Editorial Vicent Partal : Europa, el mètode judicial i el ridícul del relat espanyol

 

 

OPINIÓ - EDITORIAL

 

 

Presentar la decisió del TGUE com una victòria de l'estratègia espanyola és tenir ganes d'agafar el rave pels fulls

 

 

 

Puigdemont i Comin, ahir a Perpinyà, amb els representants del Consell per la República a les Illes

 

Per: Vicent Partal

30.07.2021  21:50

 

 

A hores d’ara ja ningú no dubta del fet que, a l’estat espanyol, el poder judicial forma part de la política; fa política. Sempre ha estat així, però aquests darrers anys, sobretot arran del procés d’independència de Catalunya, s’ha vist amb una claredat meridiana. Acostumats a la pràctica local, i com que no han conegut cap altra cosa, sembla que hi ha gent que no entén el sentit de la separació de poders, ni el lloc de la justícia en un sistema democràtic, ni el mètode amb què actua. Aquesta fredor metòdica amb què es comporta quan el seu funcionament és normal.

 

Al llarg d’aquests anys, hem tingut proves més que suficients que la realitat és –i s’entén– diferent a l’estat espanyol que a la resta de la Unió Europea. Que els Pirineus tornen a ser la barrera vergonyosa que havien estat. Recordaré alguna de les fantasies de Madrid. Bèlgica lliuraria en quinze dies el govern legítim, ens deien. La detenció a Alemanya del president Puigdemont era la fi de “la fugida”, ens deien. Puigdemont i Comín no podrien ser eurodiputats sense haver jurat el càrrec a Madrid, ens deien. La retirada de la immunitat parlamentària els portaria a la presó, ens deien.

 

Són un bon grapat de promeses evidentment incomplertes que demostren la incomprensió profunda que l’estat espanyol té sobre com funciona un sistema judicial democràtic. Si fossen una mica prudents, no tornarien a llançar les campanes al vol amb la facilitat i

l’alegria que ho van fer ahir, quan el Tribunal General de la Unió Europea va anunciar que no són necessàries, i que, per tant, retira, les cautelars demanades per Puigdemont, Comín i Ponsatí. Unes cautelars que el mateix tribunal, amb bon criteri, havia concedit mentre estudiava la situació. En totes les anteriors ocasions, tal com al final s’ha demostrat, el relat polític espanyol no havia coincidit amb els fets. Doncs tornem a ser al mateix punt.

 

El tribunal va concedir les cautelars per a prevenir immediatament un possible intent de detenció dels tres eurodiputats de Junts per Europa. Per a sorpresa de tothom i en un gest molt significatiu. Va protegir amb el màxim rigor possible tots tres diputats mentre es clarificava en quin punt érem. I què ha passat, ara? Simplement que tots tres, una volta esclarida la seua situació, no necessiten cap protecció especial. Per això la retiren i avisen, en tot cas, que si les circumstàncies canvien, ells també s’ho repensaran.

 

Per què consideren que no fa falta? Perquè l’estat espanyol ha reconegut de manera explícita davant el tribunal que les ordres d’extradició estan suspeses a l’espera de la decisió del tribunal mateix com a resposta a la pre-judicial presentada pel jutge Llarena i que afecta tots tres eurodiputats i el conseller Lluís Puig.

 

Tal com tothom sap –o hauria de saber– el Parlament Europeu no va aixecar la immunitat per a tot. Es va aixecar per a una sola cosa, que els tres eurodiputats poguessen respondre a les euroordres espanyoles. Per a la resta de fets que els puguen afectar, continuen tenint la mateixa immunitat que qualsevol altre diputat, tal com el TGUE s’ha encarregat de clarificar amb la seua decisió. Quina necessitat hi ha de mesures cautelars de protecció si, en el procés davant el mateix tribunal, l’estat espanyol reconeix que les euroordres no són vigents? A voltes, quan mire segons quines anàlisis i eixides de to de la premsa espanyola, em vénen ganes de fer un Barri Sèsam d’aquells en què les coses més elementals i bàsiques s’explicaven d’una forma tan fàcil que ningú no les podia deixar d’entendre.

 

Presentar la decisió del TGUE com una victòria de l’estratègia espanyola és tenir ganes d’agafar el rave pels fulls. L’escrit de resposta dels advocats dels eurodiputats catalans és molt evident al respecte: si és clar que les ordres d’extradició estan suspeses i que conserven la immunitat de desplaçaments, és evident que la cautelar és innecessària –a l’espera de la decisió final, que és on hi haurà la càrrega judicial (i política) del procés en marxa. El tribunal ha decidit això, efectivament.

 

Per a entendre’ns: amb el procés de les cautelars s’ha aconseguit, tal com explica perfectament Josep Casulleras en aquest article, de clarificar l’abast de la immunitat actual de Puigdemont, Comin i Ponsatí. Clarificar que les euroordres no són vigents i que ningú, per tant, els reclama per a res ni els pot detenir per cap raó. I clarificar que la immunitat retirada pel parlament tan sols afecta la resposta judicial a les euroordres i res més. Un altre relat fallit que el temps s’encarregarà de clarificar.

 

PS. De cara als pessimistes nostrats, cal insistir també en la diferència radical que hi ha entre el comportament dels polítics europeus i els jutges. La justícia és previsible i la política, no. La justícia es basa en fets i la política, no necessàriament. I la justícia reclama mètode mentre que la política viu de no tenir-lo. Són diferències clau per a entendre per què la política és sotmesa a pressions i interessos, i la justícia, no. I per què les coses són tan diferents, de cara a la causa catalana, quan la batalla es juga en un terreny i en un altre.

 

 

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

 https://www.vilaweb.cat/noticies/europa-el-metode-judicial-i-el-ridicul-del-relat-espanyol/