parlamentària els portaria a la presó, ens deien.

 

Són un bon grapat de promeses evidentment incomplertes que demostren la incomprensió profunda que l’estat espanyol té sobre com funciona un sistema judicial democràtic. Si fossen una mica prudents, no tornarien a llançar les campanes al vol amb la facilitat i